I envoltats d'atzar indescrit i erm, inconscients de que en qualsevol moment ens pot tocar un 'sí' o un 'no', un plor o una rialla com a postre de nit de Nadal, dibuixem el mapa de les nostres decisions sobre la terra ferma. La terra produida per l'acumulació de residus d'atzar que s'han fet compactes.
A mercè de l'onada que potser arriba, o potser no, tu i jo dibuixem les nostres decisions amb els dits del peu sobre la sorra que ens aguanta per molt o poc temps (qui sap). Unes decisions que no són com continents que van a la deriva, sinó com engrunes de ferro que s'ajunten atretes pel camp magnètic d'aquest mar atzarós, indescrit i erm.
You took a chance on loving me, I took a chance on loving you
El dimecres passat el Diumenja'm va fer dos anys. És curiós que em faci més il·lusió aquesta onomàstica que el meu aniversari. No m'agrada gens fer anys i molts sabeu que els quaranta em van caure molt malament. Fins i tot vaig prohibir terminantment que es fes res per celebrar-ho.
No diré el que ja vaig dir al post sobre el primer any de vida del bloc. La idea es manté i no vull repetir-me. El que és diferent són els enllaços als posts que s'han afegit mes a mes. En els esglaons que separen els mesos, gent ha entrat i sortit, alguns han desaparegut per no aparèixer mai més i altres treuen el cap de tant en tant. Són temes d'una peça musical exposats en els inicis, que semblen subterranis en el desenvolupament, i retornen més tard breument o amb un tutti de l'orquestra. La gran majoria són com leit-motiv wagnerians: notes que evoquen episodis importants del passat, del present i també espero que ho siguin del futur.
Han passat coses aquests dos anys. Uns anys de pelegrinatge per músiques, ciutats i persones. El que jo destacaria, però, d'aquest últim any és el fet de que el bloc ara respira, i no està oprimit per unes bandes de colors que potser sense adonar-me'n projectaven una manera de veure les coses més encarcarada i més constrenyida. No sé si és això.... De fet, també em diuen que m'he aprimat però la bàscula em diu que no.
Seré breu, una cosa que feia abans però no ara últimament, que m'enrotllo com una persiana i faig posts llarguïssims. A banda d'agrair la fidelitat dels que deixen petjada en forma de comentari, o no la deixen però jo sé que hi són., voldria donar les gràcies especialment a qui fa que respirem el bloc i jo. Respirar, sí, tot un mèrit en aquest hivern que surto d'un encostipat i em poso en un altre i les mucositats fan que el respirar físic sigui en ocasions difícil. Però és així: en aquest segon any, el bloc respira i les coses viscudes que degoten dels seus textos i també de les seves músiques, em conforten com la pintura lluminosa de l'aire matinal de Claude Monet . Gràcies a qui això ho ha fet possible.
Vladimir Horowitz tocant el Sonet 104 de Petrarca, del segon any dels Anys de Pelegrinatge de Franz Listz
Els éssers humans ens acceptem com imperfectes. Expressions com 'equivocar-se és de savis', 'qui té boca s'equivoca', 'ningú és perfecte' són píndoles d'acceptació que ens fan anar per la vida. Crec que aquest és un tret distintiu dels humans, com ho és l'afany de ser Prometeus, i crear criatures artefactes que simulen un comportament intel·ligent, com Frankestein,- el modern Prometeu, segons el títol de la novel·la de Mary Shelley- en HAL de 2001: una odissea a l'espai, o un sistema de traducció automàtica.
No deixa de ser curiosa l'antipatia que els humans sentim per les nostres criatures prometeiques. Ho demostra el plaer que ens produeix veure com l'astronauta Dave mata a poc a poc en HAL amb un tornavís. Sembla que quan es tracta d'aquestes criatures, hàgim de ser més exigents, més sensibles als seus defectes, i publicar als diaris les seves errades, o bé organitzar rodes de premsa per posar-los en evidència. En canvi, no recordo ara mateix cap roda de premsa ni cap notícia relacionada amb una traducció humana dolenta. Segur que han passat coses molt greus per culpa d'una mala traducció humana en un informe mèdic, judicial o militar, però no han tingut un impacte tan mediàtic com que un traductor automàtic 'catalanitzi' els cognoms d'uns opositors en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, fet que va motivar la compareixença en roda de premsa de la Consellera de Justícia per disculpar-se.
Dave matant HAL amb un tornavís
Amics i coneguts que saben que sóc del gremi de la traducció automàtica m'envien notícies i també articles d'opinió que fan pública una anècdota divertida que té un sistema de traducció automàtica com a estúpid, inútil i destraler protagonista. Se suposa que haig d'esbossar un somriure, i posar els ulls en blanc com devien fer els primers cristians quan un centurió se'n fotia de la seva fe, i admetre que la tecnologia fa males passades, com va dir la Consellera de Justícia.
Cal saber, però, que abans de publicar una traducció que ha fet un traductor automàtic, uns tècnics lingüistes han de corregir el text. Així doncs, qui va fer la mala passada de la traducció dels cognoms dels opositors no va ser la tecnologia sinó el corrector que no va fer la seva feina, o bé el responsable que no va tenir en compte que s'havia de fer aquesta correcció. És com si culpéssim a la impressora de les faltes d'ortografia que hi ha en un document. Al cap i a la fi, tot és humà, massa humà, com va dir Nietzsche, i com sembla que va reconèixer la Consellera, que també va admetre un error humà (però això no va sortir al titulars.)
Davant de l'expressió 'la tecnologia fa males passades', la criatura de Prometeu que tradueix no protesta, ni polemitza, ni pren decisions pròpies, com en HAL, el qual es va rebelar en defensa pròpia, perquè sabia que, precisament per ser una màquina, acabaria essent desendollat pel seu primer i únic error. Potser la seva incapacitat per rebel·lar-se li assegura la supervivència, i continúa fent petites coses sense impacte mediàtic, com quan en Paulo llegeix aquest bloc donant-li al botonet del traductor que hi ha a la dreta (en el cas de que no sàpiga català) i jo després li contesto un comentari en portuguès sense saber un borrall d'aquesta llengua.
Bé, bé... Nietzsche, 2001 una odissea... Evidentment no hi pot faltar en aquest post el Also Sprach Zarathustra de Richard Strauss, basada en l'obra de Nietzsche i que obre la pel·lícula. Aquí la teniu. Una bona oportunitat per saber com continúa l'obra després dels famosos primers compassos, no?
Ara que s'està acostant el segon aniversari del Diumenja'm, i ja tinc davant de casa meva l'atracció de fira amb la musica del Baile de la Rana, crec que és hora de que li dediqui un post a algunes músiques que em repelen. Després de quasi dos anys parlant i penjant músiques que m'agraden, és pertinent parlar de músiques que em provoquen mal d'estómac.
Mereixen una consideració especial les cançonetes de La Oreja de Van Gogh. I sobretot l´última de la seva ex-vocalista, aquella noia de cara de plat, que ara se sent per tot arreu i que és un monument a la cursileria i la falta d'imaginació. No he anat a un col·legi de monges però m'imagino com de trista hauria estat la meva vida en un col·legi de mares superiores cada cop que escolto les cançons d'aquests individus, que em recorden els festivals de final de curs, Sor Gertrudis recordant la visita de Joan Pau II i el Totus Tuus, les nenes amb les carpetes forrades amb IronFix, i la foto del Duque de Sin Tetas No Hay Paraíso sota el plàstic adhesiu sense poder respirar.
Vídeo d'Amaia de la cançó 'Quiero Ser', tan repetitiu i monòton com la cançó. Això sí, atenció a les amenaces de la noia: quiero ser una emigrante de tu boca delirante, quiero ser la que te jure amor eterno, quiero ser el verbo 'puedo' (yes, we can, o el 'podemos' de la selecció espanyola), confesarte que una tarde empecé a morir por ti... Quina por
Jo, en canvi, vaig estudiar en un col·legi de capellans, d'escolapis, concretament. Quan feia sisè de bàsica, el capellà director de l'escola ensenyava flauta als alumnes talentosos i normals. Als inútils com jo, ens ensenyava a tocar un instrument que es deia do-re-mi. El do-re-mi era un simpàtic artilugi amb el qual bufaves i polsant unes tecles anaves treient les notes. Cada tecla tenia un botonet d'un color que indicava quina nota era. Recordo que el lila era el 'do' i sense ser sinestèssic com en Messiaen o en Kandinsky des de llavors sempre he associat la nota 'do' amb aquest color.
Doncs el capellà em castigava a fer uns deu minuts extres per interpretar una peça que no em sortia, una peça que continuo pensant que és la música més estúpida de les que s'han fet, es fan i es desfan: En un mercado Persa (ho dic en castellà perquè era així com era coneguda), del compositor anglès Albert Ketelbey. No puc qualificar-la d'una altra manera: quan penso en ella no em surt cap altre qualificatiu per descriure-la. Igual que hi ha gent que té una cara ideal per tirar-li pilotes, i no saps per què, doncs no puc racionalitzar el motiu pel qual aquesta música em sembla una manifestació gratuïta de l'estupidesa. Més endavant la vaig associar amb altres idees accessòries, com la idea de Rudyard Kipling de l'imperi britànic (en Kipling l'autor del poema If, el poema de capçalera de José María Aznar, ves per on).
La música de Ketelbey té l'efecte oposat del que em provoca l'anunci del té Hornimans, que és la meva madalena de Proust musical perquè m'evoca la infantesa (sobretot quan diu: el sabor de una taza de tééé). Encara sento un calfred quan arriba aquesta melodia a les meves orelles. En canvi, En Un Mercado Persa m'evoca una època no gaire agradable. I si ja és tonta amb orquestració, imagineu-vos amb flauta o do-re-mi sols. Ara, el súmum és quan l'escoltes amb l'instrument que els romanesos músics em castiguen en els trajectes en tren: l'acordió.
Afortunadament, la naturalesa (humana) a vegades és sàvia i reinventa els fiascos i en fa una versió molt més acceptable. Us presento unes quantes versions que dignifiquen el Mercado Persa. Primer, la del grup de jazz britànic Acker Bilk, en un document en blanc i verd de l'any 1962.
I una versió woody allianiana de Wilbur de Paris
I si no la versió del chico maravillas de Las Vegas, en Sammy Davies Junior, que la canta a partir del minut 3.13. Si en Michael Jackson és la veu negra amb cara blanca, aquest és la veu blanca amb cara negra.
Algú em va dir que li encantaria anar a sopar en un lloc amb orquestra, com en les pel·lícules de cine negre dels cinquanta. Doncs, seria una dura prova veure que actúa la Lawrence Welk Orchestra, tocant el Mercado Persa, amb el director que mou la batuta al públic i no als músics, i amb un acordió!!!!
El discurs polític és una prova de que hem progressat adequadament sense la tutel·la exclusiva d'un Déu Pare cristià. Els vencedors de les eleccions diuen que seran els presidents de tots, ofereixen la seva mà estesa als vençuts, i fins i tot posen en el seu Gabinet als seus rivals més directes. Tot el contrari del discurs religiós que escoltes en els enterraments, on sentències com qui creu en mi gaudirà de la vida eterna (i els altres que es fotin) m'han cridat sempre l'atenció. No em quadra un Déu il·limitat en la seva misericòrdia posant condicions a la gent per donar-los la felicitat. És com si un president del govern digués: per beneficiar-vos dels drets socials heu de ser del meu partit.
Tots sabem, sobretot gràcies a les tragèdies de Shakespeare sobre reis i emperadors, que el discurs polític ha introduït el concepte de 'regal enverinat', el qual explica la majoria d'oferiments de mà estesa i propostes de formar part del govern als rivals. Així que no posaré exemples polítics, sinó artístics i musicals, que potser són més honestos.
Agafem el Dies Irae de les misses de Rèquiem, que parla dels patiments del no creients en el Dia del Judici Final, tot just quan toca la trompeta. Heus aquí el so chill-out d'aquest text terrible quan es posa en cant gregorià. Això sí, s'ha de reconèixer que la lletra en llatí sobre fons negre inspira una mica de por.
La recreació de Franz Listz de les notes del Dies Irae (minut 00.03 al 00.18) no és menys terrible, com en l'aparició d'aquestes mateixes notes a l'Illa dels Morts (minut 3.44 al 4.40) de Rachmaninoff . De tota manera, aprecieu des del minut 6.20 al 6.52 la breu transformació càlida i lírica del tema, i el caire més burlesc del final.
Burlesca és també la versió de les inquietants notes a la Simfonia Fantàstica de Berlioz. Però és una llàstima, perquè sempre l'associaré a la mania d'un maltractador de posar les tovalolles de manera simètrica a la pel·lícula sleeping with the enemy.
Amb Haydn sí que podem dir, sense vacilar, que es va progressant adequadament en humanitat. Tot i el sinistre cop de timbal inicial, i la lleu referència al Dies Irae (minut 00.10- al 00.15), la peça acaba amb un color crepuscular de vetllada dominical en un jardí a la tardor.
Només cal veure la neta partitura del Dies Irae del Rèquiem de Mozart per contemplar l'harmonia i la realitat, senzilla i clara, que hi ha darrera de l'aparent terror que expressa el cor. La disposició tan ordenada de les notes és el missatge xifrat que ens diu que en el desordre apocalíptic també hi ha la serenor i la bellesa. Amb Mozart sempre progressem adequadament
Quan Evgeny Kissin evoca les lúgubres notes al número 6 de les Sis Peces per a Piano, op.118 de Brahms (minut 00.03 al 00.37), la por es redueix al gaudi d'una estona íntima, reflexiva i solitària
Però el moment més sublim i el punt més alt del nostre progrés sense temença d'un déu venjatiu, és l'absència del Dies Irae en el Rèquiem de Gabriel Fauré. El réquiem evocador d'una pau eterna comfortant, esperançadora, que no és el preu de cap venjança.
With my dad by my side with my dad by my side... with me
Peter Gabriel cantant 'Father and Son' al final d'un llarg concert.
El Comte d'Almaviva (Dietrich Fischer-Dieskau) fa que la Sussanna (Mirella Freni) vegi el seu promès Figaro (Herman Prey) en braços d'una dona madura (Heather Begg) unes hores abans de les seves noces. Al matí, aquesta dona havia declarat la seva passió per Figaro, però senti... oh cara... senti... senti... En realitat és la mare de Fígaro, i fa un moment que ho han descobert. E quello è mio padre (Paolo Montarsolo) che a te lo dirà.
Oh, le Nozze di Figaro de Mozart, aquí sota la direcció de Karl Böhm. Al tornar-les a sentir m'han envait un altre cop l'alegria de viure i la confiança en què tot anirà bé.
Puccini va escriure a la seva germana 'a pesar dels triomfs que puc aconseguir gràcies al meu art, no seré feliç si no els comparteixo amb la meva mare'. Igual és una coincidència però només uns mesos de la mort de la seva mare, Puccini va iniciar la relació amb Elvira Germignani que duraria tota la seva vida. Elvira va ser una dona que va arribar a vestir-se amb les robes del seu marit per espiar-lo en públic i li posava bromur a les butxaques per mitigar els seus impulsos sexuals.
Adaptació del fragment sobre Puccini del llibret que acompanya el recull de les seves òperes d'EMI Classics.
Eva Marton cantant In Questa Reggia com a Turandot, reencarnació de la mare-amant pucciniana?
I el pare de Mozart resorgint d'entre els morts al final del Don Giovanni, relatat per Salieri
La Reina de la Nit a la Flauta Màgica fent xantatge emocional a la seva filla Pamina. Serà perquè no pot aconseguir el savi Sarastro?
Natalie Dessay interpretant la Reina de la Nit cantant la conegudíssima 'Der Hölle Rache", a La Flauta Màgica
Ai... ja pots anar amb en Frankie, and don't tell your mama
La nit de les eleccions americanes no va ser, com esperava, una representació televisada del Capvespre dels Déus neocons, on la Sarah Palin fent de Brünhilde, havia de cremar el xiringo amb una torxa comprada al Decathlon d'Anchorage.
Final d'ElCapvespre dels Déus i de la tetralogia wagneriana, amb Lisa Gasteen fent de Brünhilde en una producció del Covent Garden. Direcció musical (genial) d'Antonio Pappano.
El programa especial mostrava una pantalla en la que es van produir moments plàstics i poètics molt intensos. Els devastadors colors blau i vermell enmosaiaven de manera implacable el mapa d'Estats Units, d'est a oest, traspassant franges horàries una a una. Com una rierada s'abocava a la població californiana, que era conscient de que no podia fer res per canviar de color l'onada que havia començat a créixer a Vermont.
I davant la culminació d'un llarg camí on havia arribat el nou president, forjat als Facebooks, als YouTubes, com un avatar del Second Life fet a mida, també vaig veure les mirades dels seguidors que escoltaven el discurs de l'Obama. Unes cares i unes expressions emocionades que em van recordar les dels soldats anglesos, els happy few, mentre bevien les paraules de l'arenga d'en Henry V del Kenneth Brannagh, abans de la batalla d'Agincourt.
Però també vaig veure per uns segons en l'expressió de l'Obama el terror que deu sentir un avatar del Second Life quan s'encarna en un cos de tres dimensions en el First Life, abans de prendre les seves primeres decisions en un món caòtic i fora del control del seu creador.
El discurs de McCain em va evocar un personatge tan fictici com un avatar, però més entranyable. El personatge de l'alcalde que perd unes eleccions, interpretat per Spencer Tracy a la pel·lícula L'Últim Hurra de John Ford. M'imagino en McCain tornant sol a casa, ignorat per la gent que cel·lebra la victòria del seu rival. Caminant sense mirar a ningú, només la punta de les seves sabates. Un personatge que desapareixerà del First Life per quedar enmarcat a les fotografies en blanc i negre del seu passat honorable, i que es pregunta si algun dia les seves paraules d'acceptació de la derrota es podran llegir en un monument a Washington D.C. Perquè en les paraules gravades en pedra o en lloses de marbre només pensen els homes com ell, els grans generals i els reis d'un món que desapareix; per això la importància que li va donar al seu discurs. A la pedra no s'hi pot escriure: Un mensaje de Facebook. Tu presidente te invita a ser su amigo.
En definitiva, per tornar a viure amb valors humanistes, sorprenentment tossuts perquè han sobreviscut a la barbàrie i a l'agosarada ignorància del neocons, no ha calgut cremar-ho tot, com en un capvespre wagnerià. Per sort, aquests valors estan en la banda sonora que jo hi posaria a l'últim discurs del derrotat: l'adagi de la simfonia número 5 d'Anton Bruckner.
P.S: Podeu veure aquí el discurs de McCain en castellà
Fa uns mesos vaig anar a un tanatori a donar el pesam a un molt bon amic meu a qui se li havia mort el pare. Vaig anar-hi acompanyat d'un altre bon amic del qual mai hauria dit que conegués una moda que em va semblar insòlita, per dir-ho d'alguna manera. Davant d'un aparador que estava al vestíbul, em va dir que les pedres de bijuteria exposades eren cristal·litzacions de cendres de difunts (ara no sé ben bé si eren cendres o pèl). Se les empesquen totes. Amb l'excusa de que portar el difunt al coll és un gest d'amor, aquests tios fan negoci amb el que sigui. Si en Quevedo aixequés el cap... El pobre ja no podria dir 'polvo enamorado' sinó que hauria de dir 'polvo cristalizado en circonita' en un anunci de Galería del Coleccionista.
Sortint del tanatori, vaig poder veure una magnífica vista de Barcelona, estesa entre el blau del cel i el blau més intens del mar. No podia associar temàticament aquella escampada d'edificis amb la vista de la Ciutat dels Morts d'El Caire. Paradoxalment, ho associava més amb les vistes des d'un xalet que sortia a un anunci d'All-Bran. I és que, després d'haver vist aquella bijuteria obituària, era més natural veure les coses des de l'òptica estètica de Vicky-Cristina-Barcelona que des de l'òptica dels desafortunats del tercer món, o des de l'òptica tradicional, romàntica o gòtica del tema funerari.
Fa uns dies, contemplant el cementiri de Venècia. em vingué al cap la música de L'illa dels Morts de Sergei Rachmaninoff. Una música inspirada en la pintura homònima d'Arnold Böcklin, que domina aquest post.
I sempre que escolto el feixuc moviment dels primers compasos que volen representar el rem de Caront, submergint-se en unes aigües verdes, immòbils i llòbregues, se m'apareix com a contrapunt l'escuma espurnejant del petit veler de Ravel. Groc, blanc, vent, i la petita embarcació apareixent i desapareixent entre les onades mediterrànees, enmig de taques de blau.
Samson François toca "Une barque sur l'océan" de Maurice Ravel
There is no world without Venice walls but purgatory, torture hell itself Hence banished is banish'd from the world and world's exile is death.
No hi ha cap món més enllà de les muralles de Venècia excepte el purgatori, la tortura i l'infern. Qui s'exilia, per tant, s'exilia del món i l'exili del món és la mort.
(W. Shakespeare, sobre Venècia però parlant de Verona a Romeu i Julieta)
Realmenthi ha un món que no és el de Venècia més enllà de la Llacuna. Exiliar-se de Venècia comporta ja no ser els que érem en aquell escenari d'aigua. Érem com personatges de novel·la. Tancàvem els ulls i el terra ens gronxava com en un embarcader, esperant el vaporetto. Per les parpelles tancades apareixen pintures, màsqueres i palazzi. El nostre cos entre els llançols adquiria postures d'una Ascensió de la Verge de Tiziano.
Fora de la Llacuna hi ha una vida nova, no hi ha una tortura ni tampoc un infern. En aquest món obrim la porta de casa sense por a caure a l'aigua. Les hores tenen minuts, que s'escolen per sota de la nostra pell gra a gra. Conscients ja del pas del temps, recordarem amb feliç nostàlgia, escenes de la vida passada a Venècia
Gondoliera del Segon Any de Pelegrinatge de Franz Listz, intepretada per Gyorgy Cziffra.
- Hem dormit en un 127 a Venècia, sota la pluja, entre dos canals, i ha vingut d'un pèl que les aigües no s'emporten el cotxe amb nosaltres a dins (La meva mare relatant la visita a Venècia )
- Blood on the rooftops. Venice in the spring... (De la cançó Blood on the Rooftops de l'àlbum de Genesis Wind and Wuthering)
- Der Tod in Venedig
- Història de l'art i la música a la Basilica di San Marco.
Vespro Della Beata Vergine de Claudio Monteverdi. Cor Monteverdi, The London Oratory Junior Choir, i The English Baroque Soloist, dirigits per John Eliot Gardiner. Déu meu, que fort! Un vídeo d'una bellesa i d'una intensitat espiritual esborronadores.
- Veneeecia.... Veneeeecia... (...) Vamos juntos a la playa. Quiero comprarme un jersey a rayas... (de la cançó Venecia, d'Hombres G.)
-How good it is to sit in a chair and talk of love. Una altra Venècia, sota una altra pluja, amb la meva estimada amant madura, Cara. No en sabia més... tenia setze anys.
-Qué profunda emosssión...
- Katharine Hepburn, i la seva pèrdua de la sabata amb un Rodolfo Langostino
Aquests són alguns retalls dels records de la Venècia plujosa i ventosa de la meva primera visita quan era un nen, barrejats amb retalls de la Venècia que he anat idealitzant, segurament per la promesa que em vaig fer de que hi tornaria. Dimarts que ve hi tornaré. M'emportaré en l'equipatge de mà totes aquestes imatges i tota la prosa referida a Venècia per veure-la amb els meus ulls i amb els de la meva companya de viatge, i això fa que encara en tingui més ganes.
Els dos ens enfrontarem a un repte que només ella està segura de superar: no anar en gòndola. Suposo que seré una mala influència i que insistiré en fer la turistada. Perquè entre les coses bones que té la maduresa, està l'oportunitat de caure en els tòpics amb plenes facultats, con ensañamiento y en compañía de otros. Per a dues persones amb un recorregut de coses viscudes i sentides, no hi ha res com els tòpics per donar-se a ells mateixos el goig de ser uns neo-adolescents de quaranta. (només uns dies, és clar). Passada la primera adolescència, la dels Hombres G i les meves imitacions de l'Aznavour als festivals de l'Institut, el temps s'ha cargolat i ha fet que rodolin a les nostres mans els fruits madurs de la segona pubertat.
Quan vaig arribar al restaurant de l'encantadora Plaça Prim, vaig recordar la frase d'un famós documentalista que em va agradar: per canviar la realitat no cal el Photoshop. Simplement canvia el text del peu de foto. Malgrat que en el peu d'imatge del meu vídeo documental sortirà Plaça Prim (Barcelona), quan vaig veure una casa blanca que feia cantonada, talment vaig tenir la sensació de que llegia el peu de la foto-postal d'una plaça cordobesa o de Granada.
Les modificacions de la realitat segons el peu d'imatge no van acabar aquí. Una paella servida en un plat llarg, amb el peix en règim d'aïllament respecte als grans d'arròs, va encetar la controvèrsia sobre si un arròs servit d'aquella manera era una paella o no. I amb la comensal que tenia al costat discutíem de manera discreta quin peu de foto posàvem a l'escena d'un home i una dona que dinaven a la taula del costat. Ella amb un vestit cenyit gris i ell, català amb corbata i camisa a ratlles, i uns llavis de pintura barroca del déu Bacus. Segons el text proposat per la meva companya, la intenció d'aquell dinar era molt clara, i si jo li deia: no pot ser, perquè ella no s'ha tocat l'orella cap vegada' ella em replicava: doncs, mira... ja és la segona ampolla de cava que demanen. A més, no veus com s'inclinen sobre la taula quan parlen?.
Quan vam sortir del restaurant encara no havíem arribat a un consens sobre quin peu de foto definitiu li posàvem a l'escena. Anant de camí a la feina, vaig passar pel davant d'una portalada que descobria un vestíbul en penombra. Podia veure el moviment de dones esperant al voltant de rellotges i lletres de cartolina, clavats amb xinxetes en un tauler de suro. Se'm va acudir posar un altre peu d'imatge: el meu col·legi, minuts abans de sortir. Però al veure dues dones grans en cadira de rodes darrera dels vidres de la finestra del costat, i uns homes aixecant cartrons de bingo amb les seves mans plenes de falles, depressions i venes abultades, vaig dubtar sobre si calia canviar aquell text descriptor d'una nova naturalesa viva.
Dos homes passejaven pel centre d'una ciutat que no es troba al centre, sinó a un extrem. Un d'ells, descol·locat per aquesta particularitat geogràfico-urbana, portava un plànol amb el recorregut turístic marcat, cosa que no li agradava gaire fer, però com que el centre no estava al centre, no li venia gens de gust continuar essent un juguet de l'imprevisible. En realitat, els dos homes no eren viatgers 'check-list', aquells que van marcant amb una x la casella 'VISITAT' de cada monument, cafè o parc recomenat per la guia. Malgrat tot, en aquella ocasió, ells tenien dos check-lists breus i ben diferents, però complementaris.
El de barba tenia en ment recrear la grisor que va inspirar a Brahms la seva quarta simfonia i el seu Rèquiem, que té el qualificatiu 'alemany',
però el seu check-list musical es reduia a visitar l'orgue de la catedral de Sant Jacobi d'Hamburg. Un orgue que havia estat tocat per J. S. Bach.
El d'ulleres volia anar als punts mítics dels inicis dels Beatles. Volia estar davant de la casa on van viure, i veure el local on els melenuts de Liverpool havien de tocar hores i hores, consolidant-se com a músics, en el Barri Vermell d'Hamburg.
La ruta marcada per la guia va permetre que els dos camins de pelegrinatge coincidissin en l'espai físic i geogràfic (una característica molt germànica). La dislocació va ser més aviat en l'espai temporal. Anant pel Barri Vermell (Sant Pauli) els dos homes van ser tempo-transportats als temps de l'Emmanuelle (la blanca i la negra),La Historia d'O, El Último Tango en París, i a les estrenes de les pel·lícules de l'Esteso i el Pajares. Un Barri Vermell que era massa real per ser la recreació en un parc temàtic dels barris de putes i macarres dels seixanta i setanta. Els dos mitòmans tenien la sensació de que aquells carrers havien canviat ben poc dels dies que els havien trepitjat els Beatles.
Al final del dia, a l'estació central d'Hamburg- punt d'inici i final de la ruta marcada per la guia- els pelegrins es van regalar el plaer de violar els manaments dels colesteròlics. Menjant saltxitxes amb patates fregides i bevent cervesa, van parlar del Barça i d'altres mites que estaven a dues hores i mitja d'avió.
P.S: Per als amants del rock clàssic, escolteu el programa de Ràdio Mataró 'Chelsea Hotel' i visiteu el seu blog. Des d'aqui podeu veure imatges dels santuaris de pelegrinatge dels Beatles i baixar-vos programes temàtics molt interessants, i molt ben documentats.
Que bonic tornar a sentir la familiar picor al nas dels diumenges últims de setembre.. Diumenges de sol, que treu els colors al retornat hoste de l'edredó. Passejant entre l'encostipat i el no-encostipat, entre la jaqueta i la màniga curta, entre els nassos plens en sentit literal i el figurat. Tu-tu-rú, tu-tu-ri-tu, tu-ru-rú, turi-rú...
Aquest diumenge estic a Hamburg, una ciutat pregunta. Una ciutat pregunta és un nucli urbà que ens motiva a preguntar-nos alguna cosa. Són ciutats pregunta Frankfurt (l'inventor de les salsitxes del mateix nom va néixer allà?), Viena (el pa de Viena és el pa que han menjat els vienesos tota la seva vida), Reno (ens podem casar i divorciar-nos l'endemà?) i, com no, Hamburg (l'hamburguesa és un invent dels hamburguesos?).
Hamburg també és una ciutat 'Venècia del Nord'. És la segona ciutat que visito que té aquesta denominació. La primera va ser Bruges. Es veu que a la Venècia germànica- Hamburg -hi ha més canals que a la Venècia italiana, la Venècia de Casanova, però també la de Thomas Mann, la de Mahler (per la pel·lícula), i de Wagner. Però potser la Venècia que té més canals està a l'Hotel Venetian de Las Vegas, qui sap?
Fugint de les qüestions tòpiques, que dónen matèria a una guia turística, he sabut que a Hamburg hi ha una Complaints Choir. Una Complaints Choir és un grup de persones que es reuneix per queixar-se de qualsevol cosa. El curiós és que es queixen cantant. Aquí us deixo una mostra de la Complaints Choir d'Hamburg.
Però el que sí que està fora de l'anècdota, i fins i tot crec que del terrenal, és el concert que Hans Knappertsbusch va dirigir l'any 1963 amb l'Orquestra Simfònica de la NDR d'Hamburg. El programa Wagner, i una Christa Ludwig al límit en la part final del Capvespre dels Déus. Com que he parlat d'Hamburg i Venècia, no puc resistir la temptació de proposar-vos que escolteu el Preludi dels Mestres Cantaires, de Wagner amb la interpretació de Knappertsbusch a Hamburg, i la versió en miniatura de l'Uri-Cane Ensemble a Venècia. Aquesta agrupació està formada per dos violins, un violoncel, un contrabaix, un piano i un acordió. Els sons d'ambient són o del Gran Caffè Quadri o de l'Hotel Metropol. I les campanes... ai, qui sap d'on venen?
El tema principal del romanç del Tinent Kijé, de Prokofiev, està inserit a la cançó Russians de Sting. Enhorabona al Paulo que, ben matiner ell, va respondre correctament la pregunta.
Us torno a posar el romanç i a continuació el vídeo-clip de Russians per si teniu curiositat de saber on surt el tema a la cançó.
A la matinada em resistia a tancar les finestres, tot i la pluja i la fugaç visió dels edificis il·luminats pels llamps, com en una radiografia.
Al matí, al sortir al carrer, sento l'olor de la brisa del mar a la tardor.
Ja ha arribat el temps dels fascicles col·leccionables, i de les rodes de premsa dels entrenadors de futbol, dels telefilms basats en fets reals. Temps també per llegir Nabokov.
En pantalons curts cap a la feina, com si fós un becari informàtic, sota el cel gris que amenaça més pluja. Rachmaninoff m'ha fet pensar que ben aviat tocarà canviar la roba de l'armari. Molt, molt aviat.
Vocalise, de Sergei Rachmaninoff, interpretada per l'Orquestra de Philadelphia, dirigida pel mateix compositor (1929)
El romanç de El Tinent Kijé de Sergei Prokofiev (molt nabokovià, ell).
Un cantant anglès pop molt conegut va inserir el tema principal d'aquesta composició en una de les seves cançons. Sabeu el nom del cantant i de la cançó?
Festival de Cap Roig, interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven, amb l'Orquestra Toscanini i l'Orfeón Donostiarra, dirigits per Lorin Maazel
Homes amb nàutiques, dones amb talons impossibles i vestides de Recepción del Embajador, algunes cares femenines tibades per una capa d'Ironfix. Francesos, burgesos, funcionaris, companys de feina que passen les vacances al mateix lloc d'estiueig. Tots vam acabar fent cua per fer un mos selecte davant dels molt ben organitzats mostradors de càtering, i també per anar a les cabines dels lavabos, mirant a terra, com si esperéssim per confessar-nos.
Després de sentir vàries vegades, mentre sopàvem un entrepanet, que anéssim en compte de no cremar el Jardí Botànic de Cap Roig amb una cigarreta, vam decidir ocupar les nostres localitats. Així vam passar en menys d'un minut de la improvisada reunió de amigos de la Isabel Preysler a pujar a la tribuna; o al andamio, com en Bustamante.
Surt en Lorin Maazel a l'escenari, i saluda al públic de manera breu, freda i seriosa; interpreto que no li fa res que pensem que serà un concert de tràmit. Què vols? Escoltar la Novena des d'una bastida i a l'aire lliure no és la millor manera de gaudir aquesta simfonia. Partint d'aquesta base, per què matar-s'hi? (dic jo). Però crec que tots esperàvem contemplar en directe l'entranyable director que havíem vist als Concerts d'Any Nou (va ser el primer director no austríac en dirigir-lo). Malhauradament no vaig apreciar cap tret del seu carisma mentre rebia els aplaudiments del públic.
Comença la simfonia. El que us presento ara és la mostra d'una gravació en directe del concert. Així us en fareu una idea.
El soroll de plats i coberts que emergia de darrera les files més altes de la tribuna van ofegar les notes d'un rar misteri de l'inici de la simfonia. Algunes vegades, per casualitat, les forquilles i ganivets entrexocaven harmoniosament amb les embranzides del Molto Vivace però, com era d'esperar, no harmonitzaven amb la calma i l'emotivitat de l'Adagi. Sort de l'Orfeón Donostiarra que amb el seu solemne i enèrgic cant va cobrir una mica la simfonia de la coberteria que es desenvolupava al nostre darrera.
De tota manera, quan vaig veure que un celista, en plena interpretació, li deia una cosa a cau d'orella a un altre músic davant seu, el soroll de plats i coberts em va tranquilitzar perquè era un senyal de que el món continuava sense cap trasbals. Us asseguro que estava preparat per veure en Maazel interrompent la interpretació per dirigir-se a nosaltres i, en comptes de desitjar-nos un feliç any nou (Prosit Neujahr), comunicar-nos una tragèdia. Sí, sort dels coberts i plats, que indicaven que segurament no havia passat res d'això. Però quan, en els aplaudiments, vaig començar a sentir tremolar el terra perquè el públic picava de peus, va haver un moment que vaig pensar que seríem nosaltres qui protagonitzaríem la desgràcia, perque la tribuna s'hauria esfondrat.
Era la primera vegada que escoltava la Novena en directe. El que tenen de bo algunes primeres vegades, sobretot si són compartides, és que tot i que les condicions no siguin les idònies, els sentiments provocats pel que és nou estan, afortunadament, per sobre de tot. Que li diguin al Howard Carter. Què fou més important? Els penjolls del tresor del faraó que semblen ara bisuteria que es veu al metro, o el moment en què l'arqueòleg va obrir l'última porta segellada? En unes condicions noves, que no pots comparar ni analitzar, i amb el Far de Sant Sebastià puntejant el final de l'estiu, el sentiment per a una interpretació ens renova i ens fa uns verges de quaranta. I jo, francament, si es tracta d'aquest tipus de virginitat, firmaria el que fos ara mateix per mantenir-la.
De camí al pàrquing, molta gent va mostrar la seva satisfacció, taralejant l'himne a l'alegria, i alguns s'acomiadaven amb un 'hasta mañana en la oficina'. A casa, si no hagués estat per les hores de cotxe que ens van deixar bastant baldats, hauríem gaudit d'un gloriós moviment de la Novena en CD. Concretament, aquest: el de la inauguració de la nova etapa del Festival de Bayreuth, l'any 1951, amb l'orquestra del Festival, dirigida per Wilhem Furtwängler. Un concert d'esperança de superació de la germanofòbia i wagnerofòbia que de manera estúpidament òbvia s'havia apoderat dels bons de la Segona Guerra Mundial. No cal dir que per Furtwängler fou un dels concerts de la seva vida: la gran oportunitat de mostrar, malgrat l'holocaust, l'excel·lència i el caràcter sublim de la música alemanya que ell estimava tant.
El concert de la nova etapa de Bayreuth també inaugura la tercera temporada del Diumenja'm. Gaudi-ho.
Pels mateixos motius que vaig exposar el 24 de juny de l'any passat, el començament de l'estiu és el moment en què el Diumenja'm tanca la temporada. M'adelanto una setmana perquè passaré una nit de Sant Joan sense petardada a la dolça i malencònica Dublín, i com que en Floquet ja m'ha dit que no m'acompanyarà perquè n'està una mica fart de tant anar amunt i avall, possiblement no pugui penjar post el diumenge que ve, perquè estaré a Galway.
Ai, Galway, Galway... la mítica terra on reposen les despulles de Michael Furey, el vailet que va morir d'amor per Gretta en el relat Els Morts de James Joyce. Terra simbòlica de l'essència irlandesa...
Us deixo amb The rare old times, la cançó que evoca amb nostàlgia un Dublín joycià que començava a desaparèixer, i que reflexen les fotografies. La veu que la canta us pot semblar infame però per a mi no deixa de tenir la seva gràcia.
Per veu mítica la d'en Luke Kelly, que podeu escoltar-la amb els The Dubliners en l'esfereidora The Foggy Dew, una cançó que anima als joves unir-se a la causa irlandesa i no a la dels anglesos durant la 1a Guerra Mundial.
Us deixo dues versions més del Foggy Dew. La de l'Alan Stivell, que va ser la primera versió que vaig escoltar ara farà.... buf... quants anys Franc? Bé, un es fa gran i es nota perquè al final em quedo amb la del Luke Kelly. Ara bé, el vídeo de la versió del Stivell està bé perquè il·lustra amb imatges la lletra de la cançó.
També és recomenable la versió de la Sinnead O'Connor, amb els Chieftains (fixeu-vos en les seves 'r' finals, amb un aroma tan irlandès, com quan diu 'clear' o 'year'). Per cert, a Dublín hi ha un restaurant amb un escrit que proclama amb orgull que la Sinnead hi va treballar. Ai, Dublín....et trobava a faltar.
I bé, ens retrobarem a la pròxima temporada, per setembre, potser amb whiskey in the jar.
Crec que no m'agradaria gens quedar-me tancat al Museu d'Història Natural de Nova York, o el de qualsevol altra ciutat, per la nit. Tindria por de ser atacat pels esquelets dels dinosaures, o d'haver de córrer pels passadissos, perseguit pel negre dissecat de Banyoles, que aniria treient pels descosits la palla amb la qual està farcit.
Estic segur que molts hem tingut por de quedar-nos sols a la nostra pròpia casa, convertida en el Museu d'Història Natural. Haurem vist ombres que es projecten per les parets i per les rajoles del terra com mamuts i aus estranyes. Fins i tot el paraigüer ens pot haver semblat l'ou d'un estrús antidiluvià a punt de ser trencat per un alien que ja li toca empaitar-nos pel nostre laberint domèstic.
Hi ha vegades, però, que les ombres es converteixen en el que són en realitat: peces úniques i valuoses. Quadres que es destaquen i es transformen en una moussorgskiana exposició.
Fotografies d'Alfred Stieglitz, Berenice Abbott, Eugene Atget, Jacob Riis, Alfred Eisenstaedt, Henri Cartier-Bresson, Diane Arbus i Walker Evans, entre d'altres (qualsevol missatge subliminal pro-ianqui és pura coincidència)
'Pintures d'una exposició' de Moussorgsky (orquestrada per Ravel), interpretada per la London Symphony Orchestra dirigida per Sergiu Celibidache
Per culpa del refredat que porto des del dijous, he hagut de mesurar les meves paraules perquè em produeixen tos i ofec. També ha fet que em perdés La Mort a Venècia del Benjamin Britten, que em feia molta il·lusió. Hi ha alguna cosa pitjor que estar carregat de pit en plena calor i dies de llum primaveral? Com si hagués de parlar, escriure un post llarg se'm fa un món ara.
De tota manera, encara que no estigui gaire inspirat, vull fer esment de tres coses vinculades a Die Walküre, que es va representar al Liceu aquest dimecres. La primera és òbvia: l'èxtasi gloriós al veure al davant el Plácido Domingo i la Waltraud Meier- una soprano que sempre m'ha provocat una cosa de cinc lletres que comença en 'm' i acaba en 'o', des de les seves Isoldes amb el Barenboim i els seus braços de Sieglinde buscant a Siegmund amb passió i tendresa a l'Scala (també amb en Plácido).
La segona és l'encontre espontani que el Dottore i jo vam tenir amb María Elena Mexía (àlies Agatarco), coneguda pel seu bloc operístic Theatrum Ab Esse i la seva amiga María Isabel Albuja, soprano equatoriana. Finalment, la tercera cosa és, evidentment, la foto de grup amb el Plácido que veieu presidint el post. Hi sortim el Dottore, la María Elena, en Plácido (està entre el Dottore i la Maria Elena, per si no el reconeixeu) i servidor. Sóc el de la camisa que em fa panxa, i l'únic que no porta corbata (és la primera vegada que em pregunto si hauria d'anar amb vestuari més adequat al Liceu). Ah, i teniu raó: què hi faig jo en una recepció al Saló dels Miralls, quasi a les dues de la matinada, amb unes ulleres de sol a la butxaca? Ai, què hi farem!
L'important per a mi és la satisfacció i l'alegria que es reflexen en les nostres cares. És normal, la vetllada operistica va ser extraordinària i la companyia durant la recepció va ser molt i molt agradable
Así que Maria Elena y María Isabel, encantado de conoceros. Espero que tengamos otras ocasiones para hablar de forma 'presencial' y ampliar el espacio de encuentro fuera de los límites del blogspot.
VIDEO A: Siegmund (Plácido Domingo) relata a Sieglinde (Waltraud Meier) i al seu marit, Hunding, el dia que el seu pare el va deixar (a partir de 7.26)
VIDEO B: Sieglinde (Elisabete Matos) relatant a Siegmund la visita d'un vell en el seu convit de noces
Siegmund i Sieglinde encara no ho saben, però l'espectador s'adona que ells parlen de la mateixa persona: del pare d'ells dos.
Pregunta 1: Qui és el pare de Sigmund i Sieglinde?
Resposta:
Minut 7,57 (VIDEO A) Minut 1,38 (VIDEO B)
Pregunta 2: Quin objecte clava el pare de Sieglinde i Siegmund en un arbre el dia de les noces?
Pots anar d'Alexanderplatz fins a la Porta de Brandenburg seguint una línia recta. Pots anar de la Filarmònica de Berlín a la Postadammer Platz traçant una línia recta. Pots anar de la Porta de Brandenburg a la Columna de la Victòria descrivint una línia recta Podia anar del meu hotel- veïnatge de dones de mala vida del Berlín dels 2000- a l'església conmemorativa dibuixant una línia recta.
El dilluns a la tarda, un ponent de la conferència ens va dir que lamentava no haver assistit a les sessions del matí.
És la segona vegada que visito Berlín. La primera va ser el 1986, abans de la caiguda del Mur. El trajecte que he fet avui hauria estat ple d'inconvenients, haurien calgut permisos, hauria calgut molta paciència, i també una molt bona orientació ja que hauria hagut de seguir camins tortuosos per arribar fins aquí. Però avui, no he pogut resistir l'encantadora temptació que m'ha brindat aquesta bonica ciutat en primavera, i he preferit passar el matí passejant. He vingut aquí tot caminant sense desviar-me: he anat travessant l'Est i l'Oest constantment, sense adonar-me'n. Només alguna vegada, quan mirava a terra i els meus dos peus estaven a les dues bandes de la cinta d'asfalt que recorda la traça serpentejant de l'antic mur, que ara està fet d'aire.