Pels mateixos motius que vaig exposar el 24 de juny de l'any passat, el començament de l'estiu és el moment en què el Diumenja'm tanca la temporada. M'adelanto una setmana perquè passaré una nit de Sant Joan sense petardada a la dolça i malencònica Dublín, i com que en Floquet ja m'ha dit que no m'acompanyarà perquè n'està una mica fart de tant anar amunt i avall, possiblement no pugui penjar post el diumenge que ve, perquè estaré a Galway.
Ai, Galway, Galway... la mítica terra on reposen les despulles de Michael Furey, el vailet que va morir d'amor per Gretta en el relat Els Morts de James Joyce. Terra simbòlica de l'essència irlandesa...
Us deixo amb The rare old times, la cançó que evoca amb nostàlgia un Dublín joycià que començava a desaparèixer, i que reflexen les fotografies. La veu que la canta us pot semblar infame però per a mi no deixa de tenir la seva gràcia.
Per veu mítica la d'en Luke Kelly, que podeu escoltar-la amb els The Dubliners en l'esfereidora The Foggy Dew, una cançó que anima als joves unir-se a la causa irlandesa i no a la dels anglesos durant la 1a Guerra Mundial.
Us deixo dues versions més del Foggy Dew. La de l'Alan Stivell, que va ser la primera versió que vaig escoltar ara farà.... buf... quants anys Franc? Bé, un es fa gran i es nota perquè al final em quedo amb la del Luke Kelly. Ara bé, el vídeo de la versió del Stivell està bé perquè il·lustra amb imatges la lletra de la cançó.
També és recomenable la versió de la Sinnead O'Connor, amb els Chieftains (fixeu-vos en les seves 'r' finals, amb un aroma tan irlandès, com quan diu 'clear' o 'year'). Per cert, a Dublín hi ha un restaurant amb un escrit que proclama amb orgull que la Sinnead hi va treballar. Ai, Dublín....et trobava a faltar.
I bé, ens retrobarem a la pròxima temporada, per setembre, potser amb whiskey in the jar.
Us desitjo que gaudiu d'un bon i profitós estiu.
