dissabte, 23 de febrer del 2008

Dècada prodigiosa

Dimecres vaig anar a la festa del quarantè aniversari d'un poeta dels anomenats Imparables. Va tenir lloc a la Cocteleria Milano, un local retro que, si no fós perquè hi predomina el color vermell, té tot l'aire d'un club nocturn de cinema negre. Només faltava veure una cantant d'atractives sinuositats i cabell ondulat recorrent les taules.



Precisament, ara que dic això, no va cantar cap dona sensual de cabell ondulat, sinó que va amenitzar la vetllada un trio de jazz. Ho van fer amb molta discreció. Eren tan discrets que només vaig escoltar unes quantes notes de la seva versió del Insensatez de l'Antonio Carlos Jobim.





Els cambrers de la barra, vestits amb americanes blanques, com en Rick a Casablanca, tenien el detall de clavar-te una bronca gentil si els demanaves un coctail no adequat a la teva edat. Concretament, un cop vaig mirar per sobre la carta de coctails (sempre m'ha fet mandra mirar i triar de les cartes), el meu cambrer/assessor em va dir que havia escollit el que solen agafar els crios de la Facultat de Lletres, que està molt a prop. Com que em va donar una segona oportunitat, vaig dir amb entonació interrogativa: 'Hurricane'?, i al cambrer li va semblar bé. Després de mirar-lo saccejant la coctelera, com si fos una dona ballant la dança del ventre especialment per a mi, vaig assaborir el 'Hurricane', i uns montaditos de salmó (que em sembla que un Danocolman com jo, que s'ha de controlar el nivell de colesterol pot menjar).




Entre els convidats a la festa vaig reconéixer una noia que havia vist per la tele, en un programa de llibres. Anava diferent de com sortia en aquest programa. No tenia el look de bibliotecària, ni d'ajudant del cap del departament de Literatura Comparada en una universitat nostrada. Vaig pensar que a la tele li havien suggerit un vestuari adient a la feina que havia de fer, que sovint em recordava una examinadora del carnet de conduir que li deia a l'autor d'una novel·la que, en l'arranc del segon capítol, ella ja hauria canviat de marxa i hauria posat la tercera. 

També vaig estar parlant una estona amb una becària de postgrau italiana, especialista en semiòtica i en poesia digital. L'estona va ser suficient com perquè alguns amics que estaven amb mi es pensessin que havia lligat. En realitat, però, ella estava fent pràctiques de conversa en català amb mi. És un motiu de pes com perquè una dona jove i atractiva, que parla italià amb els seus pares, i parla amb el seu nòvio en dos idiomes (anglès quan parlen de coses quotidianes i portuguès quan parlen d'amor), estigui estona xerrant de manera distesa i animada amb tu. Encara que les converses tinguessin aquest nivell.

JO: Creus que els escriptors moderns estan interessats en la ciber-poesia?
ELLA Sí, visco a Castelldefels.

Però, nois... amb una noia que ha tingut de professor l'Umberto Eco no em motivava gaire fer-li role-plays de curs d'idiomes, ni explicar-li com havia de demanar tres-cents grams de pernil dolç al Mercat de la Boqueria. Això sí, tenia una particularitat curiosa: em mirava com si estigués llegint els meus llavis, i quan ho feia, els seu els ulls estaven ben col·locats; però quan movia el cap, encara que l'inclinés molt lleugerament, el seu ull esquerre s'anava desviant gradualment,  i jo no sabia si li costava coordinar-lo amb el dret, mirant-me a mi, o bé en realitat estava mirant l'expert en llengua xinesa que estava al meu costat.





Poc després de recomenar-li que s'apuntés al Català Obert -uns cursos de català no presencials de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)-, vam parlar amb el poeta recent 'cuarentón' i amb en V**** de les diferències entre els de la nostra quinta, i el que ara tenen de 25 a 30 anys. Hi ha gent d'uns trenta-i-pocs, com la italiana, que ja ha viscut a Roma, a Londres i a Helsinki i parla quatre idiomes, i pot triar el que li sembla més adequat segons el moment. En canvi, en V*** va i em diu: jo sí que a la seva edat havia viscut un any fora: a Sevilla, fent la mili.

Escoltant en Puyal retransmetent els últims minuts del partit del Barça i una mica de Miles Davis, en V*** em va tornar a casa.


Quan va sonar el 'ding' del microones per avisar-me que la llet amb cafè estava ja calenta, estava reflexionant sobre el que li havia dit al poeta Imparable: que tot just havia encetat una dècada prodigiosa.


El que s'ha de veure i escoltar


El llum no ho deixa veure bé, però és una pancarta on posa 'Edita, simply the best', dedicada a Edita Gruberova que va cantar Lucrezia Bogia, de Gaetano Donizetti, el divendres passat al Liceu

Lucrezia: M'estimes?

Gennaro: Sí, però hi ha una altra dona

Lucrezia: L'estimes més que a mi?

Gennaro: Sí, per ella donaria la vida

Lucrezia: Qui és?

Gennaro: La meva mare.

Lucrezia: Com es diu?

Gennaro: No ho sé; encara no la conec

Transcripció de memòria d'un duo entre Gennaro i Lucrezia Borgia

Hay que joderse (o you must fuck yourself) Realment, la conversa aquesta és impagable. Després resulta que la Lucrezia és la mare.

Els estossecs i altres sorolls poden desconcentrar els intèrprets i molestar la resta de públic. Un mocador atenua la intensitat d'una simple tos (fragment del programet de mà de la representació de la Lucrezia Borgia al Liceu)

...and last but not least

Vaig veure 'Lucía y el Sexo' a Madrid i la música d'Alberto Iglesias no només va ser la banda sonora d'aquesta pel·lícula sinó també d'aquells dies de viatge per Madrid i voltants, marcats també per l'11-S. A banda de la barbàrie, recordo aquells dies amb un somriure, gràcies, en gran part, al lirisme i delicadesa d'aquesta banda sonora. Espero que a l'Alberto li donin l'Oscar (o no). En tot cas, li desitjo el millor per a ell. Us deixo unes mostres de la seva música, tretes de la BSO de 'Lucía y el sexo'. Potser us recorden molt a les bandes sonores d'altres pel·licules, però potser les altres pel·lícules sonen molt a la de la 'Lucía...'





dissabte, 16 de febrer del 2008

Mort d'un mòbil

Dimarts 12 de febrer d'enguany va ser la data de la mort per atropellament del meu mòbil. Va ser a les 9.05 a.m, al pas de vianants per creuar la Gran Via venint de la Rambla del Poble Nou. Veient que el semàfor estava a punt de posar-se en verd per als cotxes, i amb la intenció d'evitar els quasi cinc minuts d'espera per poder creuar després, em vaig posar a córrer. Quan estava a mitja Gran Via em vaig adonar de que el meu mòbil havia caigut de la butxaca. Mirant enrera el vaig veure en un carril a pocs metres de la vorera, però no tenia temps per recular i recollir-lo; així que vaig haver d'assistir amb impotència des de la vorera contrària el seu atropellament.



Aquesta espera va ser llarga i lenta, eterna, perquè tenia el mal de les coses inevitables que tarden en succeir: l'esperança. El mòbil havia caigut en un punt que el va permetre mantenir-se immune a la col·lisió durant més de tres minuts. Els cotxes passaven a pocs centímetres del seu cos petit, fràgil i indefens, la qual cosa em va fer concebir esperances de que el recuperaria miracolosament. Però quan vaig veure acostar-se una camioneta blanca amb una amplada superior als turismes que havien passat fins llavors, vaig entendre que havia arribat el final. Sense canviar d'expressió, per no voler que els vianants que esperaven per travessar se n'adonessin, vaig ser testimoni de la fatalitat: vaig  mirar com el mòbil era desplaçat violentament per la roda de la camioneta, i com la tapa i la pila volaven i queien just al costat de la vorera. Pocs segons després el semàfor va canviar i vaig poder anar a recollir les despulles.

No entenc el plaer de destruir un mòbil Nokia que aquest vídeo mostra. No sé, potser dóna plaer assassinar les màquines, si ja no depens d'elles, com el HAL (l'ordinador de la pel·lícula 2001, Una Odissea de l'Espai). Com que no vaig assassinar el meu Nokia, no ho puc dir. La veritat és que em va saber greu, pobret.




Però el dol aviat el vaig donar per acomiadat. A les poques hores ja havia reemplaçat el Nokia vell per un que havia de tenir una sola condició: que tingués tapa. Però les coses estan montades de tal manera que ara no en trobes cap amb tapa sense ràdio, càmara de fotos, videos, Internet... Mira, ara faré fotos més sovint, ves per on. Al vespre la vaig estrenar amb unes fotos que no són pas dignes d'una exposició; i no és només perquè van sortir mogudes.

Adenda: Jo no sé si els mòbils van al paradís quan es moren. Amb la mort que va tenir el meu, i sobretot per la ressignació amb la que va esperar el seu invevitable final, segur que s'ha guanyat el cel. Així que si en Ferran esperava un Requiem, com diu en un comentari, a ell i al meu mòbil els dedico el In Paradisum del Requiem de Fauré, interpretat per la London Sinfonia i el cor Cambridge Singers, dirigits per John Rutter. 


Cançons que parlen de vostè

Você


Chico Buarque cantant 'A pesar de você

Hoy es usted el que manda
Lo dijo, está dicho
Es sin discusión, no?

Toda mi gente hoy anda
Hablando bajito
Mirando el rincón, vió?

Usted que inventó ese estado
E inventó el inventar
Toda la oscuridad

Usted que inventó el pecado
Olvidóse de inventar
El perdón

A pesar de usted
Mañana ha de ser
Otro día

Yo quisiera saber
Dónde se va a esconder
De esa enorme alegria

Cómo le va prohibir
A ese gallo insistir
En cantar

Agua nueva brotando
Y la gente amándose
Sin parar

Cuando llegue ese momento
Todo el sufrimiento
Cobraré seguro, juro

Todo ese amor reprimido
Ese grito mordido
Este samba en lo oscuro

Usted que inventó la tristeza
Tenga hoy la fineza
De desinventar

Usted va a pagar
Y bien pagada
Cada lágrima brotada
Desde mi penar

A pesar de usted
Mañana ha de ser
Otro día

Daría tanto por ver
El jardin florecer
Como usted no quería

Cuánto se va a amargar
Viendo al dia asomar
Sin pedirle licencia

Cómo voy a reír
Que el día ha de venir
Antes de lo que usted piensa

A pesar de usted
Mañana ha de ser
Otro día

Tendrá entonces que ver
Al día renacer
Derramando poesia

Cómo se va a explicar
Ver al cielo clarear
De repente, impunemente

Cómo va a silenciar
Nuestro coro al cantarle
Bien de frente

A pesar de usted
Mañana ha de ser
Otro día

Lletra de la versió en castellà cantada també per Chico Duarte

Thou


Espiritual 'How great thou art' (Què gran que sou) cantada per en Elvis Prestley (una de les seves preferides)

Sie


Sie werden aus Saba alle kommen de J.S Bach

No sé si aquí 'Sie' és 'Vostè', 'Ells' o 'Ella' (Buf, els alemanys i els seus pronoms). De tota manera, tant se me'n dóna si aquí 'Sie' no és vostè. Poso aquesta meravellosa peça perquè és diumenjera matinera i m'encanta. Això sí, Ferran (o Anna), ilumineu-nos.


No me trate de usted


M-Clan cantant 'Antihéroe'

diumenge, 10 de febrer del 2008

Entrega de premis Arte y Pico (tic molt content)


Tic molt content perquè la nur li ha concedit al Diumenja'm el Premi Arte y Pico perquè el considera un dels cinc blocs que més valora. Per a mi és tot un honor, no tan sols perquè a la nur li tinc molt apreci i l'admiro, sinó també perquè va ser ella precisament qui em va introduir en el món blocaire, fent entre els dos un bloc a quatre mans desenfadat i divertit (en tot cas, rèiem molt amb les coses que explicàvem i com les explicàvem). Moltíssimes gràcies.  Aprofito per dir-li que, evidentment, ja pot comptar amb un arròs caldós en el lloc de sempre.

Mentre esperem que els masturgurús aprovin aquest excés, li dedico aquesta conversa del tren que vaig escoltar el dimecres d'aquesta setmana i que va ser una llàstima que se la perdés.

Transcripció d'una conversa real que va tenir lloc el passat dimecres, en el tren direcció Hospitalet, entre les estacions d'Ocata i El Masnou. Hora 08.35 a.m.

- ¿Sabes quién se ha suicidado?
-No
-Sí, un actor. ¿No lo sabes?
-No, no lo sé. Es que no estoy muy puesto en cinematografía
-¿Tú has visto 'Diez mil razones para odiarte?
- No
- Y... ¿límite 48 horas? Hace de amigo del negro
- Buf, no sé...
- Esa sí, es el que hace de cocinero en 'Mientras dormías'
- Ni idea. Pero ¿es español?
- ¿Cómo va a ser español si todas las películas que te he dicho son americanas?
- Coño, podría ser Bardem
- ¿Tú ves al Bardem haciendo de negro?
- Pero si tú has dicho que hacía de amigo del negro. El amigo puede ser blanco o negro, digo yo. A ver, ¿qué es?
- Es blanco. Bueno, era blanco porque se ha suicidado.
- ¿Y no es ese del Mountain Bike Mountain?
- No, ese no porque esta peli no la he visto.
- ¿Y si me dices cómo se llama? Igual por el nombre sé de quién me hablas.
- Es que no sé cómo se llama.

Jo també donaria el premi al 'M'exalta....' perquè és un cant d'amor a la comarca on ella i jo vivim, i perquè està escrit amb una gràcia especial que fa que els lectors acabem contentíssims i fascinats, treient-li tot el suc bo (separant el suc dolent) a la nostra vida quotidiana. A mi m'ha influït molt aquesta visió, i reconec que el dia a dia el visc de manera diferent des de fa un any, i que tinc un sentiment per la meva comarca que no havia tingut abans. De tota manera, crec que és pertinent donar el premi a cinc blocs que encara no han rebut el premi de cap altre lector.

El primer premi va per a Cap Blau, el bloc de la primera seguidora del Diumenja'm que no em coneixia. M'encanta el seu llenguatge innovador i crec que aporta una manera de fer posts que anticipa un futur molt atractiu en les formes d'expressió dels blocs. Reconec que el seu estil ha inspirat alguns dels posts del Diumenja'm dels quals n'estic més orgullós, amb el seu format conceptual i algunes vegades porno-conceptual.

El segon premi va per Medicina del Canto y Ópera. Un bloc de referència per als amants de l'òpera i la música en general (fins a Schoenberg, és clar). Però dir que és un bloc de referència no és dir cap cosa novedosa. És un bloc reconegut per molts aficionats i professionals del cant. Ara bé, a mi m'ha donat a conèixer una manera més intensa d'apreciar la música. Sobretot perquè ara conec una mica més la cuina d'una interpretació vocal. Però això no hauria estat possible sense la generositat del Dottore, que m'ha permès compartir experiències operístiques, liederístiques i, fins i tot, raticulinístiques inoblidables. Recomano sobretot els seus posts de músiques per anar a dormir. 

El tercer premi va per a Valkirio. El més internacional dels lectors del Diumenja'm. En Paulo és una persona entranyable per al qual em barallo amb el traductor automàtic anglès-portuguès. Té una ràdio amb temes musicals seleccionats excel·lents i m'encanta la seva disposició d'òpera, botànica i ornitologia en el mateix pla, com una gama de colors que relaxa la vista, l'oïda i l'esperit. Tot un sabi que me l'imagino com en Vinicius de Moraes, vés per on.

El quart premi va per a Delícies del Rebost perquè proposa activitats molt diumenjadores però bastant allunyades, per desgràcia, del meu oci. Tot un repte i un estímul. Finalment, el cinquè premi li atorgo a Quadern de sons i la seva poesia dels sons.

Bé, esto es todo amigos... Per cert, en aquest post del bloc d'en DooMMaster trobareu informació sobre el premi, les regles i tot allò que voldríeu saber però no us atreviu a preguntar


Òpera No Episcopal

No hi va haver manera. L'Iñaki Gabilondo no va aconseguir que en Rajoy li resolgués el dubte de si el seu promès Ministeri de la Família seria només un ministeri per a les famílies de pare i mare. El senyor Mariano es va refugiar en unes lloes a la família, com nucli social fonamental i base de la civilització, refugi per als desesperats, i font de consol i amor quan estàs 'down and out' (com diria l'Eric Clapton i la Carla Bruni). Però l'Iñaki li va dir que no sempre la família és un entorn tan idílic sinó que les llars familiars eren també els escenaris de les coses més tremendes i salvatges.

De fet, no li falta raó a l'Iñaki. Dimecres vaig assistir al Liceu a l'assaig general d'Elektra del Richard Strauss. La tragèdia d'Elektra, que demana al seu germà Orestes que mati la seva mare, Clitemnestra, i el seu amant, Egist, els quals havien matat el pare, no és precisament un argument de la bondat dels afectes  familiars. No n'hi ha prou en matar l'amant. S'ha de matar també la mare.

Segurament el director d'escena de la producció d'Elektra d'enguany ha tingut en ment un altre nucli familiar sagnant i opressiu: el de la 'familia' a El Padrino. Ho dic perquè quan al final de l'òpera apareixen, amontegats, els cossos nafrats dels seguidors d'Egist que Orestes ha matat, talment semblen els efectes d'una mangerada de metralla sobre una família mafiosa rival. 

No, realment, aquesta producció no arriba en un bon moment per a la Conferència Episcopal, en Duran Lleida i la plana major del PP. Perquè fins i tot per a presentar el moment representatiu dels valors positius i entranyables dels afectes familiars, el director d'escena s'ocupa de treure-li el seu contingut sentimental i el converteix en un acte fred; potser perquè entén que en el cap d'Elektra només hi ha lloc per a la venjança i la sang, i el lligam familiar és significatiu sempre i quan li sigui útil per a la seva venjança. Parlo concretament del moment en què Orestes, després de molts anys exiliat de la casa familiar, torna al palau i es dóna a conèixer a la seva germana, la qual no l'havia reconegut. Mare meva, com li costa a l'Elektra abraçar el seu germà, com s'ho pensa, quantes vegades fa l'intent i reprimeix el gest. I, al final, decideix fer una cosa que, tenint en compte que els dos germans es retroben després de molts anys sense veure's, sembla el súmum de la fredor: recollir i amontegar amb el peu els trossos del gerro que se li havia caigut en el moment en què Orestes li revela la seva identitat.




Eva Marton (una Elektra que sembla una alliberada d'un camp de concentració) i Franz Grundheber (un Orestes Nosferatu) en una producció de l'Òpera de l'Estat de Viena.

Res a veure amb l'encontre de Siegliende i Siegmund de la Valkiria quan descobreixen que són germans. Però és que Wagner tampoc devia creure gaire en la idea episcopal de la família, perquè quan posa dos germans que tenen bon rotllo entre ells, els embolica en una relació incestuosa amb un fill (en Sigfried) de regal.



Plácido Domingo (un Siegmund amb estilisme una mica Pedro Picapiedra) i Waltraut Meier (una Siegliende que sempre m'ha donat morbo) a l'escena final del primer acte de la Valkíria, en una producció de l'Scala de Milà, amb direcció del Claudio Abbado. 

I per rematar, al matí del dia de l'entrevista de l'Iñaki amb el Rajoy, una companya de feina ens va anunciar el dia del seu casament. Es veu que li ha calgut més d'un any per arribar a un equilibri entre els familiars- encara que fràgil- que sigui suficient com per celebrar les seves núpcies amb tranquilitat i amb un compromís de 'no agressió'.


PS: Per cert, segurament em matareu però no he pogut trobar cap document que digui de manera explícita on es troba la frase de Vinteuil a la sonata de Cesar Franck. Així que no puc dir que hi hagi un guanyador. Només us puc dir que jo crec que la frase està en el minut vuit. De tota manera, considero que, pel sol fet de participar en aquest concurs improvisat, us podeu considerar guanyadors. Per aquest motiu, ja quedarem un dia de la setmana que ve per a convidar-vos a una cervesa. 

dissabte, 2 de febrer del 2008

Per un grapat de llardons

Soyons reconnaissants pour peuple qui nous rendent heureux ; ils sont les jardiniers charmants qui font notre fleur d'âmes 
(Marcel Proust).

Comparteixo una curiosa missió amb una amiga que riu al tren de peu estant, encara que algun dia pot riure asseguda en un vagó mig buit (molt poques vegades es dóna, però, aquesta circumstància). La missió és trobar una cansaladeria on venguin llardons, però no premsats, com els fan ara, sinó tal com els feien l'any 1974, a Can Lluís, la botigueta de comestibles on cada dilluns la meva mare hi comprava un cucurull de 400 grams per a tota la família. Aquella compra, regular i rutinària durant anys, convertia el berenar del dilluns en una experiència mística: buf, llardons acompanyats de pa que, tot sigui dit, tampoc era com el que es fa ara.

Jo tinc moltes ganes de trobar aquesta cansaladeria i menjar els seus llardons, encara que no em convenen gens. El divendres la meva amiga em va dir que havia trobat una cansaladeria a Mataró amb uns llardons que tenien un aspecte bastant proper al que recordo jo dels anys 70. Malhauradament va preferir no caure en la temptació de comprar-ne. Va evitar cometre un pecat mortal, un pecat d'aquells que s'han de confessar a la dietista. 

Així que hauré d'anar a comprovar si, efectivament, els llardons de la cansaladeria de Mataró són com els que busquem. Tinc ganes de gaudir d'un moment llardons tan intens com el de la degustació de la madalena impregnada de te, que Proust evoca a la seva novel·la A la Recerca del Temps Perdut. Tinc ganes d'obrir la paperina amb taques de greix, com el mapa doblegat d'un arxipèlag, i deixar que l'olor dels daurats trossos surti, igual que el diable alliberat d'una ampolla. Sí, i recobrar el gust del llardó barrejat amb el pa, i pensar un altre cop que encara hi ha temps per fer les fitxes amb els problemes de mates. I, al final, abocar el polsim acumulat al fons de la paperina al palmell estès de la mà i portar-me'l a la boca. Mmmmmmm. 

Sublim moment acompanyat de la música del programa infantil 'Un globo dos globos tres globos', però entenc que aquesta sintonia no li escau a un espai tan elevat i exquisit com aquest (Si la posés, em negarien definitivament l'entrada a Bayreuth). Així que posarem el primer moviment de la sonata per a violí i piano de Cesar Franck, interpretat per en Christian Ferras (violí) i en Pierre Barbizete (piano). La llegenda diu que aquest moviment va inspirar Proust per escriure les més de vint-i-cinc pàgines dedicades a les reminiscències de moments feliços que un personatge- Swann- experimenta en un saló parisenc, en el moment que escolta una frase musical (la famosa frase de Vinteuil*).



És normal que hom es pregunti ¿com és que comencem parlant de vagons plens i mig buits, després parlem de llardons i acabem parlant de Proust i Cesar Franck? Unes associacions ben curioses que el mateix Proust fa, com quan relaciona els amics amb els jardiners, i diu que hem d'estar agraïts a les persones que ens fan feliços. 


PS: Per cert, en quin minut creieu que en Christian Ferras exposa la frase de Vinteuil? (Perdoneu, no he pogut evitar aquest 'ramalassu' del meu cantó Hyde. Massa anys de profe)