Dimecres vaig anar a la festa del quarantè aniversari d'un poeta dels anomenats Imparables. Va tenir lloc a la Cocteleria Milano, un local retro que, si no fós perquè hi predomina el color vermell, té tot l'aire d'un club nocturn de cinema negre. Només faltava veure una cantant d'atractives sinuositats i cabell ondulat recorrent les taules.
Precisament, ara que dic això, no va cantar cap dona sensual de cabell ondulat, sinó que va amenitzar la vetllada un trio de jazz. Ho van fer amb molta discreció. Eren tan discrets que només vaig escoltar unes quantes notes de la seva versió del Insensatez de l'Antonio Carlos Jobim.
Els cambrers de la barra, vestits amb americanes blanques, com en Rick a Casablanca, tenien el detall de clavar-te una bronca gentil si els demanaves un coctail no adequat a la teva edat. Concretament, un cop vaig mirar per sobre la carta de coctails (sempre m'ha fet mandra mirar i triar de les cartes), el meu cambrer/assessor em va dir que havia escollit el que solen agafar els crios de la Facultat de Lletres, que està molt a prop. Com que em va donar una segona oportunitat, vaig dir amb entonació interrogativa: 'Hurricane'?, i al cambrer li va semblar bé. Després de mirar-lo saccejant la coctelera, com si fos una dona ballant la dança del ventre especialment per a mi, vaig assaborir el 'Hurricane', i uns montaditos de salmó (que em sembla que un Danocolman com jo, que s'ha de controlar el nivell de colesterol pot menjar).
Entre els convidats a la festa vaig reconéixer una noia que havia vist per la tele, en un programa de llibres. Anava diferent de com sortia en aquest programa. No tenia el look de bibliotecària, ni d'ajudant del cap del departament de Literatura Comparada en una universitat nostrada. Vaig pensar que a la tele li havien suggerit un vestuari adient a la feina que havia de fer, que sovint em recordava una examinadora del carnet de conduir que li deia a l'autor d'una novel·la que, en l'arranc del segon capítol, ella ja hauria canviat de marxa i hauria posat la tercera.
També vaig estar parlant una estona amb una becària de postgrau italiana, especialista en semiòtica i en poesia digital. L'estona va ser suficient com perquè alguns amics que estaven amb mi es pensessin que havia lligat. En realitat, però, ella estava fent pràctiques de conversa en català amb mi. És un motiu de pes com perquè una dona jove i atractiva, que parla italià amb els seus pares, i parla amb el seu nòvio en dos idiomes (anglès quan parlen de coses quotidianes i portuguès quan parlen d'amor), estigui estona xerrant de manera distesa i animada amb tu. Encara que les converses tinguessin aquest nivell.
JO: Creus que els escriptors moderns estan interessats en la ciber-poesia?
ELLA Sí, visco a Castelldefels.
Però, nois... amb una noia que ha tingut de professor l'Umberto Eco no em motivava gaire fer-li role-plays de curs d'idiomes, ni explicar-li com havia de demanar tres-cents grams de pernil dolç al Mercat de la Boqueria. Això sí, tenia una particularitat curiosa: em mirava com si estigués llegint els meus llavis, i quan ho feia, els seu els ulls estaven ben col·locats; però quan movia el cap, encara que l'inclinés molt lleugerament, el seu ull esquerre s'anava desviant gradualment, i jo no sabia si li costava coordinar-lo amb el dret, mirant-me a mi, o bé en realitat estava mirant l'expert en llengua xinesa que estava al meu costat.
Poc després de recomenar-li que s'apuntés al Català Obert -uns cursos de català no presencials de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)-, vam parlar amb el poeta recent 'cuarentón' i amb en V**** de les diferències entre els de la nostra quinta, i el que ara tenen de 25 a 30 anys. Hi ha gent d'uns trenta-i-pocs, com la italiana, que ja ha viscut a Roma, a Londres i a Helsinki i parla quatre idiomes, i pot triar el que li sembla més adequat segons el moment. En canvi, en V*** va i em diu: jo sí que a la seva edat havia viscut un any fora: a Sevilla, fent la mili.
Escoltant en Puyal retransmetent els últims minuts del partit del Barça i una mica de Miles Davis, en V*** em va tornar a casa.
Quan va sonar el 'ding' del microones per avisar-me que la llet amb cafè estava ja calenta, estava reflexionant sobre el que li havia dit al poeta Imparable: que tot just havia encetat una dècada prodigiosa.
