Per ricordarmi di...

Abans d'ahir, anant a l'estació, em va parar un desconegut que no ho era. Em va preguntar si m'havia oblidat d'ell, passats els anys, i amb mirada plorosa va explicar-me les tragèdies que havien marcat la seva vida des del moment que suposadament ens vam veure per última vegada. Va parlar del suïcidi del seu germà, de la situació d'atur que estava patint, de la depressió que encara restava amagada darrera de qualsevol minut del dia. I jo no podia recordar qui era. Vaig intentar donar-li ànims, dient-li que podia comptar amb uns pares que jo no coneixia i que ni tan sols sabia si encara vivien. Vaig oferir-li la meva ajuda, una ajuda a un pressumpte company de no sé quin temps, periode o vivència.



No vaig poder recordar un fragment de passat, i potser més endavant arribarà el dia que no recordaré el meu propi present. Potser serà aquesta la funció d'un Facebook molt popular que encara no se sap com treure-li rendibilitat. Allà, potser, tafanejant el meu perfil, recordaré que miro House abans d'anar a dormir, recordaré el nom de la dona amb qui tinc una relació, recordaré que m'agrada la tunyina a la pizza i sabré quina és la data del meu propi aniversari.

Per ricordarmi sempre d'un somriure entre llançols... Per ricordarmi di te, de Sergio Cammariere

Inevitables disfresses infantils

L'any passat el meu fill portava una bossa d'escombraries de color groc i la cara pintada de negre: anava disfressat de girasol. Aquest any a l'escola han dit que porti una bossa d'escombraries de color verd i la cara de color marró perquè volen que tota la classe vagi disfressada de conguito.


Intervenció radiofònica d'una mare en un espai dedicat als soferts pares que han de portar els nens al col·legi disfressats.



Ja sé que no us satisfarà l'elecció d'un moment del Don Giovanni de Joseph Losey. Però, mira, m'ha fet gràcia l'aire carnavalesc de Kiri Te Kanawa, Edda Moser i Kenneth Riegel amagats darrera les màsqueres. Deixem que un innovador director d'escena tingui la idea de fer-los cantar 'Viva la Libertá' coberts amb un burka

Bach... what else?

George Clooney ignorat per les noies al costat d'una Nespresso, Bach com antecedent de compositor de música publicitària- concretament de cafè-, jo mateix rebutjat fa quinze anys per una companya d'universitat a la cafeteria del costat de Ràdio Barcelona. La preparació d'un cafè el diumenge al matí, i la llum que entra per la finestra beguda a glops. Ara la palmera escapçada deixa veure el mar des de la terrasseta. Cafè i bossa d'Alfonso Torres de plastic sobre la taula enlluernada. Cafè i Bach, i diumenge, i potser el trajecte per una cinta blavosa i platejada fins a algun lloc de nom acabat en Selva. La taça de cafè amb llet dóna voltes com un dervitx al plat del microones. El meu primer microones va dir-me que estava passant la prova d'iniciació a la vida adulta de veritat, com quan vaig escoltar sencer el Tristany i Isolda.

Wagner: Tristan und Isolde Prelude and Liebestod - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra

Ara ja entro a la vida madura- que no té a veure amb la maduresa de Clooney o Connery- o una mica més enllà. Ho sé quan algun jove s'aixeca per oferir-me seient al tren. Tristany i el cafè sense sucre, dos símbols de la reafirmació personal, com quan un marrec crida al seu pare que ja és una persona gran.

Diumenge, cafè, Bach... What else?

Inevitable passi de diapositives de diferentes maneres de preparar cafè. Tanqueu els ulls si voleu i escolteu l'Emma Kirby, amb l'Academy of Ancient Music, dirigits per Cristopher Hogwood, cantant la declaració d'amor al cafè de la Cantata del Cafè de J.S Bach. Una mena d'opereta que devia fer feliç al propietari del cafè Zimmerman de Leipzig, on es va estrenar, però que responia al problema d'addicció que tenien els seus habitants per aquesta negra i aromàtica beguda

Ni carn ni peix

Algunes crisis, un cop passades, tenen molt bona premsa. Sovint es diu allò de que en temps de crisi surten les idees força que construeixen un nou ordre econòmic, social i cultural. Els que veuen com una possibilitat bastant probable anar a la cua de l'atur , pensen que possiblement hauran de donar les gràcies a aquest temps de crisi personal, laboral, psicològica i, fins i tot afectiva, perquè si no hagués sigut per aquest tràngol no haurien après a fer o crear coses noves i poder viure una vida millor.

Abans de que sorgeixi el nou, l'element en crisi es 'deconstrueix', s'esmicola i es converteix en una cosa que un no sap si és carn o peix. Com en aquesta suite de l'òpera Powder her face de Thomas Adès, que un no sap si és un tango o no ho és.

Suite de Powder her face de Thomas Adès. Philharmonia Orchestra, dirigida per Christoph von Dohnányi (BBC Proms, agost 2007)

O com la Valse, de Maurice Ravel, un vals desfet, recargolat i distorsionat que és una paròdia dels valors clàssics d'una cultura europea en crisi, molt a prop de desaparèixer.





Director Daniel Barenboim

Però no patim per les crisis. Si són ben beneficioses... ballem com ho fa en Bernstein al so del vals de Ravel.

Bernstein ballant el vals de La Valse