Ara que s'està acostant el segon aniversari del Diumenja'm, i ja tinc davant de casa meva l'atracció de fira amb la musica del Baile de la Rana, crec que és hora de que li dediqui un post a algunes músiques que em repelen. Després de quasi dos anys parlant i penjant músiques que m'agraden, és pertinent parlar de músiques que em provoquen mal d'estómac.
Mereixen una consideració especial les cançonetes de La Oreja de Van Gogh. I sobretot l´última de la seva ex-vocalista, aquella noia de cara de plat, que ara se sent per tot arreu i que és un monument a la cursileria i la falta d'imaginació. No he anat a un col·legi de monges però m'imagino com de trista hauria estat la meva vida en un col·legi de mares superiores cada cop que escolto les cançons d'aquests individus, que em recorden els festivals de final de curs, Sor Gertrudis recordant la visita de Joan Pau II i el Totus Tuus, les nenes amb les carpetes forrades amb IronFix, i la foto del Duque de Sin Tetas No Hay Paraíso sota el plàstic adhesiu sense poder respirar.
Vídeo d'Amaia de la cançó 'Quiero Ser', tan repetitiu i monòton com la cançó. Això sí, atenció a les amenaces de la noia: quiero ser una emigrante de tu boca delirante, quiero ser la que te jure amor eterno, quiero ser el verbo 'puedo' (yes, we can, o el 'podemos' de la selecció espanyola), confesarte que una tarde empecé a morir por ti... Quina por
Jo, en canvi, vaig estudiar en un col·legi de capellans, d'escolapis, concretament. Quan feia sisè de bàsica, el capellà director de l'escola ensenyava flauta als alumnes talentosos i normals. Als inútils com jo, ens ensenyava a tocar un instrument que es deia do-re-mi. El do-re-mi era un simpàtic artilugi amb el qual bufaves i polsant unes tecles anaves treient les notes. Cada tecla tenia un botonet d'un color que indicava quina nota era. Recordo que el lila era el 'do' i sense ser sinestèssic com en Messiaen o en Kandinsky des de llavors sempre he associat la nota 'do' amb aquest color.
Doncs el capellà em castigava a fer uns deu minuts extres per interpretar una peça que no em sortia, una peça que continuo pensant que és la música més estúpida de les que s'han fet, es fan i es desfan: En un mercado Persa (ho dic en castellà perquè era així com era coneguda), del compositor anglès Albert Ketelbey. No puc qualificar-la d'una altra manera: quan penso en ella no em surt cap altre qualificatiu per descriure-la. Igual que hi ha gent que té una cara ideal per tirar-li pilotes, i no saps per què, doncs no puc racionalitzar el motiu pel qual aquesta música em sembla una manifestació gratuïta de l'estupidesa. Més endavant la vaig associar amb altres idees accessòries, com la idea de Rudyard Kipling de l'imperi britànic (en Kipling l'autor del poema If, el poema de capçalera de José María Aznar, ves per on).
La música de Ketelbey té l'efecte oposat del que em provoca l'anunci del té Hornimans, que és la meva madalena de Proust musical perquè m'evoca la infantesa (sobretot quan diu: el sabor de una taza de tééé). Encara sento un calfred quan arriba aquesta melodia a les meves orelles. En canvi, En Un Mercado Persa m'evoca una època no gaire agradable. I si ja és tonta amb orquestració, imagineu-vos amb flauta o do-re-mi sols. Ara, el súmum és quan l'escoltes amb l'instrument que els romanesos músics em castiguen en els trajectes en tren: l'acordió.
Afortunadament, la naturalesa (humana) a vegades és sàvia i reinventa els fiascos i en fa una versió molt més acceptable. Us presento unes quantes versions que dignifiquen el Mercado Persa. Primer, la del grup de jazz britànic Acker Bilk, en un document en blanc i verd de l'any 1962.
I una versió woody allianiana de Wilbur de Paris
I si no la versió del chico maravillas de Las Vegas, en Sammy Davies Junior, que la canta a partir del minut 3.13. Si en Michael Jackson és la veu negra amb cara blanca, aquest és la veu blanca amb cara negra.
Algú em va dir que li encantaria anar a sopar en un lloc amb orquestra, com en les pel·lícules de cine negre dels cinquanta. Doncs, seria una dura prova veure que actúa la Lawrence Welk Orchestra, tocant el Mercado Persa, amb el director que mou la batuta al públic i no als músics, i amb un acordió!!!!
