dissabte, 29 de novembre del 2008

Música repelent

Ara que s'està acostant el segon aniversari del Diumenja'm, i ja tinc davant de casa meva l'atracció de fira amb la musica del Baile de la Rana, crec que és hora de que li dediqui un post a algunes músiques que em repelen. Després de quasi dos anys parlant i penjant músiques que m'agraden, és pertinent parlar de músiques que em provoquen mal d'estómac.

Mereixen una consideració especial les cançonetes de La Oreja de Van Gogh. I sobretot l´última de la seva ex-vocalista, aquella noia de cara de plat, que ara se sent per tot arreu i que és un monument a la cursileria i la falta d'imaginació. No he anat a un col·legi de monges però m'imagino com de trista hauria estat la meva vida en un col·legi de mares superiores cada cop que escolto les cançons d'aquests individus, que em recorden els festivals de final de curs, Sor Gertrudis recordant la visita de Joan Pau II i el Totus Tuus, les nenes amb les carpetes forrades amb IronFix, i la foto del Duque de Sin Tetas No Hay Paraíso sota el plàstic adhesiu sense poder respirar.



Vídeo d'Amaia de la cançó 'Quiero Ser', tan repetitiu i monòton com la cançó. Això sí, atenció a les amenaces de la noia: quiero ser una emigrante de tu boca delirante, quiero ser la que te jure amor eterno, quiero ser el verbo 'puedo' (yes, we can, o el 'podemos' de la selecció espanyola), confesarte que una tarde empecé a morir por ti... Quina por


Jo, en canvi, vaig estudiar en un col·legi de capellans, d'escolapis, concretament. Quan feia sisè de bàsica, el capellà director de l'escola ensenyava flauta als alumnes talentosos i normals. Als inútils com jo, ens ensenyava a tocar un instrument que es deia do-re-mi. El do-re-mi era un simpàtic artilugi amb el qual bufaves i polsant unes tecles anaves treient les notes. Cada tecla tenia un botonet d'un color que indicava quina nota era. Recordo que el lila era el 'do' i sense ser sinestèssic com en Messiaen o en Kandinsky des de llavors sempre he associat la nota 'do' amb aquest color.

Doncs el capellà em castigava a fer uns deu minuts extres per interpretar una peça que no em sortia, una peça que continuo pensant que és la música més estúpida de les que s'han fet, es fan i es desfan: En un mercado Persa (ho dic en castellà perquè era així com era coneguda), del compositor anglès Albert Ketelbey. No puc qualificar-la d'una altra manera: quan penso en ella no em surt cap altre qualificatiu per descriure-la. Igual que hi ha gent que té una cara ideal per tirar-li pilotes, i no saps per què, doncs no puc racionalitzar el motiu pel qual aquesta música em sembla una manifestació gratuïta de l'estupidesa. Més endavant la vaig associar amb altres idees accessòries, com la idea de Rudyard Kipling de l'imperi britànic (en Kipling l'autor del poema If, el poema de capçalera de José María Aznar, ves per on).






La música de Ketelbey té l'efecte oposat del que em provoca l'anunci del té Hornimans, que és la meva madalena de Proust musical perquè m'evoca la infantesa (sobretot quan diu: el sabor de una taza de tééé). Encara sento un calfred quan arriba aquesta melodia a les meves orelles. En canvi, En Un Mercado Persa m'evoca una època no gaire agradable. I si ja és tonta amb orquestració, imagineu-vos amb flauta o do-re-mi sols. Ara, el súmum és quan l'escoltes amb l'instrument que els romanesos músics em castiguen en els trajectes en tren: l'acordió.



Afortunadament, la naturalesa (humana) a vegades és sàvia i reinventa els fiascos i en fa una versió molt més acceptable. Us presento unes quantes versions que dignifiquen el Mercado Persa. Primer, la del grup de jazz britànic Acker Bilk, en un document en blanc i verd de l'any 1962.




I una versió woody allianiana de Wilbur de Paris



I si no la versió del chico maravillas de Las Vegas, en Sammy Davies Junior, que la canta a partir del minut 3.13. Si en Michael Jackson és la veu negra amb cara blanca, aquest és la veu blanca amb cara negra.




Algú em va dir que li encantaria anar a sopar en un lloc amb orquestra, com en les pel·lícules de cine negre dels cinquanta. Doncs, seria una dura prova veure que actúa la Lawrence Welk Orchestra, tocant el Mercado Persa, amb el director que mou la batuta al públic i no als músics, i amb un acordió!!!!

dissabte, 22 de novembre del 2008

Música per a no venjatius

El discurs polític és una prova de que hem progressat adequadament sense la tutel·la exclusiva d'un Déu Pare cristià. Els vencedors de les eleccions diuen que seran els presidents de tots, ofereixen la seva mà estesa als vençuts, i fins i tot posen en el seu Gabinet als seus rivals més directes. Tot el contrari del discurs religiós que escoltes en els enterraments, on sentències com qui creu en mi gaudirà de la vida eterna (i els altres que es fotin) m'han cridat sempre l'atenció. No em quadra un Déu il·limitat en la seva misericòrdia posant condicions a la gent per donar-los la felicitat. És com si un president del govern digués: per beneficiar-vos dels drets socials heu de ser del meu partit.

Tots sabem, sobretot gràcies a les tragèdies de Shakespeare sobre reis i emperadors, que el discurs polític ha introduït el concepte de 'regal enverinat', el qual explica la majoria d'oferiments de mà estesa i propostes de formar part del govern als rivals. Així que no posaré exemples polítics, sinó artístics i musicals, que potser són més honestos.

Agafem el Dies Irae de les misses de Rèquiem, que parla dels patiments del no creients en el Dia del Judici Final, tot just quan toca la trompeta. Heus aquí el so chill-out d'aquest text terrible quan es posa en cant gregorià. Això sí, s'ha de reconèixer que la lletra en llatí sobre fons negre inspira una mica de por.



La recreació de Franz Listz de les notes del Dies Irae (minut 00.03 al 00.18) no és menys terrible, com en l'aparició d'aquestes mateixes notes a l'Illa dels Morts (minut 3.44 al 4.40) de Rachmaninoff . De tota manera, aprecieu des del minut 6.20 al 6.52 la breu transformació càlida i lírica del tema, i el caire més burlesc del final.

Totentanz (Danse macabre) - Franz Liszt

Burlesca és també la versió de les inquietants notes a la Simfonia Fantàstica de Berlioz. Però és una llàstima, perquè sempre l'associaré a la mania d'un maltractador de posar les tovalolles de manera simètrica a la pel·lícula sleeping with the enemy.



Amb Haydn sí que podem dir, sense vacilar, que es va progressant adequadament en humanitat. Tot i el sinistre cop de timbal inicial, i la lleu referència al Dies Irae (minut 00.10- al 00.15), la peça acaba amb un color crepuscular de vetllada dominical en un jardí a la tardor.

Symphony No. 103 in E flat major Drum-roll - 1. Adagio - Allegro con spirito - Haydn

Només cal veure la neta partitura del Dies Irae del Rèquiem de Mozart per contemplar l'harmonia i la realitat, senzilla i clara, que hi ha darrera de l'aparent terror que expressa el cor. La disposició tan ordenada de les notes és el missatge xifrat que ens diu que en el desordre apocalíptic també hi ha la serenor i la bellesa. Amb Mozart sempre progressem adequadament



Quan Evgeny Kissin evoca les lúgubres notes al número 6 de les Sis Peces per a Piano, op.118 de Brahms (minut 00.03 al 00.37), la por es redueix al gaudi d'una estona íntima, reflexiva i solitària



Però el moment més sublim i el punt més alt del nostre progrés sense temença d'un déu venjatiu, és l'absència del Dies Irae en el Rèquiem de Gabriel Fauré. El réquiem evocador d'una pau eterna comfortant, esperançadora, que no és el preu de cap venjança.



Gràcies H per inspirar el tema d'aquest post

dissabte, 15 de novembre del 2008

((Father and (mother) and (sons)(and lovers))

With my dad by my side
with my dad by my side...
with me




Peter Gabriel cantant 'Father and Son' al final d'un llarg concert.

El Comte d'Almaviva (Dietrich Fischer-Dieskau) fa que la Sussanna (Mirella Freni) vegi el seu promès Figaro (Herman Prey) en braços d'una dona madura (Heather Begg) unes hores abans de les seves noces. Al matí, aquesta dona havia declarat la seva passió per Figaro, però senti... oh cara... senti... senti... En realitat és la mare de Fígaro, i fa un moment que ho han descobert. E quello è mio padre (Paolo Montarsolo) che a te lo dirà.

Oh, le Nozze di Figaro de Mozart, aquí sota la direcció de Karl Böhm. Al tornar-les a sentir m'han envait un altre cop l'alegria de viure i la confiança en què tot anirà bé.



Puccini va escriure a la seva germana 'a pesar dels triomfs que puc aconseguir gràcies al meu art, no seré feliç si no els comparteixo amb la meva mare'. Igual és una coincidència però només uns mesos de la mort de la seva mare, Puccini va iniciar la relació amb Elvira Germignani que duraria tota la seva vida. Elvira va ser una dona que va arribar a vestir-se amb les robes del seu marit per espiar-lo en públic i li posava bromur a les butxaques per mitigar els seus impulsos sexuals.

Adaptació del fragment sobre Puccini del llibret que acompanya el recull de les seves òperes d'EMI Classics.




Eva Marton cantant In Questa Reggia com a Turandot, reencarnació de la mare-amant pucciniana?


I el pare de Mozart resorgint d'entre els morts al final del Don Giovanni, relatat per Salieri




La Reina de la Nit a la Flauta Màgica fent xantatge emocional a la seva filla Pamina. Serà perquè no pot aconseguir el savi Sarastro?



Natalie Dessay interpretant la Reina de la Nit cantant la conegudíssima 'Der Hölle Rache", a La Flauta Màgica

Ai... ja pots anar amb en Frankie, and don't tell your mama

Come Fly With Me [from Sinatra A Man And His Music] - Frank Sinatra

dissabte, 8 de novembre del 2008

El capvespre dels generals

La nit de les eleccions americanes no va ser, com esperava, una representació televisada del Capvespre dels Déus neocons, on la Sarah Palin fent de Brünhilde, havia de cremar el xiringo amb una torxa comprada al Decathlon d'Anchorage.




Final d'El Capvespre dels Déus i de la tetralogia wagneriana, amb Lisa Gasteen fent de Brünhilde en una producció del Covent Garden. Direcció musical (genial) d'Antonio Pappano.

El programa especial mostrava una pantalla en la que es van produir moments plàstics i poètics molt intensos. Els devastadors colors blau i vermell enmosaiaven de manera implacable el mapa d'Estats Units, d'est a oest, traspassant franges horàries una a una. Com una rierada s'abocava a la població californiana, que era conscient de que no podia fer res per canviar de color l'onada que havia començat a créixer a Vermont.

I davant la culminació d'un llarg camí on havia arribat el nou president, forjat als Facebooks, als YouTubes, com un avatar del Second Life fet a mida, també vaig veure les mirades dels seguidors que escoltaven el discurs de l'Obama. Unes cares i unes expressions emocionades que em van recordar les dels soldats anglesos, els happy few, mentre bevien les paraules de l'arenga d'en Henry V del Kenneth Brannagh, abans de la batalla d'Agincourt.




Però també vaig veure per uns segons en l'expressió de l'Obama el terror que deu sentir un avatar del Second Life quan s'encarna en un cos de tres dimensions en el First Life, abans de prendre les seves primeres decisions en un món caòtic i fora del control del seu creador.





El discurs de McCain em va evocar un personatge tan fictici com un avatar, però més entranyable. El personatge de l'alcalde que perd unes eleccions, interpretat per Spencer Tracy a la pel·lícula L'Últim Hurra de John Ford. M'imagino en McCain tornant sol a casa, ignorat per la gent que cel·lebra la victòria del seu rival. Caminant sense mirar a ningú, només la punta de les seves sabates. Un personatge que desapareixerà del First Life per quedar enmarcat a les fotografies en blanc i negre del seu passat honorable, i que es pregunta si algun dia les seves paraules d'acceptació de la derrota es podran llegir en un monument a Washington D.C. Perquè en les paraules gravades en pedra o en lloses de marbre només pensen els homes com ell, els grans generals i els reis d'un món que desapareix; per això la importància que li va donar al seu discurs. A la pedra no s'hi pot escriure: Un mensaje de Facebook. Tu presidente te invita a ser su amigo.



En definitiva, per tornar a viure amb valors humanistes, sorprenentment tossuts perquè han sobreviscut a la barbàrie i a l'agosarada ignorància del neocons, no ha calgut cremar-ho tot, com en un capvespre wagnerià. Per sort, aquests valors estan en la banda sonora que jo hi posaria a l'últim discurs del derrotat: l'adagi de la simfonia número 5 d'Anton Bruckner.

Symphony No. 5 in B Flat Major: II. Adagio. Sehr langsam - Anton Bruckner

P.S: Podeu veure aquí el discurs de McCain en castellà

dissabte, 1 de novembre del 2008

Associacions





Fa uns mesos vaig anar a un tanatori a donar el pesam a un molt bon amic meu a qui se li havia mort el pare. Vaig anar-hi acompanyat d'un altre bon amic del qual mai hauria dit que conegués una moda que em va semblar insòlita, per dir-ho d'alguna manera. Davant d'un aparador que estava al vestíbul, em va dir que les pedres de bijuteria exposades eren cristal·litzacions de cendres de difunts (ara no sé ben bé si eren cendres o pèl). Se les empesquen totes. Amb l'excusa de que portar el difunt al coll és un gest d'amor, aquests tios fan negoci amb el que sigui. Si en Quevedo aixequés el cap... El pobre ja no podria dir 'polvo enamorado' sinó que hauria de dir 'polvo cristalizado en circonita' en un anunci de Galería del Coleccionista.



Sortint del tanatori, vaig poder veure una magnífica vista de Barcelona, estesa entre el blau del cel i el blau més intens del mar. No podia associar temàticament aquella escampada d'edificis amb la vista de la Ciutat dels Morts d'El Caire. Paradoxalment, ho associava més amb les vistes des d'un xalet que sortia a un anunci d'All-Bran. I és que, després d'haver vist aquella bijuteria obituària, era més natural veure les coses des de l'òptica estètica de Vicky-Cristina-Barcelona que des de l'òptica dels desafortunats del tercer món, o des de l'òptica tradicional, romàntica o gòtica del tema funerari.





Fa uns dies, contemplant el cementiri de Venècia. em vingué al cap la música de L'illa dels Morts de Sergei Rachmaninoff. Una música inspirada en la pintura homònima d'Arnold Böcklin, que domina aquest post.







The Isle of the Dead Op. 29 (2002 Digital Remaster) - Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire/Ernest Ansermet



I sempre que escolto el feixuc moviment dels primers compasos que volen representar el rem de Caront, submergint-se en unes aigües verdes, immòbils i llòbregues, se m'apareix com a contrapunt l'escuma espurnejant del petit veler de Ravel. Groc, blanc, vent, i la petita embarcació apareixent i desapareixent entre les onades mediterrànees, enmig de taques de blau.







Samson François toca "Une barque sur l'océan" de Maurice Ravel