dissabte, 31 de gener del 2009

per què les nacions...?

Completeu la pregunta com us vingui de gust

Alguns exemples:

Haendel a El Messies es pregunta why do the nations so furiously rage together?



Els organitzadors d'Eurovisió es pregunten per què les nacions tenen uns representants cada cop més freakies




Marquesina d'autobús davant de la Sagrada Família, sobre la qual reposen els auriculars dels passatgers del bus turístic (Foto H.Abras).

i si és veritat que la joia uneix el que els costums han separat, i ens protegeix sota les seves ales, els europeus ens preguntem el següent: per què les nacions han convertit la seva joia en una marquesina sota la qual els ciutadans esperem un autobús que no acaba d'arribar mai?





Part coral de la Novena de Beethoven. Georg Solti, la London Philarmonic Orchestra, Jessye Norman, Sarah Walker, Reiner Goldberg, Hans Sotin i el cor realitzen una interpretació intensíssima que treu l'alè (com a mínim a mi). Festival PROMS al Royal Albert Hall, de l'any 1986. Impressionants els moments en què els membres del cor es posen drets, el somriure de complicitat de Solti i la seva reubicació amb la mirada després de l'èxtasi final.

dissabte, 24 de gener del 2009

Música políticament correcta

És indubtable que hi ha unes peces que són paradigmàtiques de la música políticament correcta. Són composicions amb una opinió tan favorable a nivell universal que ja és dogma que tal cançó és la millor cançó d'amor mai escrita, la més emotiva i identitària de tot un poble, o la cançó-himne d'esperança en un món millor. Amb aquestes etiquetes penjades de manera apriorística, i suposadament acceptades per la majoria, dir que les trobes una llauna és tan políticament incorrecte com dir que El Quijote no t'ha fet riure i que no el recomanaries a ningú, o que no t'agrada el nostrat poeta Miquel Martí Pol. Avui estic una mica gamberro i presento algunes peces musicals políticament correctes que, per a mi, no són més que una veritable llauna.

Comencem amb el Ne Me Quitte Pas de Jacques Brel, que té l'etiqueta universal- com si fos un epitafi- de ser 'la cançó d'amor més bonica mai escrita'. Doncs, francament, per a mi és la cançó d'amor més contrària a la dignitat humana que s'hagi fet. Si algú em diu que li deixi ser l'ombra de la meva mà i l'ombra del meu gos, buf..., quina por. No sé què té de bonic escoltar com algú, voluntàriament, suplica a l'estimat que l' anuli i el degradi com a persona. No és pas com entenc l'amor jo.


Ne Me Quitte Pas - Jacques Brel

Una altra perla és el Blowing In The Wind. Més que la melodia o la lletra, el que em molesta particularment és la veu d'en Dylan, Una veu que s'ha recargolat com en Dylan mateix, amb les seves ulleres fosques, ficant-nos en un bucle en el qual ja no saps si canta el Blowing In The Wind o el Like A Rolling Stone, totes sonen igual.



Una cançó intocable és Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol. Una cançó amb estructura de llista (llista de personatges de ficció), com una redacció de quan anava al col·legi de petit.



I si no El Cant Dels Ocells, peça obligada dels bisos de reconeguts violoncelistes quan actuen a Catalunya, pensant que fan una gràcia. A mi, francament, em farien més feliç si toquessin el preludi d'una suite per a cello de Bach.




Suite No 2 In D Minor BWV 1008: Prelude - Pierre Fournier

I last but not least, sinó on top of the list, està la cançó més políticament correcta de totes, però també la que m'inspira més rebuig. Em repèl, no puc amb ella... Imagine.



dissabte, 17 de gener del 2009

Passos de pardal

El 13 de desembre de 2006, l'ornitòleg Christian Moore proposà a la Societat Naturalista del seu país, Pastenagal, una expedició a l'illa de Wikiland per a buscar una espècie de lloro, mai no vista encara per ulls occidentals però que era protagonista de les llegendes dels habitants de l'illa. Aquest lloro tenia la particularitat de ser políglota i músic. Si se li deia una paraula, el lloro podia traduir-la en 20 idiomes i sabia tocar l'orgue. Moore va dedicar un any a convèncer a la Societat que li financés l'expedició. Alguns dels seus membres opinaven que el lloro no tenia cap interès ja que consideraven que les traduccions del lloro a la llengua del seu país - el Pastenagal- segurament no seguirien les normes de l'Institut d'Estudis Pastenagals.

Finalment va poder fer l'expedició, amb el permís i la petita ajuda financera de la Societat Naturalista, i va trobar dos exemplars de lloros músics i políglotes els quals va portar al seu país. Malgrat tot, Moore va estar un altre any intentant convèncer al president de la Societat Naturalista Pastenegal de que la seva troballa era digna de ser donada a conèixer a la humanitat, i que el lloc d'aquells animalons no era a casa seva, engabiats. Els lloros no sortien de casa, dormien, menjaven, aprenien noves paraules i l'un va començar a tocar el saxo tenor i l'altre el fagot. Però ningú, a excepció dels veïns, sabia de l'existència d'aquells prodigiosos animals.

Un dia, Christian Moore va saber per la televisió que un ornitòleg britànic , Isaac Kumar, havia anat a l'illa de Wikiland i havia tornat amb un lloro- en Sunday- que sabia cantar l'himne del F. C. Barcelona. Amb suor freda va baixar-se d'Internet l'estudi de Kumar sobre aquell lloro, publicat per la Societat Naturalista Britànica, i amb alivi va comprovar que l'animal que s'estava convertint en una estrella mediàtica i científica, era incapaç de fer res més. Va agafar els seus dos lloros i els va dur corrents als estudis de televisió P-3. Volia demostrar a tot el país que ella havia estat el primer en portar lloros de Wikiland, i que els seus sabien fer més coses que els d'en Kumar. El director de la cadena, però, li va dir que no li interessava, perquè no sabien cantar l'himne del F.C. Barcelona, com en Sunday, ni tampoc podien superar-lo cantant l'himne del Real Madrid.


Una història de passos de gegant que es converteixen en passos de pardal. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència.

Aquí teniu la peça fundacional d'un nou estil de jazz, Giant Steps, de John Coltrane, interpretada amb els passos de pardal de les seves notes.





... i una altra pedra fundacional del jazz, treta del Kind of Blue de Miles Davies. I és el que diem Christian Moore i jo: i què? (so what?)


So What? - Miles Davis

dissabte, 10 de gener del 2009

Long and winding road

Quan anava a estudiar a la universitat, parlo d'uns temps previs a l'aparició dels CDs, solia cantar fonèticament cançons dels meus discos. A l'anada cantava la cara A i a la tornada cantava la cara B. Recordo especialment haver cantat el Long and Winding Road dels Beatles mirant els núvols daurats que cobrien un sol acabat de sortir. No era d'estranyar que la inserció simfònica de les cordes en aquesta cançó (min. 02.26-02.40) sorgís com la banda sonora d'aquest moment estelar d'un banc de núvols. Un moment que bocabadava un jove que sabia tan poc de música com per quedar fascinat per la barreja de música simfònica i pop.



Passats els anys, i després d'haver caminat per alguns camins tortuosos, afortunadament no gaire llargs, aquí estem amb una versió del Long and Winding Road del mateix McCartney sense violins, ni flors ni violes, ni cor celestial. Música més simple i més despullada. M'agrada, i pot ser una banda sonora ideal per un passeig repetidament planejat, sempre postposat per circumstàncies de causa major, per la platja un diumenge al matí



P.S: Ara només demano que no la versionin en català

BWV-BW

De les lletres BWV que apareixen en les referències a les obres de Bach, a la BW de Bach-Webern. En aquest cas sí, a diferència del Long Winding Road, les violes dignifiquen la versió aparentment més simple del Ricercare de l'Ofrena Musical de Bach.



Instrumentació del Ricercare d'Anton Webern, per la Philharmonia Orchestra, dirigida per Christoph von Dohnányi. Per a entendre l'arquitectura d'aquest prodigi musical, seguiu atentament la realització del vídeo.



Versió del Ricercare per la Musica Antiqua Köln

dissabte, 3 de gener del 2009

Versió remasteritzada

A les misses que he assistit per compromís, quan el vicari del meu poble finalitza la cerimònia dient germans, aneu-vos en pau, jo amb tota intenció responc donem gràcies a Déu manifestant el meu alivi i convertint aquesta fòrmula en un sinònim de Que bé. Ja era hora. Fa un dies, a Santa Maria del Mar, en una missa oficiada en italià, em vaig adonar de que en aquesta llengua el significat de la frase era el genuí i que no donava peu a altres connotacions. No sé quin va ser el motiu concret d'aquella missa. La veritat és que poc importava. A vegades, si no saps la causa de les coses que et plauen, aquestes no perden la seva màgia.

La qüestió és que quan el capellà va dir: andiamo in pace i els fidels assistents van respondre rendiamo grazie a Dio, la vella fòrmula es va transformar en una frase amb un sentit completament nou, simplement amb un canvi de llengua. I els medallons amb cavaller medieval de la bòveda i els sants i santes de les vidreres van semblar que només els faltava el rètol 'Acabat de Pintar'. A la sortida els turistes fotografiaven una catedral nova de més de sis segles d'antiguitat, construïda recentment en l'imaginari turistic-planetari gràcies a la novel.la 'La Catedral del Mar'. Quan jo hi passava pel davant anant a la Facultat, quasi vint anys abans de la publicació de la novel·la, ningú li dedicava un flaix. Era la catedral vella i solitària, sense novel·la, però que es renovava quan obria les portes i em deixava gaudir de la seva bellesa estilitzada i sòbria.





Tot és nou i vell, i vell i nou a la vegada. La litúrgia, la catedral, el clàssic Danubi Blau en el primer Concert d'Any Nou dirigit per Barenboim, el seu desig vell i protocolari de pau i justícia humana carregat d'una nova intenció perquè en aquell moment estaven matant centenars de persones... Tenim la novetat d'una esperança negra per al nou ordre mundial que ha vist la massacre de Gaza en el televisor de plasma del bar del seu club de golf. Fins i tot, potser ha tingut la idea nova de fer alguna declaració. Però només ens ha arribat un vell silenci. En realitat, els primeres dies d'aquest any que estrenem són la pel·lícula del passat en una versió digitalitzada i remasteritzada.

Possiblement Barenboim va pensar en no interpretar la Marxa Radetzky al final, en senyal de dol per als morts d'aquella jornada, com es va fer en el concert del 2005 per a les víctimes del tsunami d'Indonèsia. Però per a les víctimes de Gaza no ens va arribar el silenci, sinó els tradicionals aplaudiments del públic que acompanyaven l'orquestra simbòlica de l'alegria de viure. Aplaudim, doncs, al so de la marxa.