Final de la tercera temporada

Diumenge que ve ja serem a l'estiu. Per tant, el que toca és tancar temporada, que el Diumenja'm no és un bloc estival. El tanco en una setmana que es va iniciar amb una preocupant evolució morbosa de la mediocritat, minant i pueril·litzant la música i la glòria artística d'una obra fonamental com el Born To Run, per obra i gràcia de senyors i senyores que s'atreveixen a tot amb la seva rentable i ignorant gosadia.

Però Thomas Quasthoff ens va posar aquest dimecres al Liceu en el nostre lloc, i ens ha retornat al sentiment, i a la bellesa. M'ha fet revifar i torno a creure que no tot està perdut. Afortunadament, tinc l'ànim de prendre una pausa serena, com la del número 12 de la Bella Molinera de Schubert. Una pausa al bloc, i deixem que durant aquests mesos, fins setembre (o no), el moliner incansable, l'aigua, les rodes, el temps i la vida passin i no deixin de caminar

i que podem besar apassionadament com Ell besa la seva harmònica, talment com si fós la seva amant retrobada a soles, però davant d'un públic gronxat pel riu que ningú veu (07:45).

Molt bon estiu!!

Ous a la cistella

Quan tenia uns tretze anys estava convençut de que suspendria una matèria anomenada 'lògica'. Creia que consistia en demostrar que era capaç d'actuar sempre de la manera més eficient i 'lògica'. Per exemple, transportar ous sense posar-los tots en una cistella. Menys mal que l'assignatura no tenia res a veure amb el sentit comú, sinó en escriure 'p's, i 'q's, fer modus tollens i modus ponens, i saber si el vampir mentider deia la veritat quan deia una mentira.

De molt petit he sabut que fer les coses quotidianes de la manera més eficient i lògica no és el meu fort. Per això, suposo que per portar-ho amb dignitat, vaig decidir que no reprimiria el meu instint infeficient i contrari al sentit comú, i que ho disfressaria amb una actitud descrita per la màxima: 'si es pot fer difícil per què fer-ho fàcil?' I així, amb tota dignitat, he agafat les coses de la manera més temerària, propiciant la seva caiguda, he donat pas bloquejant la sortida, i he pujat escales carregant paquets sense pensar que les podia haver pujat amb l'ascensor.

A vegades aquesta atracció a fer el contrari del que hauria de fer va mig bé. Mig bé perquè va propiciar que em robessin la bossa de mà amb la cartera, les claus, el ventolín, etc, però per un altre cantó l'instint de portar l'ipod i el mobil a les butxaques, contrari a la lògica perquè podia haver-los posat a la bossa, i no hauria donat peu a la pregunta de si m'alegrava de veure algú, va fer que aquests objectes ben preuats continuin amb mi.

Ara bé, em vaig sentir incòmode per aquesta conseqüència més pròpia d'un acte prudent i assenyat. No hi estic acostumat. Així que, per les raons que diu Stacey Kent, conscientment aniré posant tots els ous en la mateixa cistella, i ho faré contentíssim

copy-paste