En els temps mítics, els generals atribuien l'èxit i el fracàs de la batalla al caprici, a l'arbritarietat dels déus. Feien sacrificis per a complaure'ls i aquell sacrifici era la raó última de la victòria o la derrota.
En els temps de les rodes de premsa pre-Guardiola (anys a.G), els entrenadors atribuien el fracàs a l'arbrite, i l'èxit a l'afició o a un jugador que aquell partit havia marcat la diferència. Els jugadors, per la seva banda, desvelaven la gran veritat de manera clarivident: un partit té noranta minuts i fins que no es pita el final, res no està decidit. El caprici determina la sort, i la victòria.
Quan vaig veure la portada de El Periódico amb un Guardiola fent d'Adam a La Creació de la Capella Sixtina, tocat pel dit de Déu, vaig pensar que era fer-ne un gra massa, encara que , tenint en compte la simbologia de l'obra de Miquel Àngel, no anava la cosa mal encaminada. El toc diví que encén l'enteniment humà, que el fa independent dels déus, de la sort, de l'atzar. Un ja no obtindrà els fruits, segons el dia que tingui el Déu pare, si ha tingut un bon despertar, o s'ha emprenyat amb la dona. Ara tindrà els fruits gràcies a la suor del seu front.
Canvia, per tant, completament el discurs: les rodes de premsa d'en Pep em fan pensar en les rodes de premsa que hauria fet Alexandre el Magne, Cèsar, Napoleó, o el general Kutúzov de Guerra i Pau. Generals de les narracions clàssiques, magnànims, humils, respectuosos amb l'enemic i elogiant tots els soldats, des dels de més alta fins a la més baixa graduació, perquè no han estat juguets dels déus, sinó instruments d'una voluntat i un esforç. El futbol sona a evangeli quan l'explica en Pep, i fa que els pensaments que han reptat pel seu cervell i s'han estés en forma de pla a seguir, com en la video-pissarra del Pichi Alonso, tinguin bellesa. La bellesa: un invent completament humà, i que ens comforta, perquè ens fa que confiem en nosaltres mateixos, i no ens sentim desamparats.
Per cert, Haendel ja va celebrar la Champions