Una història de cap d'any i any nou

M'agrada passar fred a la platja quan es fa vespre per cap d'any.

Avui especialment recordo la diada aquella en què al matí et vaig preguntar què feies per cap d'any. Potser era un boig suposant que m'escolliries a mi per passar aquella nit.

Però sí, va ser a mi a qui li vas fer la confidència de que a la botiga de Women's Secrets hi havia roba interior vermella a 6 i 7 euros, però que un cop comprada no es podia canviar. I a la una de la matinada, sols, em vas demanar que et pelés un gra de raïm

Vas portar-me pels carrers agafant-me de la mà, sense guants. Tu em vas dir que estava elegant, jo et vaig dir que estaves molt guapa. Vam besar-nos en una cantonada i vam ballar tota la nit.

Al matí del Dia d'Any Nou, ens arribaven les notes del Danubi Blau de la tele d'un veí. Em vas preguntar com es deia aquella música que coneixies pels anuncis de la Miel de la Granja San Francisco.

En el meu interior, els minuts passaven amb el so tintinejant i cristallí de la presentació de la rosa al Rosenkavalier (què hi ha més vienès que el Cavaller de la Rosa i la música del (Richard) Strauss?)

Al migdia t'esperaven per al pollastre farcit i a mi per als canelons. Tot estava silenciós el Dia d'Any Nou. Mentre taral·lejava que estaria amb tu un altre cop, anava deixant núvols del meu alè en l'aire fred i blanc.

... i és que allà on vagi parlaré del teu amor com un somni daurat.

I avui, a la platja, passant fred, els núvols del meu alè sobrevolen la sorra. De sobte, com la llum verda d'un far llunyà, sona la melodia que esperava a la meva butxaca.

La meva nit de Nadal...

En aquest fragment de la pel·lícula Dublinesos, basada en el relat de James Joyce, Gretta (Anjelica Huston) escolta emocionada una cançó irlandesa, The Lass of Aughrim. El seu marit, Gabriel (Donald McCann), l'espera al peu de l'escala a la casa de les seves ties, on fa uns minuts han cel·lebrat amb una bona colla la Nit de Nadal. Gabriel està impacient, vol aprofitar les hores que els queden de matinada per fer l'amor a l'habitació de l'hotel que han reservat a Dublín.  Però ella es para a mitja escala, completament abstreta, mentre escolta un convidat cantar la cançó. Es queda suspesa en un altre món, i l'estret espai entre la paret i la barana es transforma amb la profunda melangia que expressa el seu rostre. Gabriel no entén per què la seva dona es deixa travessar per una llarga i profonda tristesa, i la mira d'una manera ben diferent a com l'havia mirat fins llavors. Intueix que un epissodi desconegut de la vida de la Gretta està emergint a la seva memòria i, possiblement, res ja no serà com abans. El secret sentiment de la seva dona els està separant, fins i tot nota que els minuts que dura la cançó no són d'ell, i tot i estar a prop l'un de l'altre, si ell li agafés la mà ella el miraria com un intrús. Gabriel s'adona de com és de dur necessitar el que feia uns minuts tenia tan a prop i ara s'allunya sense poder fer res.

The Lass of Aughrim és la cançó que un vailet de Galway li cantava a la Gretta, quan eren uns adolescents. Un noi malaltís que va morir per un gest d'amor cap a ella que li va costar la vida.

El sopar previ a aquesta escena representa la nit de Nadal que jo sempre hauria volgut gaudir. Ara bé, concretament aquesta escena, tot i la seva càrrega tràgica, significa per a mi la importància que tenen els instants secrets, íntims, els quals solen inspirar melangia- què hi farem! Com diu Gabriel del vailet que va morir per a la seva dona, millor morir quan una gran passió t'omple per complert que marcir-se amb el pas del temps.

No puc evitar, ni vull, sentir melangia la Nit de Nadal, i m'agrada posar la pel·lícula Dublinesos per gaudir d'un Nadal així. No sento nostàlgia, però, de Nadals passats sinó de Nadals que mai no he tingut.

Nadal a Glòries Centre (o La Maquinista)

Arròs post

Una de les màximes de la meva família és que una paella feta amb esmer, dedicació i 'carinyu' no surt tan bé com una paella feta a corre-cuita, amb presses i a la 'paterrellada' (un vocable inventat per la meva mare, crec). Algunes vegades he pensat que això també és aplicable als posts. Per alguns posts que estan especialment treballats, no hi ha hagut tants comentaris com per altres que els he fet també a la 'patarrellada'. Invoco a l'efecte P (P de paella) i a la vostra indulgència perquè aprofiteu aquest post per donar suport amb els vostres comentaris a l'ACFH (Associació en Contra dels Flautistes d'Hamelin). Buf, els flautistes d'Hamelin, un altre més dels drames que es sumen als que ja patim els viatgers de Rodalies. Flautistes que van amunt i avall del vagó, completament abstrets, com sonàmbuls, tocant l'Himne de Riego o una peça celta, amb un look entre follet i Ian Anderson dels Jethro Tull. 

Així anem, de la paella, als flautistes d'Hamelin ferroviaris,

La cara que poso jo al tren és infinitament de més mala llet que la que posen els passatgers d'aquest tren de Bombai

a la flauta celta

Fixeu-vos amb les Guinness, la gerra de porcel·lana, el pentinat i els colls de la camisa dels músics.  Semblen sortits dels Dublinesos de Joyce. Ah, i el tipus amb look Elvis no té desperdici

i, per què no? a la flauta travessera de Mozart, tot i que l'odiava profundament.

Efectes de la medicació contra el flemó durant aquests últims dies. De la dentista que he conegut, de la diplomàcia de la seva retòrica, i del pòster Dónde Está Wally al sostre perquè et vagis entretenint mentre van manipulant la teva boca, poden ser elements de posts més inspirats.

Demà farà un any

Demà farà exactament un any que vaig publicar el primer post del Diumenja'm. Vaig escriure unes línies inspirades en algunes escenes meves de diumenge a la tarda, i en altres que li esqueien a persones que conec. Em sembla que ja he explicat per què publico posts els diumenges, però ho explicaré una altra vegada. Un dels motius per fer-ho va ser la lectura d'un estudi que deia que a les tardes dels diumenges proliferaven posts depressius, posts de queixa, enyor, soledat... Per això la meva intenció va ser que el bloc fós tot el contrari: volia recrear per a mi i per als meus 'possibles lectors' els diumenges a la tarda de la meva adolescència i joventut universitària, quan la meva mare i la meva àvia anaven a casa dels meus oncles i em quedava sol. Era el moment que podia escoltar i gaudir completament del meu aparell de música que estava al menjador, i podia escoltar amb un so nítid i potent un programa de Ràdio 2 que feia audicions comparatives de registres d'obres importants dirigides per diferents directors d'orquestra. Així vaig descobrir, per exemple, les Illuminations i la Serenada per a trompa i orquestra de Britten. També posava a tota pastilla els CDs de la Valkíria, amb el Lauritz Melchior i la Lotte Lehman, la Quarta Simfonia de Brahms que vaig comprar a Londres, la marxa fúnebre de la Tercera Simfonia de Beethoven, les Noces de Fígaro amb el Karl Böhm de director, i vaig gravar malament un dels pilars estètics que més m'han impressionat a la meva vida: la Cançó de la Terra, amb la Kathleen Ferrier. També haig de fer esment de les Quatre últimes cançons de Richard Strauss, amb la Elisabeth Schwarzkopf i, com no, el sublim Tristany i Isolda de Furtwängler, amb la Kirsten Flagstad.





Precisament, l'Elisabeth Schwarzkopf va ser la protagonista del segon post del primer Diumenja'm. Era una gravació seva, extraordinària, del Morgen de Richard Strauss que vaig trobar al Youtube. Així vaig descobrir l'impressionant dipòsit de gravacions mítiques, de joies musicals impensables de trobar, que era el Youtube. Vaig pensar que el bloc es podia convertir en un penja-robes per posar-hi les meravelles que anava trobant. En aquells temps, desconeixia si era possible baixar-me els videos. Per això, el Diumenja'm era per a mi un espai on els podia guardar i mirar-los des de qualsevol lloc. Gràcies a la nur, ja m'havia interessat la blogosfera plena de reflexions i vivències personals. En aquell moment, però, em semblava estar creant un subgènere prou atractiu: el bloc contenidor d'obres mestres seleccionades. No només les podia gaudir jo sinó que qualsevol podia fer-ho (una cosa que ara també és possible gràcies al Diumenja'm Rediou). De tota manera, no m'agradava gens que el bloc només fós una tirallonga de quadradets amb el botó de play, des d'on podia reproduir els vídeos. Per això vaig posar alguns textos comentant el que s'hi podia veure. Aviat aparegué el primer comentari, el de la Carme Miró, i després el de l'Anna, i a través d'ella vaig 'provocar' la intervenció del Dottore i així, d'aquesta manera, el bloc s'ha anat obrint a noves coneixences, a noves i estimulants experiències, i han entrat en el meu museu del Barça altres músics i intèrprets: Vignoles, Scalera, Dermotta, Tosti... Això sí, quan vaig visitar els blocs dels meus primers visitants, vaig adonar-me de que la meva idea no era tan innovadora. Això explica per què quan vaig voler ser una mica trencador, vaig decidir posar un video del Pornotube.

En Vincenzo Scalera acompanyant Carreras en la cançó 'Non t'amo piú' de Paolo Tosti (amb escopinada inclosa)

Ara el vídeo de la Schwarzkopf ja no està disponible al Youtube. O sigui, 'this video is no longer available'. Vaig haver de ser conscient de que els vídeos del Diumenja'm són fotografies de moments i estats d'anim que desapareixen de l'àlbum. De la mateixa manera, passat un any també hi ha hagut coses a la vida extrabloc que abans eren presents però que ara són 'no longer available'. No puc dir que això sigui la conseqüència d'una evolució perquè les pèrdues no m'han aportat res positiu. El que sí que m'ha aportat de bo aquest any és la coneixença de gent extraordinària, gent que em fa escriure-li en portuguès fins i tot! (en alemany encara no, però). I també gràcies al bloc he recuperat coses del passat que jo creia 'no longer available'. Al menys he recuperat les converses plenes de 'piques de bon rotllo' amb algú amb qui feia temps que no parlava. Ara hem reprès el contacte, amb el mateix afecte i complicitat, tot i la distància. A mes, si hi afegeixo els visitants amb qui he compartit birres i música en torres hi-fi sentats sobre el llit, tots formem en el Diumenja'm una substanciosa i suau escudella on s'hi barreja el nou amb el vell. 

Però no vull parlar només del que m'ha aportat a mi el Diumenja'm. M'agrada saber que per algú la visita al bloc ha estat un alicient en moments i dies difícils, i hagi servit també d'excusa per comentar rient alguna bajanada que he dit en algun post quan s'acostava una hora delicada per aquella persona. I, sobretot, em satisfà moltíssim compartir amb vosaltres les meves grans passions musicals, i que les descobriu si us eren desconegudes. Fins i tot m'ha conmogut saber que gràcies al post de la extàtica agonia algú ha començat a tenir en compte la música clàssica per incrementar la quantitat i la qualitat dels seus orgasmes.

Vull agrair-vos la vostra fidelitat, els vostres comentaris, i les activitats extra blocaires que he gaudit i que m'han divertit moltíssim. M'encantaria compartir amb vosaltres una diumenjada de celebració. Tenint en compte que són dates complicades, proposo fer la trobada al gener, passat festes. Ens posem d'acord via correu electrònic.

Res més, gràcies de nou, i diumengeu de gust

ÚLTIMA HORA: També esteu convocats a la celebració del bateig d'en Floquet, el meu MacBook. Ell i jo estarem molt contents de que compartiu amb nosaltres un moment tan important.

Roda el món...

El dimarts d'aquesta setmana havia d'anar a un lloc prop de Drassanes. No tenia gens de ganes d'anar-hi en metro des de Plaça Catalunya ni tampoc em venia gens de gust baixar les Rambles. No m'agraden les Rambles. Em sembla que ja no tinc edat com perquè em fascini el seu cosmopolitisme, del qual l'únic que es podria aprofitar- malgrat que no m'agradi- és l''ambientillo' Erasmus.

Així que vaig decidir anar-hi a peu des de l'estació d'Arc de Triomf, passant pel Born. Vaig prendre la millor decisió. No és que m'entussiasmi tampoc el Born- ara zona lúdica dels usuaris de les pàgines web de contactes- però a la llum de les nou del matí, el barri tenia un aire com per estrenar.  Talment semblava el que em deien els meus pares, allò de que a les primeres hores del matí, el sereno va posant els carrers.  I aquest ambient irreal es va mantenir quan vaig llegir els noms dels carrers recent posats

Un carrer estret anomenat dels petons (al meu poble n'hi ha un de semblant que es diu dels pixaners, però ja sabem com són els del meu poble) i un altre d'una denominació fascinant que sembla una perogrullada però que ben mirat no ho és: el carrer dels canvis nous. Després de trobar-me aquests carrers de noms tan curiosos, vaig recórrer el camí cap a Drassanes pels carrers paral·lels a l'Avinguda de Colom. Va ser curiosa la sensació d'estar caminant per un París mediterrani.

No em direu que no va ser un bon passeig. Sobretot amb la banda sonora de la simfonia nº 8 de Bruckner. Aquí us deixo l'últim moviment, amb la World Philarmonic Orchestra, dirigida per Carlo Maria Giulini 

Dissabte al vespre, després de la manifestació, vaig tornar a l'Arc de Triomf a peu. No vaig pensar en anar pel carrer dels canvis nous. Ja hi tornarem.

Powered by MacBook

A la vista del pont...

Per posar-la el dimecres (Escolteu-la, no cal que mireu el video del Robbie en totes les postures i ganyotes. Però què hi farem si aquesta boníssima versió del De-lovely està així)

Powered by MacBook

O Thou that tellest good tidings to sayonara

Aquest post del Ferran m'ha donat la idea de posar-vos el 'O Thou that tellest good tidings to Zion', del Messies de Haendel cantada per la meva admirada, estimada, adorada criatura del cant, la Kathleen Ferrier. És la mítica gravació per a Decca amb la London Philarmonic Orchestra dirigida per l'Adrian Boult. La gravació es va fer entre el 7 i el 8 d'octubre de 1952, just un any abans de la seva mort (va morir el 8 d'octubre del 1953). Oh, fixeu-vos com diu 'arise', 'shine'... i aquest 'the glo-o-ory o-o-of the looooooord'.

Quan era professor d'anglès per a estudiants de turisme els posava aquesta ària per a il·lustrar les diferentes maneres de pronunciar la lletra 't' en anglès, i la lletra 'd' final, la de 'behold your God' (contempleu el vostre Déu) per exemple, i els passats regulars (els acabats en 'ed'). Segurament els meus estudiants de turisme van creure que no en treurien gaire profit d'escoltar aquesta ària, i la veritat és que no em plantejo si hauria estat millor haver posat una cinta del Speak Up o la gravació d'una reserva d'hotel en el BBC English. Em divertia i m'entussiasmava posar Haendel i Ferrier a la meva classe, a més de presentar-los una vocalització perfecta i clara des diferents sons, molt difícils de ser captats en la parla espontània. En realitat, només pel fet de que tinguessin la 'rara' i 'extraordinària' oportunitat de veure un professor gaudint de la seva hora de classe, em semblava que ja pagava la pena.

Us convido a escoltar les varietats de la 't' en el primer vers O Thou That Tellest good Tidings to Zion.

Un dels enllaços de dalt us porta al quart post del Diumenja'm que vaig escriure el desembre de l'any passat. En aquell post lamentava no poder posar-vos cap interpretació de la Kathleen Ferrier d'alguna peça de Mahler. Afortunadament ara sí que podeu escoltar-ne una gràcies al Diumenja'm Rediou. Hi trobareu l'últim moviment- L'Adéu- de la Cançó de la Terra (Das Lied von der Erde) en la gravació que esmento en el post del desembre: la de la Filarmònica de Viena, dirigida per Bruno Walter. Sentiu el seu serè i tranquil comiat del món i de la vida, quan pronuncia al final la paraula ewig.

Per cert, tot això em recorda que s'apropa l'aniversari d'aquest bloc. Ja us aniré informant de les activitats de celebració d'aquesta diumenjada onomàstica.

I aprovechando que el Tormes pasa por Antequera, des dels confins orientals de la blogosfera us presento aquest original generador de noms japonesos, que en Akinami ens proposa. Benvingut, petit saltapujols.

Sayonara.

Joruri Komatsuzaki

Beethoven era català

Això és el que diu un estudi publicat a la revista Pàtria, Arts i Salut. Segons aquest estudi, qui fins ara era conegut com Ludwig Van Beethoven, fou un compositor de sardanes maresmenc que es deia Lluís Vandevent.

Segons l'autor de l'estudi, hi ha molts elements a l'obra del gran compositor que indiquen quin fou el seu vertader origen. És com si hagués volgut deixar palès amb les seves notes l'orgull que sentia per la seva terra, i transmetre'l a les generacions futures; tot i les pressions que no el deixaven dir d'on venia. Aquesta identitat revelada de manera 'xifrada' fou una més de les genialitats de l'autor de la música de l'Himne a l'Alegria, que en el primer esborrany tenia com a títol Himne a la Xerinola.

L'autor il·lustra una d'aquestes pistes musicals comparant l'inici de l'allegretto de la setena simfonia, amb la base rítmica d'una sardana. Comproveu-ho vosaltres mateixos (podeu seguir la partitura de l'arranjament per a piano de Litsz, com si la miressiu amb els ulls de l'intèrpret)

La dita 'si menges tantes patates et tornaràs sord', que és molt popular a Canet de Mar, s'explicaria, segons l'autor, per l'estreta vinculació del compositor Lluís Vandevent amb aquesta població; possiblement perquè hi vivia. En una carta de Vandevent al seu germà, aquell confessa la seva predilecció per les patates. L'autor es val d'aquesta prova epistolar per hipotetitzar que va passar els últims anys de la seva vida a Canet de Mar, i que tal il·lustre estada va donar peu a estendre la dita entre els seus veïns; una dita que s'ha trasmès de generació en generació. De tota manera, algunes veus d'una altra població del Maresme, Premià de Mar, opinen que l'artista també s'hauria pogut referir a les patates Alfonso Torres, que donen fama a aquest municipi, i que també podria ser aquesta una prova d'haver viscut a Premià i no a Arenys.

A banda del polèmic tema sobre quina va ser la població on va viure els últims anys de la seva vida en Vandevent- fins ara conegut com Beethoven- l'article presenta dades novedoses i sorprenents de la seva biografia. Per exemple, parla de les influències musicals fruït de la seva estada durant uns anys als joves Estats Units d'Amèrica, tal com es demostra en el següent document.

Així que ja sabeu. Afegiu el nom de Beethoven (ara ja Vandevent) a la llista de catalans universals.

P.S: Al Diumenja'm rediou podeu escoltar l'allegretto i el finale, allegro con brio de la simfonia 7 de Vandevent, interpretats per la Filarmònica de Berlin dirigida per Daniel Barenboim. El finale és, per a mi, la música de diumenge al matí per excel·lència. La gravació és del concert especial que la Filarmònica va fer per als visitants de l'Alemània de l'Est, un cop caigut el mur, el 12 de novembre de 1989. No cal dir que aquesta gravació té un gran valor històric i emotiu.

Refer el que s'ha desfet

Fer dissabte



Fer el dia a dia


Veure el bloc

Fer el que s'havia de fer, i s'ha fet

Per a vosaltres dos, T. i P., amics, amb la meva més profunda i sincera admiració.



Veure la notícia sencera

Veure video

Extàtica agonia

Reproduiu el video i la música a la vegada.

La nit i el dia

Uns volen la llum del dia




Judit demanant al Duc de Barbablava que deixi entrar la llum del sol a les cambres del seu castell (El Castell de Barbablava de Bela Bartok)


... i altres no volen veure la llum del sol

Res importa ara fins que caigui la nit,
Aviat estaré amb Zeffka, sento com em crida.
Amb gust retorçaria el coll de tots el galls que canten;
Llavors ningú ens diria que és hora d'aixecar-nos.
Oh, si estéssim com aquella nit sense final, sense albada,
Ningú ens separaria de la nostra abraçada.

Cançó 22 de 'Diari d'un desaparegut' de Leos Janacek

Oh eterna Nit,
Dolça Nit!
Nit d'amor
Gloriosament sublim!
En els teus braços
Consagrats a tu,
Força vigoritzadora
Sagrada i elemental
Lliure del perill del despertar!
Com agafar-ho,
Com deixar-ho,
Aquest goig
Lluny de la tristor
De la separació
Que porta el Dia
I la llum del sol!

Fragment del duet del segon acte, escena segona, de Tristany i Isolda de Richard Wagner.







Meravellosa i...ai, qualsevol qualificatiu es queda curt per aquesta interpretació del duet per part de la Kirsten Flagstad i en Lauritz Melchior.

Novembre

Una deliciosa animació amb música de tardor de Tchaikovsky (Octubre i Novembre, de les seves 'Estacions').



My November Guest

MY Sorrow, when she's here with me,
Thinks these dark days of autumn rain
Are beautiful as days can be;
She loves the bare, the withered tree;
She walks the sodden pasture lane.
Her pleasure will not let me stay.
She talks and I am fain to list:
She's glad the birds are gone away,
She's glad her simple worsted gray
Is silver now with clinging mist.
The desolate, deserted trees,
The faded earth, the heavy sky,
The beauties she so truly sees,
She thinks I have no eye for these,
And vexes me for reason why.
Not yesterday I learned to know
The love of bare November days
Before the coming of the snow,
But it were vain to tell her so,
And they are better for her praise.

R. Frost




El meu hoste de novembre

La meva Tristesa quan està amb mi,
Creu que aquests dies foscos
Amb la pluja de la tardor
Són dies meravellosos;
(...)
S'alegra de que els ocells hagin desaparegut
S'alegra de que el seu gris simple i vulgar
Ara sigui una boirina platejada que s'arrapa
A tot arreu.
Els arbres, desolats, abandonats
La terra descolorida, el cel pesant,
Ella creu que jo no aprecio
Les belleses que Ella veu
I s'enfada amb mi per això.

No ve d'ahir que conec
L'amor dels dies pelats de novembre
Abans de l'arribada de la neu.
Però no serveix de res intentar convèncer-la
I aquestes coses són més pròpies de la seva admiració.

Recorda, recorda...

Remember remember the fifth of November(*)
Gunpowder, treason and plot.
I see no reason why gunpowder, treason
Should ever be forgot...

Recorda, recorda el cinc de novembre
pòlvora, traició, i conspiració,
No veig cap raó per oblidar
la pòlvora, i la traició.

(*) Cançoneta d'infants que fa referència a l'intent de Guy Fawkes de fer volar el Parlament el 5 de novembre de 1605, com molt bé sabrà qui hagi vist la pel·lícula V de Vendetta. Conmemorant aquest dia, es celebra a Anglaterra la Bonfire Night, amb focs d'artifici i la crema de ninots que representen en Fawkes.

Novembre mediterrani

El meu novembre també està fet de dies de sol enlluernador, en un cel net i tendre de dissabte. El meu novembre també és a la platja deserta, al pàrquing de l'estació buit al migdia, en la Riera quieta, i en els ditets daurats de les fulles de plataner. Entre les ombres blaves allà on no hi toca el sol, veig com s'allarga el temps de novembre en el capvespre, estirant-se amb la costa cap a la ciutat, cremada per un foc d'or vell de retaule.

Tardor centreuropea

Avui, malgrat ser dijous, és un dia diumenjant. Així que us presento unes fotos de l'estada a Bratislava, complementat amb aquest ben bonic text de programa de mà:

He vist tots els colors de la tardor. Els he vist a les branques dels arbres espectrals, embolcallats per la boira, resistint com nosaltres la humitat dels carrers dels voltants de l'hotel. Des de les runes del castell de Levin, he vist també grocs i verds aigualits als bancs del Danubi. I he vist les fulles cobrir la terra negra i molla del camí de l'hotel a la guixeta on venen els bitllets d'autobús. Bratislava i Levin agermanades per la grogor de la tardor, i el gris del cel, i l'absència de sol.


A Bratislava es suposava que havíem de passar por. I, de fet, en el taxi que ens portava a l'aeroport de Barcelona, vam acollonir-nos quan vam llegir, en una guia de Bratislava, les precaucions que havíem de prendre a l'hora d'agafar un autobús. El preu dels bitllets d'autobús a Bratislava s'estableix segons el temps que hom creu que tardarà en fer el desplaçament. O sigui, que has de comprar un bitllet d'una durada raonable per a realitzar el viatge. Has de procurar no ser massa optimista, perquè, segons els autors de la guia, si el revisor s'adona que ha passat un minut del temps pel qual has comprat el bitllet, t'esbronca de mala manera, i et posa en evidència davant del públic. Aquesta advertència era avalada amb els testimonis d'uns barcelonins que hi havien anat feia poc. Afortunadament, als autobusos no vam veure revisors i, fins i tot, vam veure pocs ciutadans marcant el bitllet.


Això sí, vàrem notar una hostilitat i una mala llet impressionants en qualsevol dona que t'atenia darrera un taulell. Recordo les matrones que corrien des de la cuina de l'hotel fins a la taula on t'havies de servir el dinar, per exigir-te el ticket rosa que et donava dret a menjar els seus esqüets aliments. I les cambreres dels bars es podien molestar moltíssim si els demanaves una mica més de llet calenta per al cafè.

La mala llet, però, no era tan contínua i uniforme com ho eren els núvols grisos. De tant en tant, la uniformitat que semblava que el cel donava a totes les coses, es trencava amb moments singulars. Recordo ara una adaptació en putxinel·lis de la Caputxeta Vermella, tota en eslovac, que vam arribar a entendre i vam gaudir amb un somriure abans del sopar de gala. També recordaré una benintencionada representació de la Turandot, a la Nova Òpera Estatal de Bratislava, que va aconseguir el propòsit que una institució cultural ha de perseguir: interessar a la gent i crear afició. No cal esperar tenir grans artistes disposats a cantar en un teatre com el Liceu per a que la gent gaudeixi Puccini. La representació va agradar i realment puc dir que he reclutat nous fans de la Turandot, tot i que jo i els meus acompanyants vam creure que els millors no havien estat els personatges principals, sinó els membres del cor, i els pobres Ping, Pong, i Pang, sempre tan arraconats de manera injusta a l'hora de rebre les ovacions.



Us deixo, en el lloc on estaven les fotos de Borovets i Sofia, el testimoni fotogràfic de cinc dies sense sol, de fred i humitat. També podem donar-li la volta, i dir que és el testimoni de cinc dies de trets de gran singularitat, com una professora russa que ensenya espanyol a Moscú fins a les deu del vespre, que és budista i que ens va arrossegar a un local de salsa cubana. Increïble!!!!

Bratislava

Diumenge que ve és probable que no hagi posts nous al Diumenja'm. Estaré tornant de Bratislava i com que últimament el wifi, el sistema operatiu ubuntu i jo no som un trio gaire ben avingut, no asseguro que pugui penjar res de nou.

Francament, al veure una imatge com aquesta de Bratislava,

les expectatives que tinc d'aquesta ciutat són més altes que les que tenia de Borovets. Una altra ciutat domèstica, però. De tota manera està a prop de Viena. Per això, des d'allà segurament anirem a la ciutat imperial, encara que no sigui any nou.

Una ciutat amb riu. Les ciutats amb riu tenen quelcom especial i pel fet de tenir-ne, Bratislava ja m'inspira simpatia. No serà París, evidentment.

Imatges de Bratislava

Però i com Dublin? Ui, no... Dublin és una joia tendra, malencònica i afable; i és difícil igualar una ciutat en la qual passejar per la vora del riu Leffey és passejar pel Passeig del Solter.

Cantant al riu Leffey al pub Gogarty's bar

M'ha alegrat saber que fou en aquesta ciutat on Beethoven va interpretar la Missa Solemnis per primer cop (segons la Wikipedia anglesa) i que és la ciutat natal de Johann Nepomuk Hummel, autor d'un famós concert de trompeta que de tant en tant posen al tren i que em crispa els nervis. De tota manera, d'aquest deixeble de Mozart diríem que va aprofitar molt bé les lliçons del seu mestre, si és correcte atribuir-li una filosofia de vida que es resumeix de la següent manera: 'gaudir del món per a donar joia al món'.

Demanar pau (i joia suposo) per a gaudir-la, entre sons de timbal de guerra, és el que demanava Beethoven en el Dona nobis pacem de la seva Missa Solemnis. Malhauradament, no he trobat un video amb aquesta part. De tota manera, us deixo la magistral interpretació del Sanctus de Leonard Bernstein, amb Edda Moser (soprano), Hanna Schwarz (mezzosoprano), Rene Kollo (tenor), Kurt Moll (baix), el cor i l'orquestra del Concertgebow. Moment de recolliment abans de que el so dels motors al circuit d'Interlagos ho ensordeixi tot, i el calvet ens faci creure que la justícia divina està de part d'un cavaller platejat que va en un bòlit de la pèrfida Albión, possiblement sabotejat pels seus propis amos.

Yo no me llamo...

Javier...



ni José Luís...



My name is Bond...



E il suo nome é amor...




(Birgit Nilsson i Gianfranco Cecchle a l'escena final de Turandot).

Felicity Post

El dimecres passat Felicity Lott, acompanyada per Graham Johnson, va fer un recital al Liceu amb el suggerent títol Fallen Women and Virtuous Wives (dones caigudes i esposes virtuoses). La soprano anglesa té prou entitat entre els meus 'affaires' musicals com per escriure dos semiposts que tenen a veure amb ella

Notes franceses o angleses?

El meu tercer CD va ser una gravació de Les Illuminations de Benjamin Britten, una obra en la qual Britten musica els poemes del cicle homònim de Rimbaud. El CD tenia també la Serenata per a Trompa i Tenor del mateix compositor. El vaig comprar sobretot per la Serenata- l'havia escoltat per Ràdio 2 i la cançó O Rose Thou Are Sick em va impressionar molt.

El que no m'esperava era escoltar durant els primers minuts de la gravació un potent preludi de violins, i la sobtada presència d'una veu de soprano que amb insistència deia: J'ai seul la clef de cette parade, de cette parade i després es perdia en un horitzó enllaunat del CD dient sauvage..... Després, els violins tornaven i la veu apareixia un altre cop per presentar-me el paisatge d'una vil·la que, si bé hauria d'haver tingut alguna detall de ciutat sinistra, tenia l'aire i la llum d'una pintura de Monet. Aquella veu de soprano era la de la Felicity Lott.

Així doncs, la veu de la Felicity em va evocar diumenges lluminosos francesos, tot i que havia de transmetre algun toc fosc i espectral, present en els poemes de Rimbaud. La seva Villes, l'inici de la qual podeu escotar-lo aquí, es presentava com aquest quadre



Ben diferent de la interpretació, per mi xulesca, de l'Ian Bostridge, com si fós un de la penya d'intel·lectuals francesos que van en plan milhomes (per què no es treu les mans de les butxaques?)



A més, segons ell, les Illuminations són molt 'English', quan acabo de dir que m'evoquen pintures de Monet del paisatge ciutadà francès. O sigui, que és més això:


Em sembla que no ens entenem gaire ell i jo.

Cançó de tardor

Imatges de tardor amb l'acompanyament de Felicity Lott cantant Chant d'Automne de Gabriel Fauré. He reconegut un fons de pantalla de Windows que m'ha fet dubtar si penjar el vídeo, però la Felicity és la Felicity.

A veure si el trobeu.

Pàtries

El dia 12 va tenir més connotacions patriòtiques de les esperades. Uns em demanaven per SMS que pengés una senyera al balcó, fent cas al Rajoy que ens exhortava, en el seu discurs de Nadal de l'octubre, a expressar el nostre sentit patriòtic. Altres em demanaven, també per SMS, que llegís el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt*, que pot tenir tanta trascendència com el discurs del Casals a les Nacions Unides. Em pregunto si ara la salsitxa de Frankfurt la convertirem en una icona gastronòmica del nostre país.

Unes hores més tard, la E**** des d'Elda (Alacant) em preguntava si estava mirant el desfile militar per La Primera o estava ensenyant el búlgar.

I m'he refugiat en la pàtria del record. A la festa del carrer de Frankfurt on vivia el meu amic Tx**, on les caipirinyes ja ens havien deixat KO a les nou de la nit.

I en un Seat León de color vermell (àlies Simba), disparat cap a l'estació de trens d'Alacant, amb la incertesa de si podria agafar l'últim AVE cap a Barcelona. Retallant temps i quilòmetres amb música que, segurament, era tecno-trance a tope (no devia ser Massive Attack, no).



O era Carlos Jean? (amb la meva coreografia de braços i mans improvisada)



Hores després tornàvem en el mateix cotxe amb un bitllet a Barcelona per l'endemà i taralejant l'ària de la Reina de la Nit.

*Espero, María Pilar, que Franc y tú disfrutéis de la Fira de Frankfurt. Un abrazo a los dos :)

Música per a un final de diumenge de tardor

Després de l'accidentat viatge de tornada de Barcelona en tren (com no!), inclosa la contemplació d'una baralla entre noies bollycaos a l'andana de l'estació de Mataró- a ritme de palmes; sí, molt a lo Carmen-, em relaxo escoltant la composició del meu amic Uabmur Arres.

Espero que us serveixi també per relaxar-vos. A més, no hem d'acabar el diumenge amb posts depressius, com algú m'ha dit que ha sigut la tònica dels d'aquest diumenja'm.

Fill in the blanks

Ompliu l'espai en blanc amb l'opció correcta

1. The answer my friend is blowing in ___________

a)



b)



c)




2. I'm singing in the _____________

a)



b)

Una paraula val més que mil paraules

Words move, music moves
Only in time; but that which is only living
Can only die. Words, after speech, reach
Into the silence. Only by the form, the pattern,
Can words or music reach
The stillness, as a Chinese jar still
Moves perpetually in its stillness.

Traducció

Les paraules es mouen, la música es mou
només en el temps; però només pot morir
el que només està viu. Les paraules, després de parlar,
van cap al silenci. Sols amb la forma, l'estructura,
poden les paraules o la música arribar
a la quietud, como un gerro xinès es manté movent-se
perpetuament en la seva quietud.

En un dels seus quartets, TS Eliot fa un admirable ús del mot 'still', que en anglès pot tenir dos significats: 'encara' i 'quiet'. Aquest mot participa del joc de paraules d'Eliot, comandat per 'stillness', que li permet transmetre la comunió entre la idea de quietud en el temps i la de quietud física dels objectes en l'espai. Comunió que significa la disolució de les dues dimensions. És un exemple de que una paraula val més que mil paraules. O és més aviat que les paraules suggereixen les idees?

Ja que estem amb quartets, us passo la lectura del mateix Eliot d'un fragment dels seus quartets, amb imatges de powerpoint que, en altres circumstàncies, hauria llençat a la brossa directament

i el meravellós tercer moviment del quartet de cordes Op. 135 de Beethoven*, interpretat pel Quartet Hagen. Després d'escoltar això, m'estenc sobre la torrada de la dimensió única del temps i de l'espai com un formatge Philadelphia. Diví

*L'associació entre els quartets d'Eliot i el de Beethoven l'he trobat en un video que està aquí. Podeu llegir el poema Burnt Norton mentre escolteu la música

Des de Borovets amb amor

Estic escrivint aquest post després del sopar de gala del congrés i de la ballaruca a la disco de l'hotel Samokov, a Borovets. És curiós com els homes búlgars que tenen a veure amb l'organització del congrés aprofiten per mantenir contacte dèrmic amb les participants- tant si estan a la registration desk com si presenten ponències i posters. Quan ballen, les abracen rodejant les seves espatlles amb els braços peluts, empresonant-les de tal manera que no poden evitar el frec de galtes. Un comportament de pel·lícula de l'Ozores, però és que tot té a veure amb una pel·lícula de l'Ozores. La decoració de l'hotel és una barreja de Los bingueros i de El Resplandor del Kubrick. A més, la música que t'acompanya a l'esmorzar, al sopar, i fins i tot, la que ha amenitzat la festa sembla una selecció d'èxits de l'any 78 d'aquells que la Caixa regalava per Nadal.

La idea d'aïllament ens va afectar el primer dia, però ja ens afecta menys. Potser ens passa com als personatges de la Muntanya Màgica de Thomas Mann, que s'acaben adaptant a la rutina dels centres de salut alpins, i ens conformem a la comoditat de la manteta als genolls, en una terraça panoràmica de les muntanyes. Tot i així, hem fet alguna sortida, com la del Monestir de Rila. El monestir té unes pintures exteriors molt interessants, de colors típics dels icones russes, i una botiga de souvenirs d'on emergeix un cap entre una quantitat inmensa d'icones amuntagades. Un cap amb cara de pomes agres per haver de treballar massa si t'ha de tornar el canvi.

Us recomano l'anada amb un conductor d'un microbus que no tingui ni idea d'anglès. Uf, la feina que vam tenir per dir-li que volíem dinar pel camí. Ho vam intentar amb vàries llengües però al final ho vam fer en francès; tot i que quan havíem de dir oui dèiem sí, of course, o yes.

A Sofia vam dinar en el restaurant més pijo i fashion per uns 6 euros, tot i haver convidat a la N*****, una estudiant de doctorat búlgara que farà la tesi a Barcelona però que presentava també un poster al congrés. La pobra s'ho mereixia perquè va haver d'agafar un taxi des de l'estació d'autobusos on ella ens esperava, al sud, a l'estació d'autobusos on havíem baixat, que era al nord. És difícil orientar-se quan ningú t'entén quan dius hello o bus stop, quan amb el cap et diuen sí quan en realitat volen dir no (i al revés), i amb tots els noms de carrers, botigues, edificis, etc. en alfabet ciríl·lic. Recomenable la visita al museu d'icones a la cripta del costat de la catedral. Allà la N***** ens va explicar que Sant Joan es celebrava pel gener, i que es menja un peix especial per Sant Nicolau; la qual cosa em va fer recordar el Sant Nicolau vinculat al mar i als pescadors de la peça de Britten.

La N***** també ens va explicar les dificultats que tenen els professors universitaris per viure amb el sou que cobren (de fet, estan de vaga ara), i l'exagerat augment dels preus amb la incorporació del pais a la Comunitat Europea. De tota manera, ens va xocar la quantitat de Mercedes i Toyota circulant i el vestuari de les noies, molt estiloses elles.