diumenge, 25 d’octubre del 2009

Macbet-x

El Ministerio de Cultura va dictaminar que la pel·lícula Saw VI fós exhibida en cinemes X, pel seu contingut violent. Per la mateixa regla de tres, Macbeth també s'hauria d'exhibir en una d'aquestes sales. Sobretot, la versió de Roman Polansky, perquè t'esquitxa de sang si estàs a primera fila.


Alguns dels paternals miembros (y miembras, com diria la ministra d'igualtat), podrien fins i tot estar d'acord en qualificar Macbeth com una obra de sala X. Per la meva part, el que trobo d'X en Macbeth és a la Lady Macbeth de Shostakovich*. Aquesta no és la d'Inverness, la shakespeariana, sinó la de Mensk. Mireu diferentes versions dels moments més calents i explícitament sexuals de l'òpera.


Visió claustofòbica i inquietant amb Eva-Maria Westbroek i Martin Kusej, dirigits pel shostakovichià Marisss Janson
 




 Versió de cine d'Alfredo Landa. També l'Eva-Maria Westbroek, amb Cristopher Ventris, dirigits per Antonio Pappano




Versió amb color Emmanuel o del clàssic el coño que habla (aquella del miénteme Pinocho)




Aquesta, però, no es pot insertar. Mireu-la, però,



*Curiosament, la primera vegada que la meva mare va anar a veure una òpera va ser per la Lady Macbeth de Mensk, i li va encantar.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

El món tal com sembla

En un programa de ràdio d'autoajuda deien que, durant la tardor, un reposa l'energia acumulada durant l'estiu. Aquest període no serviria per una altra cosa que per  a preparar-se per a la  hivernació. La veritat és que aquesta no deixa de ser una analogia més. Realment, em fan gràcia aquestes veritats que no són res més que analogies. Si ets Gèminis tens doble personalitat, durant la tardor reculls tot lo bo i lo dolent que has fet l'estiu; si escrius unes lletres amb un pal ben alt i erecte, ets una persona que vol destacar i imposar-se als altres

Les analogies són com una crosta que al final es converteix en una superfície de la realitat. Com les icones dels botons d'un programa informàtic, on un llapis i una llibreta volen dir que escrius un mail amb el teclat; i unes tisores volen dir que pots desplaçar un text que no està en un paper. De la mateixa manera, un Calippo vol dir que tens una fascinació fàlica reprimida, i la resistència a portar samarretes blanques és per una fòbia al Real Madrid.

En unes lliçons privades sobre estètica a Cambridge, Wittgenstein diu que moltes de les explicacions s'admeten perquè tenen un encant particular. La imatge de la gent que té pensaments subconscients té encant. La idea d'un submón, d'un sòtan secret, una cosa amagada, misteriosa. Com els dos nens de Keller, que posen una mosca viva en el cap d'una nina, enterren la nina i se'n van. Estem disposats a creure un munt de coses simplement perquè són misterioses., i també més encisadores (afegeixo jo del que dedueixo de les paraules de Wittgenstein).

¿La simplicitat per entendre el que és nou fent analogia amb objectes més antics (els bessons, la balança,...), fa que la realitat sigui més agradable, i més atractiva de conèixer?  Ara bé, ¿no podria ser tan falsa com una realitat explicada de manera desagradable?




Paul Wittgenstein, germà de Ludwig Wittgenstein, amb l'Orquestra del Concertgebow, dirigida per Bruno Walter, interpretant el Concert de Piano per a la Mà Esquerra de Ravel. Una obra encarregada per Paul, el qual havia perdut el braç dret a la Primera Guerra Mundial.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Cinc minuts pensant en la guerra (i en la pau)

Hi ha hagut ocasions en les que he pensat que em tocaria viure una guerra. Ho vaig pensar durant la nit de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer, i ho vaig pensar l'11 de setembre de les Torres Bessones, a l'autocar que em portava d'Àvila a Madrid.

Fins ara, no he viscut cap guerra però m'han ensenyat unes quantes. He vist guerres cinematogràfiques, amb fang, sang, esgotament, i també he vist les famoses i suposades guerres quirúrgiques retransmeses per televisió. I he vist com ara la guerra planteja un problema semàntic, aprofitat pels nois d'Intereconomia, que diuen que, per culpa del govern, els familiars dels soldats no saben si a Afganistà hi una guerra, o si l'exèrcit actúa com si fossin voluntaris d'en Vicenç Ferrer. També es pregunten si estan de càmping. S'ho pregunten per la motxila de la ministra de defensa, en el moment de la repatriació del cadàver de la víctima de l'atemptat.

I dilluns farà un any que vam esmorzar, mirant per la tele un trosset del desfile de las Fuerzas Armadas, i he vist en moviment la cara de l'Ana Frank, sortint per una finestra de casa seva, en un dia de pau que no presagiava el que vindria després. L'Anna, viva i lliure però igualment a l'interior del que seria la seva presó... i li han donat el premi Nobel de la Pau a Obama (i em pregunto què ha fet per mereixe'l), i es poden comprar ciutats senceres en un monopoly virtual a nivell planetari, i he matat vuit mosquits els últims tres dies.

Sí, guerra i pau, mort i botí... Però que inútil és perdre el temps estenent-me amb aquest tema si els nostres ministres i polítics, que actuen com professors progres d'institut, no dediquen 5 minuts i nou segons en entendre-ho.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Sleepseeing

Una nova manera de fer ruta túristica (sightseeing) per París. Quedar-se una bona estona en llocs ben acondicionats per fer una bacaina



Jardins de Luxemburg



Plaça de la Concòrdia



Tulleries

No pot haver una música més adient, oi?