diumenge, 27 d’abril del 2008

Del soroll a la fressa

Què bo tornar a sentir la 'fressa'...



Inoquo



Buscant Greska



Tomeu Penya en una Festa Major



Vídeo guanyador del concurs de curts "Correcurts 2006".

diumenge, 20 d’abril del 2008

El soroll i la fúria...

Proposo un dia internacional del patidor de caramels operístic. Com diu el dottore, de la mateixa manera que per respecte al públic i als artistes s'han de desconnectar els mòbils, s'hauria de prohibir la ingesta de caramels. Perquè els moviments bucals inapropiats al teu voltant engeguen a passeig moments intensos que no es donen sovint a la vida, com em va passar el dimecres passat, escoltant el cor dels pelegrins o la cançó de l'estrella de Tannhäuser, al Liceu. A mi, particularment, els sorolls bucals m'alteren els nervis.



Lawrence Tibbet cantant la cançó de l'estrella del tercer acte de Tannhäuser (recomenació: tanqueu els ulls; no només perquè es repeteixen les imatges)

Segurament us semblarà exagerat, però per a mi seria impossible conviure amb algú que fa soroll quan menja. Al tren, prefereixo estar dret que seure al costat d'una dona de mitja edat o jubilada que enganxa un caramel al paladar i el desfà amb la llengua, o d'una adolescent que mastega un xiclet. Malgrat tot, allunyar-se no és la solució perquè sóc capaç de sentir els seus nyic-nyec i espetecs al mastegar a molts metres de distància.

Podria acceptar que la meva parella fós una replicant de Blade Runner, que vingui del planeta Urà i no d'Alacant com em pensava, que s'hagi presentat als càstings d'Operación Triunfo; crec que podria tolerar el que fos, excepte el soroll al menjar. De fet, fa molts anys vaig acceptar que, en el cinquè pis del Liceu, uns alemanys treguessin el seu picnic d'una bossa de plàstic i es mengessin sandvitxos i ous durs mentre en Siegfried navegava pel Rhin al Capvespre dels Déus. Això no em va molestar tant, perquè no feien soroll quan menjaven. Però aquella dona que tenia el dimecres a la fila del darrera mentre en Wolfram cantava la Cançó de l'Estrella em va fastiguejar el tercer acte. A més, com que les desgràcies mai no venen soles, ella aprofitava els moments intensos del cor per comentar coses en veu alta, per estornudar i sonar-se.

És fotut que els sons i els decibelis em trasbalsin. No soporto la nit de Sant Joan pels petards, no soporto el soroll del skate-boards davant del Macba... Fins i tot ho passo malament mentre miro com intenten obrir una botella de cava: quina espera més tensa abans no arriba el 'POP'. Em penso que el pitjor lloc on podria trobar-me seria a València en plena mascletà. Segurament, aquesta hiper-sensibilitat explica en part la meva mandra per anar al cinema: un espai on hi ha de tot: sorolls bucals, olor a crispetes, i un so brutal que et destrossa les orelles.

Quan era adolescent, vaig començar a escriure un relat sobre un home que era excessivament sensible als sorolls i que, fins i tot, el so d'un camió el podia embogir. Es veu que aquest és un tema recurrent que m'obsessiona. Millor, els murmuris del bosc de Siegfried, oi?



o el soroll celestial d'aquestes explosions



Vídeo amb el Cor dels Pelegrins i final de Tannhäuser, filmat amb una càmara de filmar d'alta velocitat, a 4000 fps

... a perfect day

dissabte, 12 d’abril del 2008

Premi Dardo


La sara maria i la nur m'han atorgat el premi Dardo. Com la sara maria diu, el premi

reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades.

Com que és un premi-cadena, haig de donar-lo a cinc blocs que, per a mi, també el mereixen. Els donaré a cinc blocaires que m'han acompanyat durant dos anys. Els seus blocs tenen molta gràcia, i acompleixen abastament els requisits del premi. A més, són alternatives boníssimes a dos gèneres que no m'atrauen especialment, però que dominen bastant la nostra catosfera: els blocs ploramiques, i els blocs Cosmopolitan. Sense més preàmbuls, aquests són els guanyadors:

Laprí: trens, afany d'aprendre, trens, inquietuds, trens, intel·ligencia, trens, ment oberta, trens, tot un exemple per a un quarentó com jo. N'aprendreu molt d'ell, no només de trens.

DoomMaster: vida quotidiana, moltes vegades copsada en l'enquadrament artístic d'una càmara. Si jo poso videos del Youtube per evocar les experiències personals, ell posa fotografies. Les fotografies són seves, i això fa que pensi que és més admirable.

Alepsi: un talent innat, un animal narratiu de primer ordre. Quan veig els seus llarguíssims posts, no em fa gens de mandra llegir-los de cap a peus, des de la primera fins a l'última línia. Tenen la capacitat de mantenir-me clavat mirant la pantalla; ni lectures en diagonal ni res. Preferireu els seus posts a les monsergues de colegueo afectat, i de dona que està falsament a voltes de tot, a l'estil d'una nostrada escriptora col·laboradora en algun programa radiofònic.

Menxu: La primera comentarista del Converses del Tren. Només per això ja forma part del meu 'corasonsito'. Però és que l'haig de premiar perquè no sé si ella ha influit l'Alepsi o ha estat al revés, o són bessones i han begut de la mateixa llet literària. La veritat és que, per a mi, les dues són, narrativament, molt semblants. Potser m'agrada més l'estètica del bloc de la Menxu.

And.. last but not least..

Nur: ho sento. Si dic que et torno la pilota perquè tu també em vas dir que no et donés el premi, diràs que sóc venjatiu. Si dic que gràcies a tu, i al nostre divertiment a quatre mans, hem conegut a gent molt maca, em diràs que sóc pilota. Així que... et dono el premi porque 'hoy es hoy'. Se sienteee. Ah, i també he mirat el bloc que em vas recomenar i que, certament, estic completament d'acord en què rebi el premi. Barreja de vida personal, familiar i TICs. Una barreja ben atractiva, on en cada text hi podem aprendre moltes coses:  el Graellsbloc

Julivert meu...com t'has quedat?*

El sopar del dimecres passat, al Julivert Meu, va ser bastant insòlit. Era la primera vegada que sopava al menjador del pis superior del restaurant. També era la primera vegada que no tenia intenció d'oferir un tast de la cuina catalana a una convidat de terres forànees. En quant a experiències sense referents, destaco una conversa que semblava la cançó del Sisa, en la qual van sortir el Chiquiliquatre, els personatges esperpèntics de la pel·lícula Siete Mil Días Juntos acompanyats pels personatges il·lustres Krishnarmurti, Ludwig Wittgenstein, mestres de cant, pianistes repertoristes i cantants que no han tingut la sort de que algú els digués que no tenien aptituds.

Destaco sobretot el canvi de perspectiva de dues coses que sempre m'han espantat: la malaltia i el dolor. M'ha espantat sempre la possibilitat de que algun dia pugui patir una malaltia dolorosa. Però si parlem d'ella amb la perspectiva del cos humà com una màquina, en una estricta fisicitat, sotmesos com estem nosaltres a processos cecs i implacables, la cosa canvia ben bé. Igual que veig tan natural que una impressora es quedi sense tinta, perquè la vida d'una impressora està plena de processos irreversibles, vaig veure ben natural que el meu cos estigui sotmès a la irreversibilitat del seu procés. La degradació és inevitable, el com es produirà és un factor purament estadístic. Perquè mèdicament, jo no sóc qui fa aquest bloc, sinó només un individu previsible estadísticament. Realment, no hi ha res com desenfocar el 'jo' per deixar-nos de pors i punyetes. Si creus que Déu no juga als daus, ho tens fotut. En canvi, si saps que, malgrat el silenci, els daus s'estan agitant al gobelet, l'efecte és més positiu. La veritat és que parlar de l'assumpte en aquests termes em va anar molt bé.

Això..., què posem de música? Vinga, posarem un exemple de la voluntad artística per deixar una petjada a la platja fràgil de l'univers probabilístic i indiferent. El vuitè moviment del Quartet per a la fi dels temps d'Olivier Messiaen, composada i estrenada en un camp de concentració, intepretada per presoners músics, davant interns i vigilants. Gran obra feta en un món descontrolat i terriblement arbritari, com ho és el Gulag àrtic de la novel·la The House of Meetings d'en Martin Amis, que us recomano.


Tot i que la imatge i la música no van sincronitzades, ho trobo evocador

El Quartet de Messiaen és una petjada, i també ho és el Tractatus del filòsof-jardiner Ludwig Wittgenstein, el manuscrit del qual ell va enviar des d'un camp de presoners a Itàlia, durant la primera guerra mundial. Ai, el Tractatus, el llibre que parla de tot el que es pot dir del món sense traspassar els límits del llenguatge. Després, ' del que no es pot parlar, val més callar'


*Vers d'una cançó tradicional catalana


diumenge, 6 d’abril del 2008

De yájus i B-A-C-Hs

En un seminari que vaig anar aquesta setmana, el ponent, que era un professor de la Universitat de Michigan, va començar a parlar dels 'yáju'. Que si yáju per aquí, que si yáju per allà. En realitat, estava parlant del nostre Yajú (escrit Yahoo). I vaig pensar: 'mira, una altra paraula de propietari equivocat, perduda en el llimb entre el que és i el que no és, compartint espai amb 'les naik' (Nike), i altres paraules que vaig aprendre a pronunciar durant la carrera, com 'Arkansas'. 

Si aneu a Forvo, trobareu un compendi de pronunciacions de paraules de tot el món, organitzades per llengua i per categories (marques, llocs geogràfics, acrònims, etc.) Us recomano entretenir-vos buscant la pronunciació real d''Arkansas', 'Nike', 'Barack Obama' o 'Hillary Clinton', per exemple.

Aquestes paraules tenen lletres d'una melodia que no és la nostra; si més no, no tenen la música que nosaltres li posaríem. Quan escolto la pronunciació real de 'Nike', no sé... m'imagino en Magic Johnson vestit de primera comunió. No sé vosaltres. En canvi, em venen al cap dos exemples de conjunció perfecte de lletra i música. El primer és un número del Pierrot Lunaire d'Arnold Schoenberg, amb el seu recitat cantat (o Sprechstimme) tan suggerent i inquietant. Música amb recursos mínims, però capaç de crear una atmòsfera densa, de terror nocturn (jo en vaig tenir de petit i sé de què parlo).





El segon exemple és la grandiosa Fantasia i Fuga sobre el tema B-A-C-H, de Franz Listz, qui juga amb les lletres del nom Bach i la denominació de les notes en alemany. Us poso la interpretació de Noel Rawsthorne, a l'orgue de la catedral de Liverpool. Ah, i si sabeu l'intríngulis tècnic-musical d'aquesta fantasia seria fantàstic que ho expliquessiu.


Dottore a Jordània

Quan ens dirigíem a Aqaba, per a mi va ser inevitable evocar la increible escena de Lawrence d'Aràbia en la que Peter O'Toole (un dels meus actors preferits) diu aquesta paraula màgica, després d'un preludi musical ben emocionant. Fixeu-vos com la música descriu les hores i hores de silenci, de soledat, i a l'hora el brogit i el conflicte interior d'en Lawrence. Les cordes s'expandeixen i lentament s'alcen, fins arribar a un clímax condensat en les tres síl·labes. El jo més íntim en un espai obert, la música més envolvent per a reproduir el silenci, la voluntat que mou destins en la paraula més curta...

Avui possiblement, el Dottore hi deu ser en aquesta ciutat. Per això li dedico aquesta seqüència




i la suite de la banda sonora de la pel·lícula, dirigida pel propi compositor, Maurice Jarre