A vegades, travessant Lleida, veig els arbres perfilant-se fantasmagòrics enmig de la boira, i fixo la meva mirada en el blanc grisós que els envolta. Com si fes el viatge en trineu de Guerra i Pau, o el de Prokofiev...
diumenge, 27 de desembre del 2009
diumenge, 20 de desembre del 2009
Setmana fantasmàtica
Els asmàtics són gent pacient, que han après de ben petit que cal esperar per tornar a sentir-se bé. Saben que durant els dies de puja, no poden fer res, excepte deixar que el temps els arrossegui lentament a un moment indefinit en què els sembla que els pulmons deixen de tenir pols i sorra al seu interior. Però això sempre està més lluny de les vint-i-quatre hores.
Mentre no arriba la recuperació, quan passen al llit les hores nocturnes insomnes, amb el llum encès, o quan els familiars no hi són perquè estan treballant, els asmàtics concentren les novetats del dia en el pam de paret més proper als seus ulls. Per això, abans era important tenir empaperades les parets de l'habitació. Una flor estampada podia contenir una selva amb criatures que entretenien l'infant, el qual, pantejant, es coneixia perfectament a sí mateix gràcies a la projecció de la seva pròpia imaginació.
Ara que tinc les parets de la meva habitació llises, sense empaperar, he passat per una setmana asmàtica portant a terme una tasca solitària. Una tasca solitària però tan estimulant com la de descobrir criatures a la paret. He hagut de fer una selecció de la integral de Mozart, que anirà a un iPod. L'iPod, amb la música de Mozart seleccionada, serà el regal de Nadal que una amiga de la meva germana li farà al seu marit. Quina tasca més agradable i entretinguda. Però, per on començar a destriar, quin criteri aplicar per rebutjar unes peces i no unes altres? La solució al dilema va ser, a banda de posar allò que no pot faltar (Réquiem, Flauta Màgica, etc.), evocar les notes que escoltaria una tarda d'hivern al llit, comfortant el meu panteig.
Us deixo una peça de la selecció mozartiana que em va acompanyar una tarda de vacances de nadal asmàtica, gràcies al meu estimat aparell de ràdio que posava sota el coixí. Abendempfindung an Laura, interpretada per Elly Ameling, una de les meves veus més estimades, amb Dalton Baldwin al piano. Podria haver posat altres músiques associades a tardes semblants: el tercer moviment de la tercera simfonia de Brahms, La Bella Molinera de Schubert, Capulets i Montescos de Prokofiev... Bé, ja les posaré. Avui em ve molt de gust que escolteu aquesta petita meravella.
diumenge, 13 de desembre del 2009
199. Aniversari
El dia 10 d'aquest mes el Diumenja'm va fer tres anys. Una amiga meva em va dir una cosa que m'ha animat a continuar fent posts. Em va dir que els blocs ens permeteran saber l'impacte del temps històric en les nostres vides íntimes. Quan ella deia temps històric, volia dir el temps que s'evocarà d'aquí uns deu o vint anys. Espero que d'aquí uns anys, aconteixements com la victòria d'Obama, les primeres consultes per la independència, el 6 a 2 del Barça al Real Madrid, i altres moments històrics, els pugui reviure a través del Diumenja'm. I no tan sols que els revisqui jo sinó que els revisqueu vosaltres. sobretot amb la música que vaig triant com a banda sonora. Per als aconteixements de caire més personal, permeteu-me que descodifiqui els posts i treigui les coses que es diuen entre línies, si a vosaltres no us sap greu.
Vosaltres... a qui em referiré amb aquest pronom d'aquí a un any, o d'aquí sis mesos? El vosaltres del 10 de desembre del 2006 s'ha ampliat. El pronom s'ha anat dilatant i encongint durant aquests tres anys, com ho ha fet la meva panxa... Gràcies al bloc he conegut gent, i m'he enriquit amb la seva coneixença, i també hi ha hagut baixes, com és ben natural. Alguns amics i més que amics deixen el seu comentari, altres amics i més que amics no dieuen res, però hi són; també hi ha desconeguts que llegeixen i fins i tot el recomanen (o no). A vosaltres, que formeu un grup tan elàstic com ho és el repartiment de l'obra d'una vida, us dono les gràcies per seguir aquest bloc tan pretenciós i humil com ho pot ser qualsevol altre.
Us espero el diumenge que ve, encetant un nou any.
Post 200
I coincidint amb el tercer aniversari, aquest és el post 200.
Res més escaient que la música que us proposo: l'essència del diumenge al matí dins d'una obra que també té un 200. El primer moviment i l'andante de la simfonia 28 de Mozart, nombre 200 del catàleg de Ludwig von Köchel (KV). Els intèrprets els desconec.
diumenge, 6 de desembre del 2009
Baile de la rana muda
Ja torno a tenir davant de casa meva l'atracció de El Baile de la Rana. Com cada any, durant el desembre, els nens hi pugen i donen voltes. Els pares es queden mirant-los i els saluden amb la mà. Però aquest any El Baile de la Rana no té cançó, ni música. Només les bombetes de color fent pampallugues. Abans jo maleïa la cançó dels cuacs-cuacs perquè em desconcentrava, perquè seguia estant present fora de casa: es recargolava en el meu cervell en el tren, també durant les hores de feina. Ara la trobo a faltar, és ben curiós. És dissabte a la tarda, miro per la finestra i veig els pares i els nens circulant silenciosament per les vies, entre les granotes gegants de plàstic, talment com si mirés una pel·lícula muda amb color.
Ahir, a través dels vidres del vagó, vaig veure un cel encés, ataronjat i tacat per uns núvols blancs que semblaven grumolls de farina. Tothom amb els ulls clavats a les pàgines dels Larssons, o contestant els mòbils que, com cada dia, es desperten després de passar el túnel del Clot Aragó, poc abans d'arribar a Sant Adrià. Potser jo era l'únic que mirava el cel per la banda del la carretera. En Floquet descansava a la meva falda.
Un altre cop la llum, l'esperit i el pes de les tardes d'hivern. Sense Baile de la Rana, però. Un dissabte, més hivernat que mai, recorre les vores del meu cafè amb llet.
P.S: Si us plau, no us perdeu la versió del Quasthoff i el Barenboim
P.S: Si us plau, no us perdeu la versió del Quasthoff i el Barenboim
diumenge, 29 de novembre del 2009
Vistes al mar
m'he girat de cara al mar...
m'he girat al mar de cara
que brillava com cristall
Allà a les llunyanies de la mar
s'aixecava la lluna solitària (...)
i la terra enfosquint-se a poc a poc
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res
davant el cel i el mar il·luminant-se
Un himne sense mots, acompassat,
li cantaven les ones a la platja
I una vista de l'altra banda del mar
Camí de Calella de Palafrugell a Palamós
Fotografies de Joan Antoni Recio. Els versos són de Joan Maragall
m'he girat al mar de cara
que brillava com cristall
Allà a les llunyanies de la mar
s'aixecava la lluna solitària (...)
i la terra enfosquint-se a poc a poc
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res
davant el cel i el mar il·luminant-se
Un himne sense mots, acompassat,
li cantaven les ones a la platja
I una vista de l'altra banda del mar
Camí de Calella de Palafrugell a Palamós
Fotografies de Joan Antoni Recio. Els versos són de Joan Maragall
diumenge, 22 de novembre del 2009
Not even the rain...
Soroll de fressa. Temps que passa i canvia les coses. Les coses canvien però ens deixen tan frescos com abans. Potser més rejovenits, i amb sensació de que tot ha valgut la pena. Un vespre amb Rachmaninov, una música de banda sonora. Banda sonora que fa molts anys pensava que era per a les pel·lícules dels altres. Però no, ho ha estat de la meva, i ho és encara.
El goig de viure bandes sonores com viure els diàlegs de pel·lícules, escoltant les paraules que sempre hem volgut sentir. Paraules i música realment per a nosaltres. Música, vida, vida mandrosa de dissabte i diumenge, vida feliç.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Aplaudiments a Berlín
El dilluns 9 de novembre tenia tantes ganes de ser a Berlín. Em sentia com si no hagués anat al casament del meu millor amic. M'hauria agradat estar-hi sobretot per a mi, per celebrar la meva relació de germanor amb la ciutat. De la mateixa manera que hi ha vil·les agermanades amb vil·les d'altres països, jo estic agermanat amb Berlín.
Aquesta vinculació sentimental amb la ciutat es remonta a uns segons inoblidables de l'audició d'un concert a Ràdio 2. És el moment en què esclaten els aplaudiments després d'una trepidant interpretació de la setena simfonia de Beethoven. L'orquestra és la Filharmònica de Berlín, el director Daniel Barenboim, i l'event és el concert interpretat tres dies després de la caiguda del Mur, dedicat especialment als habitants del Berlín Est. No sé... els aplaudiments són un moment de catarsi i clímax, un torrent sonor que s'allibera i s'ho emporta tot, com la massa humana que es va concentrar als passos fronterers i va acabar passant-los per damunt.
Fa uns mesos, a Berlín, els aplaudiments em van tornar a meravellar. Aquest cop no eren uns aplaudiments enllaunats en una gravació, sinó reals, concretament en el mateix escenari que el concert de Barenboim: la sala de concerts de la Filharmònica de Berlín. Entre els elements decoratius de la sala, d'un estil cutrelux dels anys setanta, una esfera sonora em va rodejar. L'esfera la produia el públic que estava davant de l'orquestra, als palcos laterals, i també als palcos que s'enfilaven al seu darrera, mentre aplaudia amb entusiasme l'entrada de Mariss Jansson amb l'Orquestra del Concertgebow.
No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.
Localitats adjacents a la meva
No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.
Hi ha moltes coses que un ha de fer abans de morir. Plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre són coses que estan molt bé, però creieu-me, poseu a la llista 'aplaudir envoltat de berlinesos'
diumenge, 8 de novembre del 2009
Beckmessers
I
El senyor Sixtus Beckmesser, a Els Mestres Cantaires de Nurenberg, fa de censor en les proves per entrar a la prestigiosa institució. Fidel defensor de la tradició, apunta en una pissarra les vegades que l'aspirant es desvia de la norma de bona composició i cant.
Siegfried Jerusalem i Hermann Prey fent de Beckmesser en una producció dels Mestres Cantaires a Bayreuth (no sé l'any)
II
En David és un noi d'Alcorcón que un dia va decidir aprendre català. Va comprar un diccionari castellà-català a la llibreria del seu barri i així, després d'aprendre algunes paraules, i de fer alguns exercicis de gramàtica, va començar a escriure en la llengua d'Espriu. Tot sol, el jove madrileny va anar aprenent la llengua, amb l'ajuda dels pocs llibres escrits en català que trobava a Madrid, de les sèries de TV3 que podia mirar gràcies a la parabòlica, i de les xerrades pel Messenger amb gent de Catalunya. Ha assolit un nivell de competència suficient com per escriure un bloc completament en català. La seva redacció és fluïda, espontània, com si escrivís en la seva llengua materna. Allà on jo dira 'l'últim any' ell diu 'el darrer any', i poquíssimes vegades cau en el parany dels barbarismes.
III
La Caterina és una filòloga catalana que no llegiria mai Joyce en anglès si ho pot fer en català. Somriu amb superioritat quan corregeix punts volats, accents o dièresis en un document escrit per un professor o un periodista. No té interès per Falla, ni per Machado. No ha sentit parlar mai de la música indie, i no té inconvenient en admetre que no sap qui és Amancio Prada. Això sí, no entén que pugui haver algú que no sàpiga la lletra de Laura, d'en Lluís Llach. La Caterina va avaluar en David a la prova de nivell de català per optar a un lloc de treball a Barcelona. Segons ella, en David està per sota del nivell C, que és el nivell mínim exigible.
IV
En Quim treballa en el processament del llenguatge natural des de fa bastants anys. Escriu un bloc que actualtiza cada diumenge. En Quim escriu el bloc en català, i fa faltes. Fa més faltes que en David. Potser la seva deixadesa en l'ús de la llengua és indicativa de que el món estret dels Beckmessers i les Caterines s'acaba; però com diu la cançó dels REM, el món s'acaba però ell se sent la mar de bé.
diumenge, 1 de novembre del 2009
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Macbet-x
El Ministerio de Cultura va dictaminar que la pel·lícula Saw VI fós exhibida en cinemes X, pel seu contingut violent. Per la mateixa regla de tres, Macbeth també s'hauria d'exhibir en una d'aquestes sales. Sobretot, la versió de Roman Polansky, perquè t'esquitxa de sang si estàs a primera fila.
Alguns dels paternals miembros (y miembras, com diria la ministra d'igualtat), podrien fins i tot estar d'acord en qualificar Macbeth com una obra de sala X. Per la meva part, el que trobo d'X en Macbeth és a la Lady Macbeth de Shostakovich*. Aquesta no és la d'Inverness, la shakespeariana, sinó la de Mensk. Mireu diferentes versions dels moments més calents i explícitament sexuals de l'òpera.
Visió claustofòbica i inquietant amb Eva-Maria Westbroek i Martin Kusej, dirigits pel shostakovichià Marisss Janson
Versió de cine d'Alfredo Landa. També l'Eva-Maria Westbroek, amb Cristopher Ventris, dirigits per Antonio Pappano
Versió amb color Emmanuel o del clàssic el coño que habla (aquella del miénteme Pinocho)
Aquesta, però, no es pot insertar. Mireu-la, però,
*Curiosament, la primera vegada que la meva mare va anar a veure una òpera va ser per la Lady Macbeth de Mensk, i li va encantar.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
El món tal com sembla
En un programa de ràdio d'autoajuda deien que, durant la tardor, un reposa l'energia acumulada durant l'estiu. Aquest període no serviria per una altra cosa que per a preparar-se per a la hivernació. La veritat és que aquesta no deixa de ser una analogia més. Realment, em fan gràcia aquestes veritats que no són res més que analogies. Si ets Gèminis tens doble personalitat, durant la tardor reculls tot lo bo i lo dolent que has fet l'estiu; si escrius unes lletres amb un pal ben alt i erecte, ets una persona que vol destacar i imposar-se als altres
Les analogies són com una crosta que al final es converteix en una superfície de la realitat. Com les icones dels botons d'un programa informàtic, on un llapis i una llibreta volen dir que escrius un mail amb el teclat; i unes tisores volen dir que pots desplaçar un text que no està en un paper. De la mateixa manera, un Calippo vol dir que tens una fascinació fàlica reprimida, i la resistència a portar samarretes blanques és per una fòbia al Real Madrid.
En unes lliçons privades sobre estètica a Cambridge, Wittgenstein diu que moltes de les explicacions s'admeten perquè tenen un encant particular. La imatge de la gent que té pensaments subconscients té encant. La idea d'un submón, d'un sòtan secret, una cosa amagada, misteriosa. Com els dos nens de Keller, que posen una mosca viva en el cap d'una nina, enterren la nina i se'n van. Estem disposats a creure un munt de coses simplement perquè són misterioses., i també més encisadores (afegeixo jo del que dedueixo de les paraules de Wittgenstein).
¿La simplicitat per entendre el que és nou fent analogia amb objectes més antics (els bessons, la balança,...), fa que la realitat sigui més agradable, i més atractiva de conèixer? Ara bé, ¿no podria ser tan falsa com una realitat explicada de manera desagradable?
Paul Wittgenstein, germà de Ludwig Wittgenstein, amb l'Orquestra del Concertgebow, dirigida per Bruno Walter, interpretant el Concert de Piano per a la Mà Esquerra de Ravel. Una obra encarregada per Paul, el qual havia perdut el braç dret a la Primera Guerra Mundial.
diumenge, 11 d’octubre del 2009
Cinc minuts pensant en la guerra (i en la pau)
Hi ha hagut ocasions en les que he pensat que em tocaria viure una guerra. Ho vaig pensar durant la nit de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer, i ho vaig pensar l'11 de setembre de les Torres Bessones, a l'autocar que em portava d'Àvila a Madrid.
Fins ara, no he viscut cap guerra però m'han ensenyat unes quantes. He vist guerres cinematogràfiques, amb fang, sang, esgotament, i també he vist les famoses i suposades guerres quirúrgiques retransmeses per televisió. I he vist com ara la guerra planteja un problema semàntic, aprofitat pels nois d'Intereconomia, que diuen que, per culpa del govern, els familiars dels soldats no saben si a Afganistà hi una guerra, o si l'exèrcit actúa com si fossin voluntaris d'en Vicenç Ferrer. També es pregunten si estan de càmping. S'ho pregunten per la motxila de la ministra de defensa, en el moment de la repatriació del cadàver de la víctima de l'atemptat.
I dilluns farà un any que vam esmorzar, mirant per la tele un trosset del desfile de las Fuerzas Armadas, i he vist en moviment la cara de l'Ana Frank, sortint per una finestra de casa seva, en un dia de pau que no presagiava el que vindria després. L'Anna, viva i lliure però igualment a l'interior del que seria la seva presó... i li han donat el premi Nobel de la Pau a Obama (i em pregunto què ha fet per mereixe'l), i es poden comprar ciutats senceres en un monopoly virtual a nivell planetari, i he matat vuit mosquits els últims tres dies.
Sí, guerra i pau, mort i botí... Però que inútil és perdre el temps estenent-me amb aquest tema si els nostres ministres i polítics, que actuen com professors progres d'institut, no dediquen 5 minuts i nou segons en entendre-ho.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Sleepseeing
diumenge, 27 de setembre del 2009
Variacions d'un nou inici
M'agradaria començar la nova temporada amb una música ja sentida: les variacions Goldberg de Bach. Però m'interessa especialment que escolteu la interpretació de Glenn Gould i la del pianista Alexis Weissenberg. Aquesta última interpretació podria servir com a il·lustració del meu canvi respecte a com era jo quan vaig escriure el post dedicat a les variacions de Gould, fa uns anys.
Passades unes proves de vida, és evident que el canvi en mi s'ha produit, encara que no tan radical com el de Weissenberg, el qual es va salvar de la mort en un camp de concentració perquè un guardià, que li agradava com tocava l'acordió, el va fer pujar amb la seva mare a un tren cap a Estanbul*.
Les variacions de Gould que vaig posar en aquell post del desembre de 2006
Passades unes proves de vida, és evident que el canvi en mi s'ha produit, encara que no tan radical com el de Weissenberg, el qual es va salvar de la mort en un camp de concentració perquè un guardià, que li agradava com tocava l'acordió, el va fer pujar amb la seva mare a un tren cap a Estanbul*.
Crec que les dues interpretacions són un bon tema per al canvi de temporada. Compareu-les i em dieu què us semblen.
*Segons els seus biògrafs, el guardià va deixar caure l'acordió de Weissenberg per la finestra del compartiment del tren mentre aquest arrancava.
dissabte, 20 de juny del 2009
Final de la tercera temporada
Diumenge que ve ja serem a l'estiu. Per tant, el que toca és tancar temporada, que el Diumenja'm no és un bloc estival. El tanco en una setmana que es va iniciar amb una preocupant evolució morbosa de la mediocritat, minant i pueril·litzant la música i la glòria artística d'una obra fonamental com el Born To Run, per obra i gràcia de senyors i senyores que s'atreveixen a tot amb la seva rentable i ignorant gosadia.
Però Thomas Quasthoff ens va posar aquest dimecres al Liceu en el nostre lloc, i ens ha retornat al sentiment, i a la bellesa. M'ha fet revifar i torno a creure que no tot està perdut. Afortunadament, tinc l'ànim de prendre una pausa serena, com la del número 12 de la Bella Molinera de Schubert. Una pausa al bloc, i deixem que durant aquests mesos, fins setembre (o no), el moliner incansable, l'aigua, les rodes, el temps i la vida passin i no deixin de caminar
i que podem besar apassionadament com Ell besa la seva harmònica, talment com si fós la seva amant retrobada a soles, però davant d'un públic gronxat pel riu que ningú veu (07:45).
Molt bon estiu!!
diumenge, 14 de juny del 2009
Ous a la cistella
Quan tenia uns tretze anys estava convençut de que suspendria una matèria anomenada 'lògica'. Creia que consistia en demostrar que era capaç d'actuar sempre de la manera més eficient i 'lògica'. Per exemple, transportar ous sense posar-los tots en una cistella. Menys mal que l'assignatura no tenia res a veure amb el sentit comú, sinó en escriure 'p's, i 'q's, fer modus tollens i modus ponens, i saber si el vampir mentider deia la veritat quan deia una mentira.
De molt petit he sabut que fer les coses quotidianes de la manera més eficient i lògica no és el meu fort. Per això, suposo que per portar-ho amb dignitat, vaig decidir que no reprimiria el meu instint infeficient i contrari al sentit comú, i que ho disfressaria amb una actitud descrita per la màxima: 'si es pot fer difícil per què fer-ho fàcil?' I així, amb tota dignitat, he agafat les coses de la manera més temerària, propiciant la seva caiguda, he donat pas bloquejant la sortida, i he pujat escales carregant paquets sense pensar que les podia haver pujat amb l'ascensor.
A vegades aquesta atracció a fer el contrari del que hauria de fer va mig bé. Mig bé perquè va propiciar que em robessin la bossa de mà amb la cartera, les claus, el ventolín, etc, però per un altre cantó l'instint de portar l'ipod i el mobil a les butxaques, contrari a la lògica perquè podia haver-los posat a la bossa, i no hauria donat peu a la pregunta de si m'alegrava de veure algú, va fer que aquests objectes ben preuats continuin amb mi.
Ara bé, em vaig sentir incòmode per aquesta conseqüència més pròpia d'un acte prudent i assenyat. No hi estic acostumat. Així que, per les raons que diu Stacey Kent, conscientment aniré posant tots els ous en la mateixa cistella, i ho faré contentíssim
diumenge, 7 de juny del 2009
dissabte, 30 de maig del 2009
Any 1 d.G
En els temps mítics, els generals atribuien l'èxit i el fracàs de la batalla al caprici, a l'arbritarietat dels déus. Feien sacrificis per a complaure'ls i aquell sacrifici era la raó última de la victòria o la derrota.
En els temps de les rodes de premsa pre-Guardiola (anys a.G), els entrenadors atribuien el fracàs a l'arbrite, i l'èxit a l'afició o a un jugador que aquell partit havia marcat la diferència. Els jugadors, per la seva banda, desvelaven la gran veritat de manera clarivident: un partit té noranta minuts i fins que no es pita el final, res no està decidit. El caprici determina la sort, i la victòria.
Quan vaig veure la portada de El Periódico amb un Guardiola fent d'Adam a La Creació de la Capella Sixtina, tocat pel dit de Déu, vaig pensar que era fer-ne un gra massa, encara que , tenint en compte la simbologia de l'obra de Miquel Àngel, no anava la cosa mal encaminada. El toc diví que encén l'enteniment humà, que el fa independent dels déus, de la sort, de l'atzar. Un ja no obtindrà els fruits, segons el dia que tingui el Déu pare, si ha tingut un bon despertar, o s'ha emprenyat amb la dona. Ara tindrà els fruits gràcies a la suor del seu front.
Canvia, per tant, completament el discurs: les rodes de premsa d'en Pep em fan pensar en les rodes de premsa que hauria fet Alexandre el Magne, Cèsar, Napoleó, o el general Kutúzov de Guerra i Pau. Generals de les narracions clàssiques, magnànims, humils, respectuosos amb l'enemic i elogiant tots els soldats, des dels de més alta fins a la més baixa graduació, perquè no han estat juguets dels déus, sinó instruments d'una voluntat i un esforç. El futbol sona a evangeli quan l'explica en Pep, i fa que els pensaments que han reptat pel seu cervell i s'han estés en forma de pla a seguir, com en la video-pissarra del Pichi Alonso, tinguin bellesa. La bellesa: un invent completament humà, i que ens comforta, perquè ens fa que confiem en nosaltres mateixos, i no ens sentim desamparats.
Per cert, Haendel ja va celebrar la Champions
dissabte, 23 de maig del 2009
Sota la superfície
Sota el verd, un nivell més sinistre
Sota la bellesa, encara més bellesa
Im Frühling, de Franz Schubert
A la superfície Dietrich Fischer-Dieskau (baríton) i Sviatoslav Ricter (piano)
En els fonaments, Irwin Gage
Sota la bellesa, encara més bellesa
Im Frühling, de Franz Schubert
A la superfície Dietrich Fischer-Dieskau (baríton) i Sviatoslav Ricter (piano)
En els fonaments, Irwin Gage
dissabte, 16 de maig del 2009
Vals en un camp de mines
Al tren llegeixo com Bradley, el protagonista de The Black Prince, d'Iris Murdoch, reconeix en termes còsmics i absolutament platònics que s'ha enamorat. Mentrestant, davant meu una dona flexible s'atansa a un home que ha acabat de pujar al vagó i el besa. Semblen una parella que s'ha conegut per una web de contactes, amb uns dies d'història. Potser es van donar el primer petó el diumenge passat, o potser va ser diumenge quan van fer l'amor per primer cop. Ella li pregunta si encara li fa mal l'espatlla, i riuen; segur que el mal gest no el va fer clavant un quadre amb la Black&Decker. El somriure de complicitat em fa pensar que va ser per una altra causa.
Una parella recent formada que viuen en dos punts distanciats del Maresme, i que de moment encara queden al tren. Ella ha esperat a que ell pugés, ha aixecat la vista i s'ha posat de puntetes, elevant el cap per sobre dels caps dels passatgers que van drets. Després del petó, xerren i riuen mentre van sabent coses noves l'un de l'altre. Sé que ell té fills- dos- i ella li explica que per Setmana Santa va viatjar a EuroDisney amb una amiga divorciada que no volia estar sola amb el seu fill. Ella li diu: el nano té l'edat dels teus. La manera de dir-ho és com si els hagués conegut per la fotografia que li va ensenyar a la primera cita. Em fa l'efecte que està travessant un camp de mines ballant un vals: insegura però feliç.
Ell la mira, i respon a unes besades produïdes per una boca que s'apropa a la seva, temptadora i al mateix temps tan simple i natural com confetti portat pel vent. I m'imagino que si ell descobrís que la seva lectura és L'Home que No Estimava Les Dones, aquesta seria una bona excusa per no fer una passejada amb els nens per la platja el diumenge al matí, i deixar que la pròxima cita sigui el dilluns, al tren, anant a la feina, perquè aquest cap de setmana li toca estar amb els menuts.
Excepcionalment haig de continuar el viatge fins a Sants. Per això no baixo amb ells al Clot. Travessant l'estació de Plaça Catalunya completament a les fosques llegeixo "I love thee not and chaos comes again" (Quan no t'estimo torna el caos). Arribarà un dia que l'home que és esperat al tren per una dona pensarà el mateix. N'estic convençut.
dissabte, 9 de maig del 2009
Pas para los planetas
L'he tornat a veure. Per sort l'he vist pujar al tren que anava a Molins de Rei i no al meu, que anava en direcció a Blanes. La guitarra amb enganxines, la mirada d'ecologista germànica torrecollons. Abans de que obrís la boca s'han tancat les portes del vagó i m'he alegrat per això.
Dissabte passat ens va amenitzar amb la seva veu engolada el viatge de Blanes a Arenys de Mar. Una veu que era una barreja Jeanette, Joan Baez i Bebe. Cantava cançons que vam pensar que composava ella. De tot el repertori happy-flower, una cançó ens va cridar particularment l'atenció. Tenia una lletra de quan ens menjàvem el tarro tancats a l'habitació de la nostra adolescència. La cançó demanava pau- pas, concretament.
Pas para el hombre, pido pas,
Pas para los planetas, pido pas,
Para las plantas pido pas...
Para los animales también
pido pas
Conmovedor que tingui consideració pels animals, tot i posar-los després dels planetes i de les plantes. I això de 'los animales' ho canta així com qui no vol la cosa, com si digués: sí, els animals, també. No vindrà d'un plat més a taula.
Malgrat tot, el missatge m'arriba en mal moment. Ja no necessito d'aquestes cançons, ni de llibres d'autoajuda, ni estirar-me i deixar-me posar pedres en els nòduls d'energia del meu cos per gaudir de la pau. Gràcies al gol d'Iniesta, i al providencial Valdés, crec en l'equilibri còsmic, en la justícia divina i no tinc en consideració que de tots els planetes musicats per Gustav Holst, a la gent només li soni la composició dedicada a Mart, el que porta la guerra.
dissabte, 2 de maig del 2009
El coneixement que dóna la por
A molta gent- sobretot als hipocondríacs com jo- ens fa molta por anar al metge i a l'era pre-Google esperàvem que el cos evolucionés favorablement i dissipés els nostres temors de malaltia seriosa. Ara, però, no deixem que el cos esvaeixi la por, sinó que deixem que Google ho faci- i no el metge, curisoament, el qual tampoc volem anar-lo a veure.
Escrivim unes paraules clau a la cerca, generalment els símptomes i la malaltia que temem, amb l'esperança de trobar un article de medicina, un blog o un fòrum que ens tranquilitzi dient que allò que ens passa no té importància, i que no cal operar, ni fer testament. Així vaig fer jo, espantat d'haver tingut una sensació estranya a l'andana de l'estació de Berlin, que es va repetir a l'Òpera Estatal de Dresde, per mi el gran santuari on es va estrenar Tannhäuser. Vaig anar a un ciber-cafè i vaig pagar dos euros pels minuts que vaig tardar en escriure a Google "mareo" i "tumor cerebral".
Tannhäuser - Overture (Klemperer) - Wagner; Conductor Klemperer
Però aviat ens atrapa l'espiral de la informació immensa de la Xarxa, plena de segones, terceres i ene opinions sobre el diagnòstic del que et passa. I un comentari, o un article et tranquilitza i un altre t'enfonsa a la misèria. I, malgrat el dubte i la incertesa produïts per la lectura d'informacions contradictòries, ens neguem a anar al metge i acabem esperant que el cos, per sí sol, esvaeixi els nostres temors.
He llegit avui que, gràcies a aquesta urgència per consultar a Google (més que als metges) és possible fer un seguiment de l'evolució de la grip que és notícia aquests dies. La gent que creu que té la malaltia consulta a la Xarxa amb el cercador. Si en un moment donat, hi ha un pic de consultes concentrat en una zona geogràfica, és un indici molt probable de la incidència de la grip en aquest lloc. Els càlculs del nombre de consultes per zona geogràfica permeten elaborar un model de difusió de la malaltia en temps real que prediu les dades que més tard tenen les organitzacions sanitàries i els ministeris de sanitat.
Per què no escoltar música molt debussiana de Charles Tomlinson Griffes? Compositor americà que desconeixia però que he descobert posant al Google music composer influenza. Es veu que va morir de la també pandèmica grip espanyola, el 1920, curiosament també en abril. Sí, eren altres temps, quan la gent no s'estava de tantes punyetes com ara i no tenien inconvenient d'adjectivar la malaltia amb un nom de nacionalitat. Ara ja ho veieu, millor anomenar l'antiga grip porcina, mexicana o americana com H1N1 (però quan era asiàtica, tampoc hi va haver problema, curiós)
P.S: Per cert, estem emocionats d'haver assistit a un triomf històric que crec que no tornarem a veure. Sis gols al Bernabeu és una prova de que hi ha regals que et dóna la història.
P.S: Per cert, estem emocionats d'haver assistit a un triomf històric que crec que no tornarem a veure. Sis gols al Bernabeu és una prova de que hi ha regals que et dóna la història.
dissabte, 25 d’abril del 2009
Un any de fressa
El que no es fa en una dècada es fa en un any.... com el que no es fa en un any es fa en un dia. Trespassar els límits de seguretat amb el meu cotxe i internar-me a la província gironina, escoltar rock català a Cadena Dial per l'autopista el diumenge a la tarda, fer un arròs a la Sant Jordi i enviar pocs sms perquè m'agrada ara ser de gestos i no de paraules.
Una mica més d'un any d'alegre fressa, malgrat el soroll que hi ha hagut a vegades, una confederació de can fanga-gironina que es manté ballant un pasdoble a la Quadra de Calella, omple una ampolla en un sortidor de llet, i passeja per les fires countries del Gironès, amb el mateix entusiasme que vam visitar la casa veneciana de Wagner i vam escoltar la Novena a Cap Roig. Durant aquest any hem conegut alguns freaky towns de les dues comarques, hem anat a Hostalric i hem tornat sense haver pujat al castell, hem llençat coses que no havíem d'haver llençat, i hem tingut la llibertat de ser tot lo desastres que podíem arribar a ser, amb respecte i c(a)rinyu, perquè sí.
Durant aquest any he après a agafar les coses, a obrir-les, a fregir-les i a rentar-les amb naturalitat, com si ningú em mirés com ho faig, com si només estiguessis tu...
Sí senyor, ha estat un bon any.
diumenge, 19 d’abril del 2009
Bucalise
Ja fa unes setmanes que vaig sentir un doloret sord al queixal que em van empastar ja fa temps, i que va tenir unes conseqüències doloroses. Un tros de galeta es va incrustar en el foradet que ara està al descobert i el sucre es va precipitar pel nervi en forma de fiblada. Des d'aquell moment vaig retardant l'anada al dentista.
Fins aquest matí només jo i la punta de la meva llengua sabíem de l'existència d'aquest foradet. I és que al tren m'he posat a vocalitzar un duo de la cantata BWV 78 de J.S. Bach, que es precipitava per la pendent dels meus conductes auditius. Hauré obert tant la boca que crec que els passatgers que tenia al davant hauran vist el piquet blanc, com un cim de neu perpètua del Mont Atlas del meu queixal. Per sort, no m'he mossegat la llengua.
BWV 78, "Jesu, Der Du Meine Seele" - 2. Wir Eilen Mit Schwachen - John Eliot Gardiner; English Baroque Soloists, Monteverdi Choir
BWV 78, "Jesu, Der Du Meine Seele" - 2. Wir Eilen Mit Schwachen - John Eliot Gardiner; English Baroque Soloists, Monteverdi Choir
Shakespeare a la papillote
Obro l'embolcall de paper de plata i torno a apreciar l'aroma de les músiques shakesperianes de quan el meu anglès no arribava al First Certificate.
Matins lluminosos al llit, malalt sense anar al col·legi
Parting is such sweet Sorrow - Nino Rota
La memorable introducció del Henry V, de Kenneth Brannagh. Clavat a la butaca, des del primers compassos. O... for a muse of fire, that would ascend the brightest heaven of invention...
Escoltar la narració de la mort de Falstaff, a Henry V, i no poder evitar un nus a la gola
La música d'aquells Estudio 1 que feien a la tele. I després, una música tan nocturna. La nit que es pot veure al llit, projectada a la paret.
Dance of The Knights - Prokofiev
(1) Fantàstic el contrast entre el toc modern del saxo a Prokofiev a la Verona dels Capulets i Montescos, i els tocs arcaitzants de les bandes sonores més recents de Nino Rota i Patrick Doyle
dissabte, 11 d’abril del 2009
Música bíblica
Sóc una persona tan rara que, per Setmana Santa, no em motiva gens anar a esquiar, ni fer ràfting, ni fer parapenting, ni lluir per Informativos Tele 5 la meva panxa en una platja de la costa valenciana. Ja m'està bé endormiscar-me mirant una pel·lícula de romans, una Túnica Sagrada, un Quo Vadis o un Ben-Hur.
Amb Ben-Hur em passa una cosa ben curiosa. En tots els anys que han posat Ben-Hur per la tele, i mira que és llarga, sempre l'agafo en el moment que en Charlton Heston rema al vaixell de guerra, amb en Quintus Arrius morint-se de gust mirant els cossos plens de suor dels pobres que remen a ritme d'abordatge. Després m'adormo i, indefectiblement, em desperto quan comença la carrera de quàdrigues. Sempre ha estat així.
Possible tema de reflexió sobre la casualitat, que no cal exposar aquí (quina mandra). Més adient és escoltar en Rosza, el compositor de la banda sonora de Ben-Hur, amb André Previn i Williams, i veure'l dirigir la música més bíblica de les que es fan i es desfan
dissabte, 4 d’abril del 2009
El que l'oïda no veu
No sóc molt bo mirant. La meva vista només segueix la pilota de bàsquet o de futbol, però no interpreto el que està passant al voltant, si els defenses estan mal colocats, o si hi ha algú esperant la pilota en una bona posició. Jo no veig res de tot això. I no em preocupa. Si mirem un partit de futbol, no m'afecta saber que només veig un 10% del que podria veure si el mirés amb els ulls dels meus companys.
En quant a l'oïda, la cosa és diferent. Reconec que sento una sana enveja per aquells que escolten música i aprecien les coses que m'expliquen però que jo no he 'vist' en la meva imaginació. I m'imposo el repte de conèixer allò que per a altra gent li és natural. Recordo, per exemple, que un amic d'institut em va dir que havia flipat escoltant el preludi de Parsifal, perquè havia vist una estructura cristal·lina atravessada per feixos de llum purs, que no es descomponien en colors. En un moment donat, l'estructura desapareixia, tot quedava a la fosques i una pluja estelar començava a relliscar darrera les seves parpelles. I jo vaig dedicar estones escoltant el preludi, estirat al llit aplicant-me en l'exercici de veure aquella estructura diamantina pura i seguidament la pluja estelar, en comptes de dedicar-me a l'activitat més típica d'un adolescent en una situació semblant.
Wagner: Parsifal Prelude Act 1 from The Ring - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra
Recordo també que un company d'universitat, que em queia bastant malament, em va dir que les trompetes del primer moviment del segon Concert de Brandenburg de Bach eren tan diumenjades com els palmons del Diumenge de Pàsqua. Com que no sóc gaire amic de palmes i palmons, sempre he escoltat aquest moviment amb una atenció especial, intentant trobar-hi una cosa més suggerent.
Això sí: sento una saníssima enveja per un senyor gran, supervivent de la guerra civil, de la postguerra i altres convulsions històriques que en una conferència divulgativa sobre la història de la orquestra, en el moment de precs i preguntes, va comentar-li al ponent el següent: el que em crida l'atenció de les simfonies de Schumann és que aprecies un tema melòdic que esperes trobar més endavant, però aquest tema ja no torna a sortir més. Això no ho fa cap altre compositor. El normal és que la melodia es vagi repetint al llarg del moviment. Schumann, en canvi, no ho fa. Coi, jo que he anat a un cole de pago, a la universitat, màsters i tot el que vulguis, no me n'havia adonat. No sé si té raó, però tant se val. Si non e vero é ben trobatto. El que és important és que un alumne de l'escola dels bombardejos, del pa negre (quan n'hi havia) i la repressió hagi entès d'aquesta manera la música simfònica de Schumann. Ja us podeu pensar que m'he posat a escoltar Schumann com un boig.
dissabte, 28 de març del 2009
Llàtzer
Avui diumenge es dóna un fenomen de coincidència cronològica que no té res d'astronòmica. No és el pas d'un cometa, ni un eclipsi, ni una peculiar alineació planetària. Simplement, aquest any el meu aniversari cau avui, en diumenge.
I no sé si és el lloc adequat per comentar un pensament que he tingut aquests dies. És el fet de que aviat traspassaré el límit de l'edat que va viure el meu pare. Potser no hauré fet tantes coses, però el cert és que d'aqui a pocs anys, si els sobrevisc, arribaré a ser més gran que ell. Si llegissiu, com faig jo, Nothing to be afraid of de Julian Barnes, no us estranyarien aquestes reflexions. També les escric ara, quan l'aniversari coincideix amb la publicació del post, perquè el dia que passi la barrera no caurà en diumenge.
No vull donar-li voltes filosòfiques. Només vull arribar a pensar que el dia que arribi a viure més que el meu pare, seré com un Llàtzer que torna per a viure una mica més. Uns dies, uns mesos o uns anys.
Vaughn Williams: Five Variants Of Dives And Lazarus (1939) - English Sinfonia conducted by John Farrer
I pujaré a un marrec que és el meu fill a la cabina del camió i anirem junts a una bòbila a Llavaneres. I el vailet, que sóc jo mateix, mirant els cotxes des de dalt, amb ganes de viure i gaudir més de la carretera, pensarà que li queden molts anys per tenir l'edat de treure's el carnet (sense saber encara que no se'l treurà fins passats els trenta). I tornarem a casa, i jugarem als escacs (que malament que jugo) i un diumenge com avui sonarà el disc amb la simfonia pastoral de Beethoven, dirigida per Karajan, amb aquella etiqueta circular que posava Pèrgola girant al voltant de l'eix del plat del tocadiscos, quan encara no tenia el nom de 'tocata'.
dissabte, 21 de març del 2009
Estrèpit
La primavera arriba amb estrèpit, com si hagués convertit el cel en un ondulant sostre d'uralita. El parc està en una bola de vidre rodolant a l'hora matinal en què passegen els gossos, i jo hi rodolo i camino a l'hora, mentre vaig a la feina pronunciant internament paraules com 'mild' i després 'meadows', o 'gloss'. Les torno a pronunciar silenciosament quan surto de la feina, quan la llum del sol és ataronjada o rogenca com la que tenyeix els braços dels tennistes a Wimbledon. La música de Charles Ives i les tardes de primavera a Nova Anglaterra
i em venen ganes de tornar a agafar la bicicleta, d'omplir els pulmons de notes de Prokofiev i projectar-les a les ombres dels arbres. Pam-pam-pam, pam-pam, pam-pam, pam, papa-pam, pam, pam (01,25-01,34).
Symphony No. 1 Op. 25 - 1. Allegro - Sergei Prokofiev
i em venen ganes de tornar a agafar la bicicleta, d'omplir els pulmons de notes de Prokofiev i projectar-les a les ombres dels arbres. Pam-pam-pam, pam-pam, pam-pam, pam, papa-pam, pam, pam (01,25-01,34).
Symphony No. 1 Op. 25 - 1. Allegro - Sergei Prokofiev
dissabte, 14 de març del 2009
Regal
Si haig de regalar temps, que sigui amb un tic-tac de mecanisme de rellotge, i amb so de pluja fina, de plou i fa sol, les bruixes es pentinen, de la simfonia 8 de Beethoven.
Rene Leibowitz dirigeix la Royal Philharmonic Orchestra (any 1961).
I també amb aquesta música de suc de taronja amb torrades, que fa que els veïns us considerin uns duminguerus musicals de torre de música i so hi-fi a tota la casa.
Felicitats pel teu aniversari, Helena.
Love Goddess sure was blind, de l'Oda per a l'Aniversari de la reina Mary de Henry Purcell.
dissabte, 7 de març del 2009
Melic
Foto de Manolinho Captura a Flickr
Hi ha vegades que la lluna té una boqueta com si estigués inflant una bombolla de xiclet, altres vegades la seva boca sembla com si li haguessin punxat el cul sense avisar. La boca llunàtica per a mi és el melic llunàtic per a ells o per a vosaltres.
Miro el seu melic, el meu, i també podeu mirar el vostre.
Domineu el vertigen quan contempleu el sot circular a les reposades panxes. Possiblement s'obriran més cercles concèntrics inestables i abismals.
diumenge, 1 de març del 2009
Mozart, Haydn i el treball temporal
En aquests temps laboralment convulsos, molts viuen la vida segons Mozart o Haydn*. Hi ha bastants homes i dones de mitja edat que són uns Haydn, és a dir, són persones amb una estabilitat laboral, com la que tenia el compositor treballant per a la família Esterhazy, i que és envejada per amics Mozarts. L'amic Mozart és aquell que no acaba d'aconseguir un contracte indefinit, va donant bandades, i treballa de freelance per anar tirant. Els Mozart no estarien convençuts del tot del seu talent, si no fós pels Haydns amics que els elogien. Per això el Mozart es crema les pestanyes cada nit per enlluernar i cridar l'atenció dels homes influents que poden oferir-li la plaça que tant anhela. La plaça que li donarà la tranquilitat, la seguretat i el descans de tanta lluita.
De tant en tant el Mozart sí que enlluerna el públic, i creu que el futur està guanyat. Com quan Praga es va entusiamar amb el Don Giovanni.
El primer moviment de la simfonia 38 'Praga', de W.A. Mozart, interpretada en un continuum per cinc directors: Harnoncourt, Klemperer, Walter, Britten i Maag.
Però de sobte la fortuna canvia i el Mozart torna a dependre del Haydn que li promet un altre cop que parlarà amb aquest i aquell, que enviarà cartes, que parlarà al seu favor i farà tot el possible per a que li donguin la plaça que ell espera. I més hores, i més treball per enlluernar, per encisar...
Andante de la simfonia 41, la Jupiter, creada per Mozart durant el temps infernal previ a la seva mort, quan el seu medi de subsistència era composar simfonies com a freelance per a concerts de suscripció, a banda d'altres obres per encàrrec com el Réquiem i La Flauta Màgica.
Escolteu aquest moment de la Creació de Haydn, que aquest va composar després de fer-se construir una casa ben gran, i un cop va veure que amb els calers que havia guanyat podia permetre's el luxe de dedicar-se únicament a composar música sacra. Potser direu que amb un projecte de vida tan prometedor i tranquil no és d'estranyar que hom composi una música tan sublim
Emma Kirkby: Soprano, Michael George, baríton i The Academy of Ancient Music, dirigits per Christopher Hogwood
Ara escolteu aquest duo de la Flauta Màgica, creat durant hores d'ansietat, de malaltia, i amb l'angoixa del freelance que no té el pa assegurat. No cal que em digueu que us sembla. M'ho podeu dir després de la publicitat
Bei Mannern, welche Liebe fuhlen - Wolfgang Amadeus Mozart
*Qui no conegui les biografies d'aquests dos grans compositors potser no haurà entès molt bé la distinció que faig entre els Mozart i els Haydn. Si és així, crec que l'entendrà si llegeix les seves biografies a les entrades de la Wikipedia. Hi accedireu fent clic als seus noms.
dissabte, 21 de febrer del 2009
Per ricordarmi di...
Abans d'ahir, anant a l'estació, em va parar un desconegut que no ho era. Em va preguntar si m'havia oblidat d'ell, passats els anys, i amb mirada plorosa va explicar-me les tragèdies que havien marcat la seva vida des del moment que suposadament ens vam veure per última vegada. Va parlar del suïcidi del seu germà, de la situació d'atur que estava patint, de la depressió que encara restava amagada darrera de qualsevol minut del dia. I jo no podia recordar qui era. Vaig intentar donar-li ànims, dient-li que podia comptar amb uns pares que jo no coneixia i que ni tan sols sabia si encara vivien. Vaig oferir-li la meva ajuda, una ajuda a un pressumpte company de no sé quin temps, periode o vivència.
No vaig poder recordar un fragment de passat, i potser més endavant arribarà el dia que no recordaré el meu propi present. Potser serà aquesta la funció d'un Facebook molt popular que encara no se sap com treure-li rendibilitat. Allà, potser, tafanejant el meu perfil, recordaré que miro House abans d'anar a dormir, recordaré el nom de la dona amb qui tinc una relació, recordaré que m'agrada la tunyina a la pizza i sabré quina és la data del meu propi aniversari.
No vaig poder recordar un fragment de passat, i potser més endavant arribarà el dia que no recordaré el meu propi present. Potser serà aquesta la funció d'un Facebook molt popular que encara no se sap com treure-li rendibilitat. Allà, potser, tafanejant el meu perfil, recordaré que miro House abans d'anar a dormir, recordaré el nom de la dona amb qui tinc una relació, recordaré que m'agrada la tunyina a la pizza i sabré quina és la data del meu propi aniversari.
Per ricordarmi sempre d'un somriure entre llançols... Per ricordarmi di te, de Sergio Cammariere
Inevitables disfresses infantils
L'any passat el meu fill portava una bossa d'escombraries de color groc i la cara pintada de negre: anava disfressat de girasol. Aquest any a l'escola han dit que porti una bossa d'escombraries de color verd i la cara de color marró perquè volen que tota la classe vagi disfressada de conguito.
Intervenció radiofònica d'una mare en un espai dedicat als soferts pares que han de portar els nens al col·legi disfressats.
Ja sé que no us satisfarà l'elecció d'un moment del Don Giovanni de Joseph Losey. Però, mira, m'ha fet gràcia l'aire carnavalesc de Kiri Te Kanawa, Edda Moser i Kenneth Riegel amagats darrera les màsqueres. Deixem que un innovador director d'escena tingui la idea de fer-los cantar 'Viva la Libertá' coberts amb un burka
Intervenció radiofònica d'una mare en un espai dedicat als soferts pares que han de portar els nens al col·legi disfressats.
Ja sé que no us satisfarà l'elecció d'un moment del Don Giovanni de Joseph Losey. Però, mira, m'ha fet gràcia l'aire carnavalesc de Kiri Te Kanawa, Edda Moser i Kenneth Riegel amagats darrera les màsqueres. Deixem que un innovador director d'escena tingui la idea de fer-los cantar 'Viva la Libertá' coberts amb un burka
dissabte, 14 de febrer del 2009
Bach... what else?
George Clooney ignorat per les noies al costat d'una Nespresso, Bach com antecedent de compositor de música publicitària- concretament de cafè-, jo mateix rebutjat fa quinze anys per una companya d'universitat a la cafeteria del costat de Ràdio Barcelona. La preparació d'un cafè el diumenge al matí, i la llum que entra per la finestra beguda a glops. Ara la palmera escapçada deixa veure el mar des de la terrasseta. Cafè i bossa d'Alfonso Torres de plastic sobre la taula enlluernada. Cafè i Bach, i diumenge, i potser el trajecte per una cinta blavosa i platejada fins a algun lloc de nom acabat en Selva. La taça de cafè amb llet dóna voltes com un dervitx al plat del microones. El meu primer microones va dir-me que estava passant la prova d'iniciació a la vida adulta de veritat, com quan vaig escoltar sencer el Tristany i Isolda.
Wagner: Tristan und Isolde Prelude and Liebestod - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra
Ara ja entro a la vida madura- que no té a veure amb la maduresa de Clooney o Connery- o una mica més enllà. Ho sé quan algun jove s'aixeca per oferir-me seient al tren. Tristany i el cafè sense sucre, dos símbols de la reafirmació personal, com quan un marrec crida al seu pare que ja és una persona gran.
Wagner: Tristan und Isolde Prelude and Liebestod - Otto Klemperer, Philharmonia Orchestra
Ara ja entro a la vida madura- que no té a veure amb la maduresa de Clooney o Connery- o una mica més enllà. Ho sé quan algun jove s'aixeca per oferir-me seient al tren. Tristany i el cafè sense sucre, dos símbols de la reafirmació personal, com quan un marrec crida al seu pare que ja és una persona gran.
Diumenge, cafè, Bach... What else?
Inevitable passi de diapositives de diferentes maneres de preparar cafè. Tanqueu els ulls si voleu i escolteu l'Emma Kirby, amb l'Academy of Ancient Music, dirigits per Cristopher Hogwood, cantant la declaració d'amor al cafè de la Cantata del Cafè de J.S Bach. Una mena d'opereta que devia fer feliç al propietari del cafè Zimmerman de Leipzig, on es va estrenar, però que responia al problema d'addicció que tenien els seus habitants per aquesta negra i aromàtica beguda
Subscriure's a:
Missatges (Atom)