Baile de la rana muda

Ja torno a tenir davant de casa meva l'atracció de El Baile de la Rana. Com cada any, durant el desembre, els nens hi pugen i donen voltes. Els pares es queden mirant-los i els saluden amb la mà. Però aquest any El Baile de la Rana no té cançó, ni música. Només les bombetes de color fent pampallugues. Abans jo maleïa la cançó dels cuacs-cuacs perquè em desconcentrava, perquè seguia estant present fora de casa: es recargolava en el meu cervell en el tren, també durant les hores de feina. Ara la trobo a faltar, és ben curiós. És dissabte a la tarda, miro per la finestra i veig els pares i els nens circulant silenciosament per les vies, entre les granotes gegants de plàstic, talment com si mirés una pel·lícula muda amb color.

Ahir, a través dels vidres del vagó, vaig veure un cel encés, ataronjat i tacat per uns núvols blancs que semblaven grumolls de farina. Tothom amb els ulls clavats a les pàgines dels Larssons, o contestant els mòbils que, com cada dia, es desperten després de passar el túnel del Clot Aragó, poc abans d'arribar a Sant Adrià. Potser jo era l'únic que mirava el cel per la banda del la carretera. En Floquet descansava a la meva falda.

Un altre cop la llum, l'esperit i el pes de les tardes d'hivern. Sense Baile de la Rana, però. Un dissabte, més hivernat que mai, recorre les vores del meu cafè amb llet.



P.S: Si us plau, no us perdeu la versió del Quasthoff i el Barenboim