diumenge, 31 de gener del 2010

Etern retorn

L'abril de 1988 un home magrebí s'atansa a un jove estudiant que es dirigeix a l'Estació de França, i li pregunta l'hora. L'estudiant, que no porta rellotge, fa càlculs i li dóna una hora aproximada. La resposta no és convincent perquè és increpat pel magrebí per racista.

El juny de 1992, mentre travessa la Plaça Universitat, l'home magrebí reconeix, en la manera de caminar d'un professor d'anglès d'acadèmia, al jove estudiant a qui li havia demanat l'hora quatre anys abans. Se li acosta per preguntar quina hora és. Els dos fan veure que no s'han reconegut. Per això, el professor li diu un xic avergonyit que no porta rellotge. Eso me lo dices porque soy moro li diu el magrebí de males maneres, i li ensenya el canell ostentant un rellotge massa gran per aquella època.

El gener de 2003, el que havia estat estudiant i professor d'anglès ara és un lingüista informàtic. Va caminant Rbla Catalunya amunt, cap a la feina, menjant el bocata que és el seu esmorzar. Veu baixar al magrebí que sempre li pregunta l'hora. En comptes de desviar-li la mirada i desviar-se del camí, es dirigeix cap a ell fitant-lo fixament. Quan queden poques passes per topar-se, el magrebí sobtadament l'esquiva i li dirigeix un somriure mofeta.

El febrer de 2010, el lingüista informàtic puja les escales per sortir de l'estació de Plaça Catalunya. Un home d'aspecte magrebí li posa la mà a l'espatlla i li diu: eh, me puedes dar la hora? El lingüista se'l mira i sense dirigir-li la paraula li dóna el seu entrepà.

diumenge, 24 de gener del 2010

Donostia bound








Pot ser que no coneguem la cançó de bressol d'un poble tan proper?

diumenge, 17 de gener del 2010

Innocents

Els escriptors anglesos tenen, com jo, un pavor fascinant a que el mecanisme d'una vida plàcida, tranquil·la, romàntica i còmoda, es dispari i els arrossegui per una espiral on les coses es posen cada cop pitjors. Una atracció, simpatia i angoixa pel diable que s'amaga darrera les cortines de la sala d'estar un diumenge. És com el Leonard i la Maria de la novel·la The Innocent d'Ian McEwan. Abans d'ahir la Maria recolzava de manera sensual i maternal el seu cap en el pit de l'inexpert i enmarat Leonard, i ara els he deixat serrant el cos del seu ex-marit.

El mecanisme es pot disparar de la manera que ho fa en les vides de la Maria i en Leonard. També ho pot fer de manera imprevista i sobtada, per tornar a una situació semblant, si no igual, a la que hom va poder canviar de manera constant, pacient i lenta. Per uns, el circuit de la vida és circular, per altres és tortuós, bordejant sempre el penyasegat. També pot ser lineal, en el circuit d'aquells que no es desvien per no posar el mecanisme en marxa, no fos cas que es descontrolés i els aboqués a l'abisme.

Ara que circulo com un auto de xoc de fira, topant amb els actes, les frustracions, els desitjos, els fracassos, i les petites victòries de la gent que m'envolta, penso en com podrien ser les nostres vides si el mecanisme descontrolat es resetegés, i amb tot el camp de possibilitats davant nostre, innocents, poséssim la moneda de plàstic i tornéssim a començar. Però això ja no pot ser.



diumenge, 10 de gener del 2010

Dia d'iPod a mig volum



Hi ha matins amb poc trànsit al carrer. Per això pots posar l'iPod a mig volum perquè el soroll dels cotxes no ofega la música. Un d'aquests matins és el del dia de reis. Com cada any, aquest sis de gener vaig anar de casa meva a la de la meva germana a Barcelona amb música a les orelles. Amb una bossa a la mà, que no portava cap regal per a ningú, vaig anar passant pel costat d'oncles i tietes que portaven el seu paquet de regals per als nebots. Alguns solitaris com jo portaven un tortell, un confit que tampoc estava a la meva bossa.

M'agrada seure al costat de la finestra d'un vagó més buit, i veure com passa ràpida la platja però el mar no, amb el seu reflex del sol enlluernador que resta immòbil. La llum hivernal a la costa, i la música de cambra de Mozart a les orelles (també a l'estómac, on diuen reposen els sentiments). La bossa? Ah, la bossa de plàstic a la falda, no fós cas que me la deixés al tren. Ara bé, de fet, si me l'hagués deixat no crec que hagués estat cap drama.



Meravellosa interpretació de la no menys meravellosa i misteriosa Gran Partita, per part de l'Academy of St Martin in the Fields, dirigida per Neville Marriner. 

diumenge, 3 de gener del 2010

Desafecció

Abans d'ahir vaig sentir un 'crujido frío y seco' com deia la Rocío Jurado. Era la consciència d'una creixent desafecció per al Concert d'Any Nou. Una desafecció que, crec, va començar quan la matança de palestins no va ser motiu per a en Barenboim de deixar la Marxa Radetzky per un altre any, com es va fer per als morts del sunami, el 2005.

Estic completament d'acord amb en José Luís Pérez de Arteaga en què la direcció de Georges Prétre, amb 85 anys, va ser sobèrbia. Estic d'acord en què aquest director va fer el miracle de fer-nos apreciar el Danubi Blau amb nous matisos, cosa ben difícil en una música tan escoltada. La realització va ser boníssima, comandada pel substitut d'en Brian Large que, per motius de salut, no la va poder dirigir. Sí, tot això va estar molt bé, però vaig sentir cruixir la desafecció. Un sentiment que et sorprèn, imprevisible i inexplicable.

De tota manera, aprecieu en aquest Danubi Blau totes les coses positives que us he dit: interpretació, realització Ciudadano Kane, amb espectaculars picats de l'orquestra des de darrera de l'orgue,  i vistes de documental 'Danubio, que hermoso eres', amb un Georges Préte que de tant en tant també fa gestos Chiquito.