Cognoms singulars

Una  aplicació possible del Facebook podria ser la de descobrir quanta gent té un cognom il·lustre. Per exemple, jo sempre he pensat que de Mozart només n'hi ha hagut un, perquè encara no he vist per la tele ningú que es digui Mozart, ni he llegit res de ningú que tingui aquest cognom. Però potser n'hi ha la tira de gent, gent que a més es diu Amadeus, o Wolfgang. Jo no he fet la prova, perquè m'agrada més la pregunta que tenir la resposta. Si voleu, podríeu mirar quanta gent es diu Van Gogh (jo no ho faré)



El Xavi Dotras Trio tocant fragments de peces del seu disc, Vincent, dedicat a Van Gogh.

Cançons de la meva veïna

Tinc una veïna adolescent que em castiga amb Amaral. Ho fa per etapes, primer deixa que siguin els artistes qui la cantin. Després, quan acaben la cançó, en l'espera prèvia a la segona reproducció, canta algunes paraules. Finalment, em remata amb la mateixa cançó juntant la seva veu amb la dels Amarals. I així amb totes les cançons del CD. Pitjor va ser la temporada que una altra veïna em va crucificar amb els crits pelats dels Dover.

Això sí, la vida és perfecta, com la tormenta que diuen ha de venir.  La primavera s'acosta, ben exigent, i ara tinc al cap, de forma insistent, una tonada estiuenca

Sols m´acompanya la ràdio que em vas regalar aquell juny,

Sé que els dels N'gai n'gai, i no sé com continúa.

Gust a fum

A aquest whisky no se li posa gel. No ho facis, perquè beure'l amb gel és com escoltar la novena per telèfon.  El groc líquid es va anar adaptant al vidre, i seguint les indicacions del mestre, vaig crear un pla inclinat transparent per a que la llum liquada d'un capvespre escocès s'anés aproximant al meu nas. La part interior del meu apèndix va rebre la seva olor com fum de llenya cremada en un pàram fred. L'aroma es materialitzava amb paraules com turf, i a la meva llengua es convertia en petites flames, o millor dit, en un paisatge ondulant, amb finestres ataronjades per les espurnes de les llars de foc, disperses  enmig de la foscor, de contorns blavosos i hivernal.

El líquid es va anar precipitant lentament per la meva gola, com un magma suau i acaronador. El meu crani es va convertír de sobte en una sala plena de fum d'una foguera apagada.  Una sensació d'irrealitat domèstica, sense estar a la casa enyorada, tant o més irreal. Amb cada glop olorava i assaboria a la vegada el gust del fum.



En Christy Moore, per a mi un equivalent proper a en Raimon (però amb més sentit de l'humor), cantant Smoke and Strong Whiskey. Fa esment als pares, mares, marits i mullers, fills i filles que beuen tots al mateix pub; cosa que em va cridar l'atenció la primera vegada que vaig estar a Dublín



I jo tinc d'escocès com aquest húngars d'irlandesos, però m'agrada el vídeo. Què hi farem! M'agrada començar un diumenge així

Plorar al carrer

He vist plorar als hospitals, a casa meva, als tanatoris- evidentment-, a les consultes dels metges, a les discoteques, al meu mirall, i fins i tot a una biblioteca. Poques vegades, però, he vist plorar al carrer, com ho vaig veure ahir. A l'altra banda d'un pas de vianants una dona oriental, d'uns trenta anys, no podia reprimir el plor. El semàfor en vermell es confabulava contra ella, obligant-la a ser el focus d'atenció de les mirades, invadits tots pel fred.

Malauradament, no podia ser que, creuant el carrer, la dona oriental transformés el plor amb un somriure com ho fa la Massina, a les Nits de Cabiria, de Fellini.

Nens i nenes

Abans d'ahir vaig veure la llastimosa visió d'uns pares amb els seus fills a l'estació de Plaça Catalunya dels Ferrocarrils Catalans. Les escales que baixen a l'andana atapaïda de nens i els papás acomiadant-se d'ells fent-los petonets a la boca a través d'una reixa que separa l'entrada de l'accés a les andanes. Amb els dits agafats a la reixa,  o ben estesos, buscant el contacte amb el seu fill a l'altre cantó, s'acomiadaven com si els menuts anessin a un camp de concentració, i només anaven al cole.

Unes hores després, unes estudiants van agafar els Ferrocarrils a Avda Tibidabo. De manera molt frívola i alegre parlaven dels professors i de les seves hores de tutoria. Les noies anaven repassant els professors als quals elles, per precaució, havien demanat deixar la porta del despatx oberta. M'imagino el moment en què al professor entomava aquesta petició,  i s'adonava de que corria una veu calumniosa segons la qual ell volia aprofitar les tutories per consumar els seus desitjos libidinosos. Possiblement, després, a la cafeteria, va haver de sentir als seus col·legues parlant dels seus alumnes com els seus 'nens'.