Tinc una veïna adolescent que em castiga amb Amaral. Ho fa per etapes, primer deixa que siguin els artistes qui la cantin. Després, quan acaben la cançó, en l'espera prèvia a la segona reproducció, canta algunes paraules. Finalment, em remata amb la mateixa cançó juntant la seva veu amb la dels Amarals. I així amb totes les cançons del CD. Pitjor va ser la temporada que una altra veïna em va crucificar amb els crits pelats dels Dover.
Això sí, la vida és perfecta, com la tormenta que diuen ha de venir. La primavera s'acosta, ben exigent, i ara tinc al cap, de forma insistent, una tonada estiuenca
Sols m´acompanya la ràdio que em vas regalar aquell juny,
Sé que els dels N'gai n'gai, i no sé com continúa.
3 comentaris:
Molt pitjor és el salto de la rana, o els meus nous veins, uns fanàtics del bricolatge que no saben que la gent dorm els diumenges al matí....
Aii Quim, no m'extranyaria que enyoresis aquells veins que no et deixaven dormir amb aquell llenguatge tan explícit que practicaven a tota hora :-).
Hola, has parlat de la canço, si sols m´acompanya la radio... jajaja m´agrada molt el ke trobo per ki. un petó
Helenna: tens tota la raó. Molt pitjor el salto de la rana, i les festes de cap de setmana al matí. Però, mira, ben mirat s'han fet entranyables. Però és que Amaral... potser estaria millor el Baile de los Pajaritos.
Isabel: benvinguda al bloc!!!! Espero que et continui agradant el que hi trobis. Està bé que t'acompanyi la ràdio, no? :)
Publica un comentari a l'entrada