M'agrada passar fred a la platja quan es fa vespre per cap d'any.
Avui especialment recordo la diada aquella en què al matí et vaig preguntar què feies per cap d'any. Potser era un boig suposant que m'escolliries a mi per passar aquella nit.
Però sí, va ser a mi a qui li vas fer la confidència de que a la botiga de Women's Secrets hi havia roba interior vermella a 6 i 7 euros, però que un cop comprada no es podia canviar. I a la una de la matinada, sols, em vas demanar que et pelés un gra de raïm
Vas portar-me pels carrers agafant-me de la mà, sense guants. Tu em vas dir que estava elegant, jo et vaig dir que estaves molt guapa. Vam besar-nos en una cantonada i vam ballar tota la nit.
Al matí del Dia d'Any Nou, ens arribaven les notes del Danubi Blau de la tele d'un veí. Em vas preguntar com es deia aquella música que coneixies pels anuncis de la Miel de la Granja San Francisco.
En el meu interior, els minuts passaven amb el so tintinejant i cristallí de la presentació de la rosa al Rosenkavalier (què hi ha més vienès que el Cavaller de la Rosa i la música del (Richard) Strauss?)
Al migdia t'esperaven per al pollastre farcit i a mi per als canelons. Tot estava silenciós el Dia d'Any Nou. Mentre taral·lejava que estaria amb tu un altre cop, anava deixant núvols del meu alè en l'aire fred i blanc.
... i és que allà on vagi parlaré del teu amor com un somni daurat.
En aquest fragment de la pel·lícula Dublinesos, basada en el relat de James Joyce, Gretta (Anjelica Huston) escolta emocionada una cançó irlandesa, The Lass of Aughrim. El seu marit, Gabriel (Donald McCann), l'espera al peu de l'escala a la casa de les seves ties, on fa uns minuts han cel·lebrat amb una bona colla la Nit de Nadal. Gabriel està impacient, vol aprofitar les hores que els queden de matinada per fer l'amor a l'habitació de l'hotel que han reservat a Dublín. Però ella es para a mitja escala, completament abstreta, mentre escolta un convidat cantar la cançó. Es queda suspesa en un altre món, i l'estret espai entre la paret i la barana es transforma amb la profunda melangia que expressa el seu rostre. Gabriel no entén per què la seva dona es deixa travessar per una llarga i profonda tristesa, i la mira d'una manera ben diferent a com l'havia mirat fins llavors. Intueix que un epissodi desconegut de la vida de la Gretta està emergint a la seva memòria i, possiblement, res ja no serà com abans. El secret sentiment de la seva dona els està separant, fins i tot nota que els minuts que dura la cançó no són d'ell, i tot i estar a prop l'un de l'altre, si ell li agafés la mà ella el miraria com un intrús. Gabriel s'adona de com és de dur necessitar el que feia uns minuts tenia tan a prop i ara s'allunya sense poder fer res.
The Lass of Aughrim és la cançó que un vailet de Galway li cantava a la Gretta, quan eren uns adolescents. Un noi malaltís que va morir per un gest d'amor cap a ella que li va costar la vida.
El sopar previ a aquesta escena representa la nit de Nadal que jo sempre hauria volgut gaudir. Ara bé, concretament aquesta escena, tot i la seva càrrega tràgica, significa per a mi la importància que tenen els instants secrets, íntims, els quals solen inspirar melangia- què hi farem! Com diu Gabriel del vailet que va morir per a la seva dona, millor morir quan una gran passió t'omple per complert que marcir-se amb el pas del temps.
No puc evitar, ni vull, sentir melangia la Nit de Nadal, i m'agrada posar la pel·lícula Dublinesos per gaudir d'un Nadal així. No sento nostàlgia, però, de Nadals passats sinó de Nadals que mai no he tingut.
Una de les màximes de la meva família és que una paella feta amb esmer, dedicació i 'carinyu' no surt tan bé com una paella feta a corre-cuita, amb presses i a la 'paterrellada' (un vocable inventat per la meva mare, crec). Algunes vegades he pensat que això també és aplicable als posts. Per alguns posts que estan especialment treballats, no hi ha hagut tants comentaris com per altres que els he fet també a la 'patarrellada'. Invoco a l'efecte P (P de paella) i a la vostra indulgència perquè aprofiteu aquest post per donar suport amb els vostres comentaris a l'ACFH (Associació en Contra dels Flautistes d'Hamelin). Buf, els flautistes d'Hamelin, un altre més dels drames que es sumen als que ja patim els viatgers de Rodalies. Flautistes que van amunt i avall del vagó, completament abstrets, com sonàmbuls, tocant l'Himne de Riego o una peça celta, amb un look entre follet i Ian Anderson dels Jethro Tull.
Així anem, de la paella, als flautistes d'Hamelin ferroviaris,
La cara que poso jo al tren és infinitament de més mala llet que la que posen els passatgers d'aquest tren de Bombai
a la flauta celta
Fixeu-vos amb les Guinness, la gerra de porcel·lana, el pentinat i els colls de la camisa dels músics. Semblen sortits dels Dublinesos de Joyce. Ah, i el tipus amb look Elvis no té desperdici
i, per què no? a la flauta travessera de Mozart, tot i que l'odiava profundament.
Efectes de la medicació contra el flemó durant aquests últims dies. De la dentista que he conegut, de la diplomàcia de la seva retòrica, i del pòster Dónde Está Wally al sostre perquè et vagis entretenint mentre van manipulant la teva boca, poden ser elements de posts més inspirats.
Demà farà exactament un any que vaig publicar el primer post del Diumenja'm. Vaig escriure unes línies inspirades en algunes escenes meves de diumenge a la tarda, i en altres que li esqueien a persones que conec. Em sembla que ja he explicat per què publico posts els diumenges, però ho explicaré una altra vegada. Un dels motius per fer-ho va ser la lectura d'un estudi que deia que a les tardes dels diumenges proliferaven posts depressius, posts de queixa, enyor, soledat... Per això la meva intenció va ser que el bloc fós tot el contrari: volia recrear per a mi i per als meus 'possibles lectors' els diumenges a la tarda de la meva adolescència i joventut universitària, quan la meva mare i la meva àvia anaven a casa dels meus oncles i em quedava sol. Era el moment que podia escoltar i gaudir completament del meu aparell de música que estava al menjador, i podia escoltar amb un so nítid i potent un programa de Ràdio 2 que feia audicions comparatives de registres d'obres importants dirigides per diferents directors d'orquestra. Així vaig descobrir, per exemple, les Illuminations i la Serenada per a trompa i orquestra de Britten. També posava a tota pastilla els CDs de la Valkíria, amb el Lauritz Melchior i la Lotte Lehman, la Quarta Simfonia de Brahms que vaig comprar a Londres, la marxa fúnebre de la Tercera Simfonia de Beethoven, les Noces de Fígaro amb el Karl Böhm de director, i vaig gravar malament un dels pilars estètics que més m'han impressionat a la meva vida: la Cançó de la Terra, amb la Kathleen Ferrier. També haig de fer esment de les Quatre últimes cançons de Richard Strauss, amb la Elisabeth Schwarzkopf i, com no, el sublim Tristany i Isolda de Furtwängler, amb la Kirsten Flagstad.
Precisament, l'Elisabeth Schwarzkopf va ser la protagonista del segon post del primer Diumenja'm. Era una gravació seva, extraordinària, del Morgen de Richard Strauss que vaig trobar al Youtube. Així vaig descobrir l'impressionant dipòsit de gravacions mítiques, de joies musicals impensables de trobar, que era el Youtube. Vaig pensar que el bloc es podia convertir en un penja-robes per posar-hi les meravelles que anava trobant. En aquells temps, desconeixia si era possible baixar-me els videos. Per això, el Diumenja'm era per a mi un espai on els podia guardar i mirar-los des de qualsevol lloc. Gràcies a la nur, ja m'havia interessat la blogosfera plena de reflexions i vivències personals. En aquell moment, però, em semblava estar creant un subgènere prou atractiu: el bloc contenidor d'obres mestres seleccionades. No només les podia gaudir jo sinó que qualsevol podia fer-ho (una cosa que ara també és possible gràcies al Diumenja'm Rediou). De tota manera, no m'agradava gens que el bloc només fós una tirallonga de quadradets amb el botó de play, des d'on podia reproduir els vídeos. Per això vaig posar alguns textos comentant el que s'hi podia veure. Aviat aparegué el primer comentari, el de la Carme Miró, i després el de l'Anna, i a través d'ella vaig 'provocar' la intervenció del Dottore i així, d'aquesta manera, el bloc s'ha anat obrint a noves coneixences, a noves i estimulants experiències, i han entrat en el meu museu del Barça altres músics i intèrprets: Vignoles, Scalera, Dermotta, Tosti... Això sí, quan vaig visitar els blocs dels meus primers visitants, vaig adonar-me de que la meva idea no era tan innovadora. Això explica per què quan vaig voler ser una mica trencador, vaig decidir posar un video del Pornotube.
En Vincenzo Scalera acompanyant Carreras en la cançó 'Non t'amo piú' de Paolo Tosti (amb escopinada inclosa)
Ara el vídeo de la Schwarzkopf ja no està disponible al Youtube. O sigui, 'this video is no longer available'. Vaig haver de ser conscient de que els vídeos del Diumenja'm són fotografies de moments i estats d'anim que desapareixen de l'àlbum. De la mateixa manera, passat un any també hi ha hagut coses a la vida extrabloc que abans eren presents però que ara són 'no longer available'. No puc dir que això sigui la conseqüència d'una evolució perquè les pèrdues no m'han aportat res positiu. El que sí que m'ha aportat de bo aquest any és la coneixença de gent extraordinària, gent que em fa escriure-li en portuguès fins i tot! (en alemany encara no, però). I també gràcies al bloc he recuperat coses del passat que jo creia 'no longer available'. Al menys he recuperat les converses plenes de 'piques de bon rotllo' amb algú amb qui feia temps que no parlava. Ara hem reprès el contacte, amb el mateix afecte i complicitat, tot i la distància. A mes, si hi afegeixo els visitants amb qui he compartit birres i música en torres hi-fi sentats sobre el llit, tots formem en el Diumenja'm una substanciosa i suau escudella on s'hi barreja el nou amb el vell.
Però no vull parlar només del que m'ha aportat a mi el Diumenja'm. M'agrada saber que per algú la visita al bloc ha estat un alicient en moments i dies difícils, i hagi servit també d'excusa per comentar rient alguna bajanada que he dit en algun post quan s'acostava una hora delicada per aquella persona. I, sobretot, em satisfà moltíssim compartir amb vosaltres les meves grans passions musicals, i que les descobriu si us eren desconegudes. Fins i tot m'ha conmogut saber que gràcies al post de la extàtica agonia algú ha començat a tenir en compte la música clàssica per incrementar la quantitat i la qualitat dels seus orgasmes.
Vull agrair-vos la vostra fidelitat, els vostres comentaris, i les activitats extra blocaires que he gaudit i que m'han divertit moltíssim. M'encantaria compartir amb vosaltres una diumenjada de celebració. Tenint en compte que són dates complicades, proposo fer la trobada al gener, passat festes. Ens posem d'acord via correu electrònic.
Res més, gràcies de nou, i diumengeu de gust
ÚLTIMA HORA: També esteu convocats a la celebració del bateig d'en Floquet, el meu MacBook. Ell i jo estarem molt contents de que compartiu amb nosaltres un moment tan important.
El dimarts d'aquesta setmana havia d'anar a un lloc prop de Drassanes. No tenia gens de ganes d'anar-hi en metro des de Plaça Catalunya ni tampoc em venia gens de gust baixar les Rambles. No m'agraden les Rambles. Em sembla que ja no tinc edat com perquè em fascini el seu cosmopolitisme, del qual l'únic que es podria aprofitar- malgrat que no m'agradi- és l''ambientillo' Erasmus.
Així que vaig decidir anar-hi a peu des de l'estació d'Arc de Triomf, passant pel Born. Vaig prendre la millor decisió. No és que m'entussiasmi tampoc el Born- ara zona lúdica dels usuaris de les pàgines web de contactes- però a la llum de les nou del matí, el barri tenia un aire com per estrenar. Talment semblava el que em deien els meus pares, allò de que a les primeres hores del matí, el sereno va posant els carrers. I aquest ambient irreal es va mantenir quan vaig llegir els noms dels carrers recent posats
Un carrer estret anomenat dels petons (al meu poble n'hi ha un de semblant que es diu dels pixaners, però ja sabem com són els del meu poble) i un altre d'una denominació fascinant que sembla una perogrullada però que ben mirat no ho és: el carrer dels canvis nous. Després de trobar-me aquests carrers de noms tan curiosos, vaig recórrer el camí cap a Drassanes pels carrers paral·lels a l'Avinguda de Colom. Va ser curiosa la sensació d'estar caminant per un París mediterrani.
No em direu que no va ser un bon passeig. Sobretot amb la banda sonora de la simfonia nº 8 de Bruckner. Aquí us deixo l'últim moviment, amb la World Philarmonic Orchestra, dirigida per Carlo Maria Giulini
Dissabte al vespre, després de la manifestació, vaig tornar a l'Arc de Triomf a peu. No vaig pensar en anar pel carrer dels canvis nous. Ja hi tornarem.
Per posar-la el dimecres (Escolteu-la, no cal que mireu el video del Robbie en totes les postures i ganyotes. Però què hi farem si aquesta boníssima versió del De-lovely està així)