diumenge, 25 d’abril del 2010

diumenge, 18 d’abril del 2010

Tinta verda

Estic rellegint Balthazar, la segona novel·la del Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Aquest és un llibre que m'ha influït molt en la percepció que tinc de les relacions humanes. La novel·la és una versió corregida dels fets narrats a la primera novel·la: la història d'amor carnal i sublim d'un escriptor anglès (Darley) per una dona casada (Justine) amb un magnat alexandrí (Nessim). La correcció la fa el mateix Darley, basant-se en les anotacions que Balthazar, un amic dels tres, ha escrit en el manuscrit. Les anotacions de Balthazar, escrites als marges amb tinta verda, corregeixen els fets que Darley explica des de la seva perspectiva d'amant afalagat, fins i tot desdenyós per una dona que ell creu que ha encès de passió. Però de la lectura d'aquestes anotacions, Darley se n'adona que ell no era ni de bon tros qui ocupava el pensaments de Justine, sinó que la seva autèntica passió es dirigia a un individu que a la novel.la tenia un paper marginal. Dolorament conclou que ell només ha estat un instrument per salvar el veritable amor de Justine de la fúria i la crueltat del seu marit.

Des de la lectura de Balthazar tinc assumit que les meves experiències viscudes es poden explicar amb la meva tinta negra, la de la meva perspectiva, però també amb la tinta verda de la perspectiva dels altres. En aquest 'altres' estan incloses també les persones que han fet de Justine a la meva vida. A vegades tinc la impressió de veure la tinta verda en el fons d'una confidència o en l'expressió d'uns sentiments que m'afalaguen. Sovint arribo a conèixer els fets explicats en tinta verda , i com en Darley he sabut dues versions del mateix fet que m'han fet dubtar de la sinceritat de les confidències i les expressions afalagadores. Però, si no han estat sincers, un cop passats els dies en què un es sent gilipolles, quin mal hi ha quan- com l'amant madur del sonet 138 de Shakespeare*-, un he gaudit del plaer que li ha donat la mentira?

* Quan el meu amor jura que diu la veritat, la crec encara que sé que menteix (...) Tots dos donem fe dels nostres llavis mentiders i entre els dos la veritat simple s'esvaeix (...) Si el costum de l'amor és aparentar veritat, ella ha de dir que no és sincera amb mi? Haig de dir-li que jo tampoc ho sóc? Mentre, jo jec amb ella i l'enganyo, i ella jeu amb mi i m'enganya. Així, tots dos jeiem afalagats per les mentires.



diumenge, 11 d’abril del 2010

En Jaume

Vaig conèixer en Jaume en el viatge per Navarra i el País Basc francès. El primer encontre va ser a l'ascensor que ens portava a la planta on teníem les habitacions.  Ell i les seves maletes  ens impedien la sortida, provocant la impaciència dels que estàvem apretats dins del cubicle. Mira, un com jo, em vaig dir. Després vam compartir taula, i amb mirada distreta va dir que ell creia que tornàvem a l'endemà. A tots ens va sorprendre aquest lapsus, sobretot perquè ens ho deia el primer dia del tour.



En Jaume parlava de la seva vida, de llocs de Vilafranca (on ell viu) com si jo ja conegués la seva biografia i també fós del Penedès. Per això, el que sé d'ell són retalls, peces de puzzle que havia d'anar encaixant. En algunes peces sortien uns cuidadors, en altres uns companys de pis joves, en altres una mà que li donava 50 euros per les seves despeses cada cop que l'apuntaven a un circuit com el nostre. Alguns deien que aquella mà era la d'un fill que el col·locava perquè no fes nosa durant les seves vacances de Setmana Santa. Jo penso que era la d'un administrador d'un centre, que també li administrava els diners que guanyava treballant amb els dels centru- com deia ell- en la conservació dels parcs i jardins de Vilafranca. El cas és que fós qui fós, no se'n recordava de que havia apuntat en Jaume al mateix tour com a mínim cinc vegades.


Com que en Jaume ja hi havia estat, no va haver de gastar molts dels seus 50 euros per les excursions facultatives. Però, pobre, en  l'única excursió que es va apuntar- la del vaixell a Saint Jean de Luz- es va marejar i li va agafar un atac de pànic. Un cop a terra, va recobrar el seu posat i la seva mirada aparentment distreta, com si no hagués passat aquell mal tràngol. Somreia quan li dèiem: què, Jaume, com va? I sempre ens contestava: bé, bé... Aquí ja he estat. En un castell d'una família noble decandent em va dir: les cortines són diferents de l'altra vegada. Les van canviant perquè la gent no es cansi de veure sempre les mateixes. També em va dir que per la zona havia treballat en una destil·leria de licor. Malgrat el seu somriure, els seus ulls blaus miraven perduts en un punt d'intersecció entre el seu present i el seu passat- real o inventat, no ho sé.

No estic segur de que en una zona tèrbola de la seva memòria estiguem els que vam compartir amb ell el viatge. En canvi, sé el que vaig sentir mentre el vaig veure baixar de l'autocar, dient-nos adéu amb la mà i rient com un nen petit que rep els aplaudiments després de recitar un vers. Vaig sentir una malenconia dolça, un enyor punyent i unes ganes de baixar de l'autocar que em retornava a la rutina. Ningú l'esperava a Vilafranca. Segurament perquè no es podia preveure l'hora en què arribaria. Tant se val, malgrat en Jaume va demostrar no ser gaire hàbil movent-se en un ascensor ple de gent, va demostrar que sabia sortir-se'n de totes estant sol, ben sol.

diumenge, 4 d’abril del 2010

A Navarra

Poca cosa per explicar avui perquè porto des de dijous voltant per Navarra. Només unes coses que m'han sorprès: gran part del recorregut dels encierros de San Fermín fan pujada (es veu que els va millor als braus per córrer), San Fermín no és el patró únic de Pamplona, i Iruña és una ciutat encantadora, molt recomenable.


Anant per Roncesvalles, després d'una experiència de divendres sant parsifaliana, ens hem imbuït de l'esperit del Camino de Santiago. Per inspirar-nos una cantiga d'Alfonso X el Sabio sobre un pelegrí que fa el camí. Us va bé?