diumenge, 27 de desembre del 2009

Cap a Saragossa

A vegades, travessant Lleida, veig els arbres perfilant-se fantasmagòrics enmig de la boira, i fixo la meva mirada en el blanc grisós que els envolta. Com si fes el viatge en trineu de Guerra i Pau, o el de Prokofiev...


diumenge, 20 de desembre del 2009

Setmana fantasmàtica

Els asmàtics són gent pacient, que han après de ben petit que cal esperar per tornar a sentir-se bé. Saben que durant els dies de puja, no poden fer res, excepte deixar que el temps els arrossegui lentament a un moment indefinit en què els sembla que els pulmons deixen de tenir pols i sorra al seu interior. Però això sempre està més lluny de les vint-i-quatre hores.

Mentre no arriba la recuperació, quan passen al llit les hores nocturnes insomnes, amb el llum encès, o quan els familiars no hi són perquè estan treballant, els asmàtics concentren les novetats del dia en el pam de paret més proper als seus ulls.  Per això, abans era important tenir empaperades les parets de l'habitació. Una flor estampada podia contenir una selva amb criatures que entretenien l'infant, el qual, pantejant, es coneixia perfectament a sí mateix gràcies a la projecció de la seva pròpia imaginació.

Ara que tinc les parets de la meva habitació llises, sense empaperar, he passat per una setmana asmàtica portant a terme una tasca solitària. Una tasca solitària però tan estimulant com la de descobrir criatures a la paret. He hagut de fer una selecció de la integral de Mozart, que anirà a un iPod. L'iPod, amb la música de Mozart seleccionada, serà el regal de Nadal que una amiga de la meva germana li farà al seu marit. Quina tasca més agradable i entretinguda. Però, per on començar a destriar, quin criteri aplicar per rebutjar unes peces i no unes altres? La solució al dilema va ser, a banda de posar allò que no pot faltar (Réquiem, Flauta Màgica, etc.), evocar les notes que escoltaria una tarda d'hivern al llit, comfortant el meu panteig.

Us deixo una peça de la selecció mozartiana que em va acompanyar una tarda de vacances de nadal asmàtica, gràcies al meu estimat aparell de ràdio que posava sota el coixí. Abendempfindung an Laura, interpretada per Elly Ameling, una de les meves veus més estimades, amb Dalton Baldwin al piano. Podria haver posat altres músiques associades a tardes semblants: el tercer moviment de la tercera simfonia de Brahms, La Bella Molinera de Schubert, Capulets i Montescos de Prokofiev...  Bé, ja les posaré. Avui em ve molt de gust que escolteu aquesta petita meravella.

Lachrimae



diumenge, 13 de desembre del 2009

199. Aniversari

El dia 10 d'aquest mes el Diumenja'm va fer tres anys. Una amiga meva em va dir una cosa que m'ha animat a continuar fent posts. Em va dir que els blocs ens permeteran saber l'impacte del temps històric en les nostres vides íntimes. Quan ella deia temps històric, volia dir el temps que s'evocarà d'aquí uns deu o vint anys. Espero que d'aquí uns anys, aconteixements com la victòria d'Obama, les primeres consultes per la independència, el 6 a 2 del Barça al Real Madrid, i altres moments històrics, els pugui reviure a través del Diumenja'm. I no tan sols que els revisqui jo sinó que els revisqueu vosaltres. sobretot amb la música que vaig triant com a banda sonora. Per als aconteixements de caire més personal, permeteu-me que descodifiqui els posts i treigui les coses que es diuen entre línies, si a vosaltres no us sap greu.

Vosaltres... a qui em referiré amb aquest pronom d'aquí a un any, o d'aquí sis mesos? El vosaltres del 10 de desembre del 2006 s'ha ampliat. El pronom s'ha anat dilatant i encongint durant aquests tres anys, com ho ha fet la meva panxa... Gràcies al bloc he conegut gent, i m'he enriquit amb la seva coneixença, i també hi ha hagut baixes,  com és ben natural. Alguns amics  i més que amics deixen el seu comentari, altres amics i més que amics no dieuen res, però hi són; també hi ha desconeguts que llegeixen i fins i tot el recomanen (o no). A vosaltres, que formeu un grup tan elàstic com ho és el repartiment de l'obra d'una vida, us dono les gràcies per seguir aquest bloc tan pretenciós i humil com ho pot ser qualsevol altre.

Us espero el diumenge que ve, encetant un nou any.

Post 200

I coincidint amb el tercer aniversari, aquest és el post 200.

Res més escaient que la música que us proposo: l'essència del diumenge al matí dins d'una obra que també té un 200. El primer moviment i l'andante de la simfonia 28 de Mozart, nombre 200 del catàleg de Ludwig von Köchel (KV). Els intèrprets els desconec.





diumenge, 6 de desembre del 2009

Baile de la rana muda

Ja torno a tenir davant de casa meva l'atracció de El Baile de la Rana. Com cada any, durant el desembre, els nens hi pugen i donen voltes. Els pares es queden mirant-los i els saluden amb la mà. Però aquest any El Baile de la Rana no té cançó, ni música. Només les bombetes de color fent pampallugues. Abans jo maleïa la cançó dels cuacs-cuacs perquè em desconcentrava, perquè seguia estant present fora de casa: es recargolava en el meu cervell en el tren, també durant les hores de feina. Ara la trobo a faltar, és ben curiós. És dissabte a la tarda, miro per la finestra i veig els pares i els nens circulant silenciosament per les vies, entre les granotes gegants de plàstic, talment com si mirés una pel·lícula muda amb color.

Ahir, a través dels vidres del vagó, vaig veure un cel encés, ataronjat i tacat per uns núvols blancs que semblaven grumolls de farina. Tothom amb els ulls clavats a les pàgines dels Larssons, o contestant els mòbils que, com cada dia, es desperten després de passar el túnel del Clot Aragó, poc abans d'arribar a Sant Adrià. Potser jo era l'únic que mirava el cel per la banda del la carretera. En Floquet descansava a la meva falda.

Un altre cop la llum, l'esperit i el pes de les tardes d'hivern. Sense Baile de la Rana, però. Un dissabte, més hivernat que mai, recorre les vores del meu cafè amb llet.



P.S: Si us plau, no us perdeu la versió del Quasthoff i el Barenboim