Tot i que, teòricament, el Diumenja'm està de vacances no me'n puc estar de comentar aquí una cosa extraordinària que em va passar ahir al concert de la schubertíada a l'església de Vilabertran. Un concert de lieder de Schubert, Hugo Wolf, Wilhem Stenhammar, Ture Rangström i Richard Strauss, interpretats per la soprano Malin Christensson i el pianista Roger Vignoles.
Fins ahir nit, quan anava a concerts, la meva mirada tenia tendència a elevar-se i entretenir-se mirant les figures dels retaules, o bé les flors i les nimfes de vidrieres modernistes. En canvi, ahir em vaig dedicar de manera quasi exclusiva a mirar el cos de la soprano. Podeu pensar tot el malament que vulgueu, i en certa manera tindríeu raó, perquè el vestit que portava la Christensson em va recordar el que porta la Anne-Sophie Mutter a la interpretació de la sonata Primavera de Beethoven que vaig penjar el febrer, i el seu cos era molt mutterià, amb una esquena descoberta molt atractiva. Però tot i que haig de reconèixer que la meva concentració en el cos de la soprano va tenir un origen sensual, explicaré altres motius del per què, per primer cop en un concert, la meva atenció es va concentrar en el cos de la intèrpret, com si analitzés un mapa d'un país per descobrir.
Acabat el bloc de lieder de Schubert, durant el qual els meus ulls es deixaren gronxar per les espatlles perfectes de la Christensson, em van dir que m'havia de fixar en la seva panxa; així apreciaria amb quin domini ella regulava tota la seva maquinària interior per mantenir un cant intens i precís.
Victòria dels Àngels cantant 3 lieder de Schubert
I així ho vaig fer: durant el bloc dedicat a lieder d'Hugo Wolf, vaig fixar els meus ulls en les contraccions de la seva panxa, però tampoc em podia resistir a la temptació de tornar a mirar les seves espatlles que, en aquell moment, semblaven arrodonir-se per acaronar l'aire que sostenia la nota.
Elisabeth Schwarzkopf interpretant un lied d'Hugo Wolf
Després de la mitja part, amenitzada amb una bona copeta de cava, no vam tenir cap impediment per canviar de lloc i seure a les primeres fileres. Tot va canviar: no només vam apreciar el cant de manera més directa i pura, sense cap distorsió per la reverberació, sinó que vaig descobrir un ens extraordinari: la nou del coll de la soprano. Més aviat eren dos nous amb vida pròpia que reptaven o vibraven sota una pell que, en dècimes de segon, podia ser llisa com el fang moldejat en el torn, com podia crispar-se i semblar el llençol d'un llit encara per fer. Semblava també com si el dit d'un violoncel·lista pressionés obstinadament les cordes marcades al seu coll i es mantingués vibrant, mogut per una força invisible. Tot un reclam potentíssim per a l'estrangulador de Boston.
En el moment de les reverències vaig apreciar el treball intens, des del punt de vista físic, que comporta el cant. Una tènue pel·lícula perlada de suor entre la clavícula i el seu avantbraç esquerre, que s'estenia també àmpliament per la seva esquena, n'eren l'evidència més clara. Evidència imperceptible, però, unes fileres més endarrere. Aquella suor era fruït de l'esforç i de la calor que hi feia a l'església; una calor que no justificava, tot s'ha de dir, el 'crec-crec' dels vanos que vaig sentir de fons en el moment de cantar el sublim Morgen de Strauss.
Janet Baker cantant Morgen de R. Strauss
Si voleu aproximar-vos a la fascinant geografia humana de les sopranos, podeu admirar aquest Geistliches Wiegenlied de Brahms interpretat per la Jessye Norman. Una geografia que, aquí, es redueix al rostre i al coll (ah, i la llengua). Estic obert a qualsevol suggerència per penjar geografies més extenses.
Fins ahir nit, quan anava a concerts, la meva mirada tenia tendència a elevar-se i entretenir-se mirant les figures dels retaules, o bé les flors i les nimfes de vidrieres modernistes. En canvi, ahir em vaig dedicar de manera quasi exclusiva a mirar el cos de la soprano. Podeu pensar tot el malament que vulgueu, i en certa manera tindríeu raó, perquè el vestit que portava la Christensson em va recordar el que porta la Anne-Sophie Mutter a la interpretació de la sonata Primavera de Beethoven que vaig penjar el febrer, i el seu cos era molt mutterià, amb una esquena descoberta molt atractiva. Però tot i que haig de reconèixer que la meva concentració en el cos de la soprano va tenir un origen sensual, explicaré altres motius del per què, per primer cop en un concert, la meva atenció es va concentrar en el cos de la intèrpret, com si analitzés un mapa d'un país per descobrir.
Acabat el bloc de lieder de Schubert, durant el qual els meus ulls es deixaren gronxar per les espatlles perfectes de la Christensson, em van dir que m'havia de fixar en la seva panxa; així apreciaria amb quin domini ella regulava tota la seva maquinària interior per mantenir un cant intens i precís.
Victòria dels Àngels cantant 3 lieder de Schubert
I així ho vaig fer: durant el bloc dedicat a lieder d'Hugo Wolf, vaig fixar els meus ulls en les contraccions de la seva panxa, però tampoc em podia resistir a la temptació de tornar a mirar les seves espatlles que, en aquell moment, semblaven arrodonir-se per acaronar l'aire que sostenia la nota.
Elisabeth Schwarzkopf interpretant un lied d'Hugo Wolf
Després de la mitja part, amenitzada amb una bona copeta de cava, no vam tenir cap impediment per canviar de lloc i seure a les primeres fileres. Tot va canviar: no només vam apreciar el cant de manera més directa i pura, sense cap distorsió per la reverberació, sinó que vaig descobrir un ens extraordinari: la nou del coll de la soprano. Més aviat eren dos nous amb vida pròpia que reptaven o vibraven sota una pell que, en dècimes de segon, podia ser llisa com el fang moldejat en el torn, com podia crispar-se i semblar el llençol d'un llit encara per fer. Semblava també com si el dit d'un violoncel·lista pressionés obstinadament les cordes marcades al seu coll i es mantingués vibrant, mogut per una força invisible. Tot un reclam potentíssim per a l'estrangulador de Boston.
En el moment de les reverències vaig apreciar el treball intens, des del punt de vista físic, que comporta el cant. Una tènue pel·lícula perlada de suor entre la clavícula i el seu avantbraç esquerre, que s'estenia també àmpliament per la seva esquena, n'eren l'evidència més clara. Evidència imperceptible, però, unes fileres més endarrere. Aquella suor era fruït de l'esforç i de la calor que hi feia a l'església; una calor que no justificava, tot s'ha de dir, el 'crec-crec' dels vanos que vaig sentir de fons en el moment de cantar el sublim Morgen de Strauss.
Janet Baker cantant Morgen de R. Strauss
Si voleu aproximar-vos a la fascinant geografia humana de les sopranos, podeu admirar aquest Geistliches Wiegenlied de Brahms interpretat per la Jessye Norman. Una geografia que, aquí, es redueix al rostre i al coll (ah, i la llengua). Estic obert a qualsevol suggerència per penjar geografies més extenses.
A Medicina del Canto, Ópera, Música y otras cosas podeu trobar una crònica més 'musical' i detallada de l'actuació. I, sobretot, no us perdeu una mirada poètica i profunda del concert a Cap Blau
