El divendres vaig veure a l'exposició
La Música i el III Reich, a la Pedrera, una filmació on el director d'orquestra Wilhem Furtwängler un cop havia acabat de dirigir la novena de Beethoven amb la filarmònica de Berlín, entre banderes amb l'esvàstica, era aplaudit per un públic entregat vestit amb uniformes de la SS. Sense esperar-s'ho un alt dirigent del III Reich s'acosta a l'escenari i li estén la mà. Furtwängler la prem amb la mirada distreta. És evident que se sent perdut, la situació el violenta i, fins i tot, se li nota que està comptant els segons que creu que són suficients abans de retirar la mà. La seva mirada al dirigent traeix els seus pensaments i, fins i tot, no pot ocultar un sentiment de superioritat vers aquest home.
Si inclina el cap ho fa per la música i pel llegat musical alemany. Ha de estar bé amb els poderosos, malgrat els desprecïi, perquè és l'única manera possible de poder contribuir a la gran tasca de difondre la riquesa de la música alemanya i enriquir l'espiritualitat dels seus propis compatriotes. Ell mateix ho explica al final del segon video que he penjat, i també ho expressa amb aquestes paraules:
- "I knew Germany was in a terrible crisis; I felt responsible for German music, and it was my task to survive this crisis, as much as I could. The concern that my art was misused for propaganda had to yield to the greater concern that German music be preserved, that music be given to the German people by its own musicians. These people, the compatriots of Bach and Beethoven, of Mozart and Schubert, still had to go on living under the control of a regime obsessed with total war. No one who did not live here himself in those days can possibly judge what it was like.
- "Does Thomas Mann really believe that in 'the Germany of Himmler' one should not be permitted to play Beethoven? Could he not realize, that people never needed more, never yearned more to hear Beethoven and his message of freedom and human love, than precisely these Germans, who had to live under Himmler’s terror? I do not regret having stayed with them."
- (del llibre 'The Furtwängler Record' de John Ardoin, citat a l'entrada Wilhem Furtwängler de la Wikipedia)
Anys després, per la defensa del seu ideal artístic i espiritual, Furtwängler caigué en una ominosa terra de ningú: malvist pels nazis per voler interpretar les obres de compositors 'sospitosos' com Hindemith i, acabada la guerra, malvist pels aliats per no haver-se exiliat, per haver continuat dirigint durant el règim de Hitler; en definitiva, per no haver sigut una víctima del nazisme, un supervivent del camp de concentració de les arts anomenat Terezin. Precisament, aquest és el tema de
Taking Sides, una pel·lícula de István Szabó de l'any 2001.
La figura de Furtwängler sempre m'ha inspirat molt de respecte i un gran interès. En aquest curt video hi són presents dos motius de la meva admiració per aquest director. Per un cantó, el video mostra el testimoni d'una persona que va assistir al crepuscle d'un home amb uns ideals que l'onada del temps s'emportà irremissiblement. El Berlín de Furtwängler és el d'una postal nostàlgica, però el paisatge del Berlín dels últims anys de la seva vida va ser el de la postguerra que el video ens mostra, una ciutat de cubicles, rectangles, de línies i superfícies rectes horitzontals i verticals, grisa.
Per un altre cantó, haureu apreciat que les imatges estan acompanyades per la
Mort per Amor (Liebestod) del Tristany i Isolda. La meva audició per Ràdio 2 de la mítica, sublim, eterna i meravellosa versió del Tristany i Isolda de Furtwängler dirigint l'orquestra Philarmonia, amb la Flagstad fent d'Isolda i en Fischer Dieskau com Kurwenal, em va impressionar de tal manera que ho recordo com un rite d'iniciació. I és que després d'aquelles quasi quatre hores nocturnes, trasbalsat pel llamp del metall enmig de la foscor al final del segon acte, i per l'onada grisa i feixuga del preludi del tercer acte, ja no vaig ser el mateix. El Liebestod, que per uns és la reproducció musical de les sensacions que culminen en un orgasme, també és per a mi la banda sonora d'un renaixement. Per això, tot el meu respecte i admiració per al mestre.
