El divendres vaig veure a l'exposició
La Música i el III Reich, a la Pedrera, una filmació on el director d'orquestra Wilhem Furtwängler un cop havia acabat de dirigir la novena de Beethoven amb la filarmònica de Berlín, entre banderes amb l'esvàstica, era aplaudit per un públic entregat vestit amb uniformes de la SS. Sense esperar-s'ho un alt dirigent del III Reich s'acosta a l'escenari i li estén la mà. Furtwängler la prem amb la mirada distreta. És evident que se sent perdut, la situació el violenta i, fins i tot, se li nota que està comptant els segons que creu que són suficients abans de retirar la mà. La seva mirada al dirigent traeix els seus pensaments i, fins i tot, no pot ocultar un sentiment de superioritat vers aquest home.
La figura de Furtwängler sempre m'ha inspirat molt de respecte i un gran interès. En aquest curt video hi són presents dos motius de la meva admiració per aquest director. Per un cantó, el video mostra el testimoni d'una persona que va assistir al crepuscle d'un home amb uns ideals que l'onada del temps s'emportà irremissiblement. El Berlín de Furtwängler és el d'una postal nostàlgica, però el paisatge del Berlín dels últims anys de la seva vida va ser el de la postguerra que el video ens mostra, una ciutat de cubicles, rectangles, de línies i superfícies rectes horitzontals i verticals, grisa.
4 comentaris:
Cita de Rosa Montmila – presonera política a Cuba
“Mentre hi he era a la presó passà un esdeveniment extraordinari, per no dir sobrecollidor. Jo ho vaig anomenar una experiència religiosa.
Era un home d’un rang més alt que tots els altres que em torturaven. Mai reia. Els altres reien de manera sarcàstica, burlanera – evidentment de cap manera amable. Aquest home no canviava d’expressió de cara mai. No em tocava mai, però era qui donava les ordres per que ho fessin. Era de qui més por en tenia. Era un home esfereïdor. Per a mi encarnava totes les imatges fosques d’un satanàs catòlic. Era un monstre.
I un dia, desprès d’haver suportat uns dolors espantosos d’una tortura i encara mig atordida de l’esforç, li vaig sentir parlar entusiasmadament.
Em va cridar l’atenció, perquè vaig percebre que la seva veu estava commoguda d’una manera que no la havia sentit mai. Quan el vaig mirar, als seus llavis hi havia un somriure radiant. A saber de veritable felicitat. Aquest monstre pot somriure i parlar amb entusiasme?
Parlava de la seva filla i un petit gos que li volia portar. Crec que el gos de la mare o sogra havia parit bebès i ell volia recollir el gosset i portar-li a la seva filla. Era ple d’amor i exaltació quan s’imaginava com la seva filla s’alegraria del petit gos. Quan vaig veure això, em vaig preguntar: i en aquest home li agraden els animals? Per a mi era un animal. Sense voler ofendre els animals.
En aquest home li agraden els animals? Té una petita filla? Pot tenir una petita filla? Estima a una noia petita?
I llavors vaig veure la seva part lluminosa. La seva capacitat d’estimar com tots els pares i d’estimar un gos de la mateixa manera que jo estimaria un gos.
Això va estar una experiència terrible per a mi, perquè això simultàniament significava: si aquest home era com jo, que podia estimar com jo, si també en portava amor i llum dintre seu, que llavors la seva foscor i el seu horror també n’havien d’estar en mi. Llavors la foscor, lletgesa i por que n’havia experimentat no era només fora meu, sinó que jo també hi era implicada, perquè hi soc humana. I si aquesta persona és un ésser humà, és com jo. Llavors, si be de predisposició diferent –mai a la vida jo havia sentit una disposició semblant a la que en tenia ell- estem tots fets de la mateixa matèria.
Algunes qualitats semblen sortir a la llum en circumstàncies determinades i d’altres no. Però, d’alguna manera tots estem fets de la mateixa substància.
Això, una vegada m’havien retornat a la meva cel•la, em va confondre totalment i em va portar a que m’entregués a la part fosca de deu.
No hi ha paraules que puguin realment descriure aquesta entrega a la foscor, a la part fosca, a la seva cara obscura. És semblant a submergir-se en un estanc molt profund, un estanc amb la forma d’un embut amb unes parets relliscoses i tan sovint et submergeixes ja no pots sortir pel mateix lloc pel que has entrat (...)
Al llarg dels segles, l’idea del què és bo i del què és dolent ha canviat sovint. Estem tan acostumats a arquetips de contraris. Tot i així, el que ens manca és un altre arquetipus. Un descobriment dintre de nosaltres mateixos. No dels arquetipus especialitzats separats, sinó el descobriment d’un arquetip d’unitat. Un arquetip d’unitat que no té res a veure amb el què és bo i el què és dolent, donat que ambdues coses són encloses en aquest mateix. Jo personalment no vull estar presonera dintre d’aquests contraris, tanmateix com no vull ésser dolenta eternament. Espero que mai em torni bona, perquè això és fragmentari, és separació. Espero poder viure en unitat completa."
Ona
Ona: impressionant aquest testimoni. M'ha fet pensar en aquella pel·lícula del Polanski, em sembla que es deia 'la muerte y la doncella'. Però vaja, és primavera, fa un dia preciós, m'he comprat unes noves ulleres de sol i he descobert que mirar un capvespre a la platja amb aquestes ulleres el fa encara molt més bonic. :D
Impressionant aquest video i el teu comentari. Aquest video ja l'havia vist al TouTube, pero amb l'escrit que li dediques el fas encara més interessant. No sé però fins a quin punt en Furtwängler havia de suportar aquella gentussa. No en sé els detalls però crec que en Pau Casals, per a no anar més lluny, no ho hagués fet.
Hola Josep: gràcies. M'alegro que t'hagi agradat el post. Sobre el que dius d'en Pau Casals doncs no sé... La veritat és que donades unes circumstàncies com les de l'Alemània del nazisme jo no posaria la mà al foc per ningú. És el que diu la Rosa Montmila en la cita de l'Ona que hi ha més amunt. Arriba un moment que ens deixem portar per lo fosc i el que és bo i dolent és molt relatiu. I això és, precisament, el que fa que Furtwängler sigui per a mi més humà.
Hi ha un llibre molt interessant sobre directors d'orquestra que es diu 'El mito del maestro' de Norman Lebrecht (Ed. Acento) que explica molt bé la situació complicada de directors d'orquestra durant el nazisme i la postguerra. Com uns com Furtwängler van estar sota la sospita dels aliats i, com altres com en Karajan que, tot haver col·laborat amb la SS es van fer d'or gràcies als aliats, concretament als anglesos. També aquest és un exemple de que tot és molt relatiu.
Publica un comentari a l'entrada