Una foto per ensenyar als meus fills (si en tingués)

Per culpa del refredat que porto des del dijous, he hagut de mesurar les meves paraules perquè em produeixen tos i ofec. També ha fet que em perdés La Mort a Venècia del Benjamin Britten, que em feia molta il·lusió. Hi ha alguna cosa pitjor que estar carregat de pit en plena calor i dies de llum primaveral? Com si hagués de parlar, escriure un post llarg se'm fa un món ara.

De tota manera, encara que no estigui gaire inspirat, vull fer esment de tres coses vinculades a Die Walküre, que es va representar al Liceu aquest dimecres. La primera és òbvia: l'èxtasi gloriós al veure al davant el Plácido Domingo i la Waltraud Meier- una soprano que sempre m'ha provocat una cosa de cinc lletres que comença en 'm' i acaba en 'o', des de les seves Isoldes amb el Barenboim i els seus braços de Sieglinde buscant a Siegmund amb passió i tendresa a l'Scala (també amb en Plácido).

La segona és l'encontre espontani que el Dottore i jo vam tenir amb María Elena Mexía (àlies Agatarco), coneguda pel seu bloc operístic Theatrum Ab Esse i la seva amiga María Isabel Albuja, soprano equatoriana. Finalment, la tercera cosa és, evidentment, la foto de grup amb el Plácido que veieu presidint el post. Hi sortim el Dottore, la María Elena, en Plácido (està entre el Dottore i la Maria Elena, per si no el reconeixeu) i servidor. Sóc el de la camisa que em fa panxa, i l'únic que no porta corbata (és la primera vegada que em pregunto si hauria d'anar amb vestuari més adequat al Liceu). Ah, i teniu raó: què hi faig jo en una recepció al Saló dels Miralls, quasi  a les dues de la matinada, amb unes ulleres de sol a la butxaca? Ai, què hi farem!

L'important per a mi és la satisfacció i l'alegria que es reflexen en les nostres cares. És normal, la vetllada operistica va ser extraordinària i la companyia durant la recepció va ser molt i molt agradable

Así que Maria Elena y María Isabel, encantado de conoceros. Espero que tengamos otras ocasiones para hablar de forma 'presencial' y ampliar el espacio de encuentro fuera de los límites del blogspot.

Un abrazo

(ups, paro que em ve la tos....)

Exercici de leit-motiv

Donats el següents motius de 'Die Walküre' (cliqueu els dos enllaços per escoltar-los)

Wotan (Déu suprem)

Espasa

i els videos A I B,

VIDEO A: Siegmund (Plácido Domingo) relata a Sieglinde (Waltraud Meier) i al seu marit, Hunding, el dia que el seu pare el va deixar (a partir de 7.26)




VIDEO B: Sieglinde (Elisabete Matos) relatant a Siegmund la visita d'un vell en el seu convit de noces



Siegmund i Sieglinde encara no ho saben, però l'espectador s'adona que ells parlen de la mateixa persona: del pare d'ells dos.

Pregunta 1: Qui és el pare de Sigmund i Sieglinde?

Resposta:

Minut 7,57 (VIDEO A)
Minut 1,38 (VIDEO B)

Pregunta 2: Quin objecte clava el pare de Sieglinde i Siegmund en un arbre el dia de les noces?

Resposta: 2,37- 3.03 (VIDEO B)

Elogi de la línia recta

Pots anar d'Alexanderplatz fins a la Porta de Brandenburg seguint una línia recta.
Pots anar de la Filarmònica de Berlín a la Postadammer Platz traçant una línia recta.
Pots anar de la Porta de Brandenburg a la Columna de la Victòria descrivint una línia recta
Podia anar del meu hotel- veïnatge de dones de mala vida del Berlín dels 2000- a l'església conmemorativa dibuixant una línia recta.

El dilluns a la tarda, un ponent de la conferència ens va dir que lamentava no haver assistit a les sessions del matí. 

És la segona vegada que visito Berlín. La primera va ser el 1986, abans de la caiguda del Mur. El trajecte que he fet avui hauria estat ple d'inconvenients, haurien calgut permisos, hauria calgut molta paciència, i també una molt bona orientació ja que hauria hagut de seguir camins tortuosos per arribar fins aquí. Però avui, no he pogut resistir l'encantadora temptació que m'ha brindat aquesta bonica ciutat en primavera, i he preferit passar el matí passejant. He vingut aquí tot caminant sense desviar-me: he anat travessant l'Est i l'Oest constantment, sense adonar-me'n. Només alguna vegada, quan mirava a terra i els meus dos peus estaven a les dues bandes de la cinta d'asfalt que recorda la traça serpentejant de l'antic mur, que ara està fet d'aire.

Cels sobre Berlín

Cel del cantó americà






Cel del cantó venecià






Cel de terra plana







Cel de mur





Cel de capvespre dels déus




Cel de teranyina

Alemany de libretto

No sé un borrall d'alemany. Sé algunes paraules gràcies a les versions bilingües dels librettos d'òperes wagnerianes, i també dels lieder de Schubert i Hugo Wolf. Amb aquest mínim vocabulari, conscient de que algunes paraules que sé pertanyen a l'alemany arcaic ('lenz', com primavera és com dir 'vuesamerced' en espanyol), m'estic orientant aquests dies per Berlín, i per la zona de Brandenburg. I me n'estic sortint prou bé.

Per exemple, una paraula tan wagneriana com 'wald' (bosc) apareix en el nom de bastantes poblacions al voltant del camp de concentració de freakies de la statistical machine translation (amb llac incorporat) que es diu Wandlitz, el meu lloc de residència des del dilluns fins dissabte.

Entre el verd de les fulles d'arbres de boscos wagnerians, apareixen ciutats com les dels clips de Famobil amb noms com 'Schönewald' (bosc bonic). Curiosament, a Wandlitz també hi ha carrers amb noms de personatges wagnerians

A Berlín hi ha llocs encantadors a prop de l'Illa dels Museus, com el Lustgarten. Sabent que 'lust'*, una paraula de lied, vol dir 'plaer', si juntem 'lust' i 'garten' obtenim un resultat obvi. Segur que d'aquesta manera ens comportem com els traductors automàtics estadístics que actúen combinant les dades soltes que han après prèviament d'un conjunt de textos. Ups... perdoneu aquest petit comentari, però a mesura que passen els dies del curs de Traducció Automàtica Estadística, més em crec que els humans aprenem i actuem com màquines.

Us explicaré una anècdota que exemplifica la utilitat del meu seguiment lingüístic de les obres cabdals de la música alemanya. El diumenge, després de deixar la maleta a l'hotel, vaig anar a l'estació de Wandlitz per agafar un tren cap a Berlín. L'estació de Wandlitz és una estació molt bufona enmig dels arbres, on les vies que van a Berlin fan un revolt en un entorn de simfonia mahleriana.

Com que havia d'esperar una hora per agafar el pròxim tren a Berlin, vaig anar al bar de l'estació per dinar una mica i prendre una cervesa. El bar és curiós perquè simula el vagó d'un tren, amb els seients de fusta- com un compartiment de principis del segle passat- i amb un revisor de paper cuché vestit de revisor d'una novel·la de Thomas Mann. Quan vaig demanar la cervesa, sabia que no havia d'agafar una cervesa 'schwarz', perquè la gran soprano Elisabeth Schwarzkopf es diu 'cap negre' de cognom. Una típica 'Frau' de cerveseria em van preguntar en alemany: 'grosse', 'kleine'? I això no em va intimidar. No sé com, pero em van venir al cap tots els contextos on havia vist 'kleine', com la 'eine kleine nachtmusic' (petita serenata nocturna), de Mozart. I jo, més xulo que un vuit, vaig dir: 'kleine', orgullós de sentir-me segur de dir el que volia dir; no de ser un sistema de traducció automàtica estadística que genera la frase amb menys probabilitat d'equivocar-se.

Una joia. El segon moviment de la petita serenata nocturna de Mozart dirigida per George Szell i interpretada per la Filarmònica de Viena.

La cosa 'grosse' va ser l'amanida: una roda de carro plena de fulles i kartoffel. Malhauradament, la il·lusió de ser un Herr Moré, es va esbair ben aviat, quan vaig haver de recórrer al socorregut: how much?

*Lust en anglès vol dir 'luxuria'. Un sistema de traducció estadística trobaria una relació de significat entre el lust anglès i l'alemany?
** En el següents capítols, elogi de la línia recta, cantata de Bach a l'Església Conmemorativa, capuccino a la Literaturhaus, terminal de l'ordinador de l'hotel de Berlin que funciona amb Ubuntu, i visita a Dresden

Caigudes de murs

Quan llegiu aquest post segurament estaré de camí a Berlín, o ja hi hauré arribat. A diferència d'altres viatges, tinc moltes expectatives posades en aquesta estada. No m'importaria gens que m'acompanyessin els àngels de la pel·lícula Cel Sobre Berlín, del Wim Wenders, invisibles però parlant-me tota l'estona a cau d'orella. Segurament, en tindré un ben a prop, i això em recomforta, i encara augmenta l'expectativa de que viuré una gran experiència en aquesta ciutat.

El 12 de novembre de l'any 1989, Daniel Barenboim va dirigir un concert amb la Filarmònica de Berlín dedicat a un auditori de ciutadans de l'antiga República Democràtica d'Alemanya. Un concert per celebrar la unificació alemana i la caiguda del mur. Les peces del programa van ser dues composicions de Beethoven: el Concert núm. 1 per a piano i orquestra, i la setena simfonia. A la pista 21 del Diumenja'm Rediou, podeu escoltar l'últim moviment de la simfonia tal com es va interpretar en aquest concert. És tan emocionant el finale, i és tan emotiu el moment en què la tensió de l'auditori es trenca per donar pas a l'entussiasme dels aplaudiments... Aplaudiments d'agraïment, de gent conmoguda per haver assistit a un event històric i per haver presenciat la manifestació de la bellesa i l'emoció pura.

Primera part de la Fantasia per a piano, cor i orquestra, op. 80, de Beethoven. Daniel Baremboim al piano i dirigint l'Orquestra Filarmònica de Berlín i el cor de la Deutschen Staatsopern.

El concert també va significar altres coses, entre elles, la reunió de vides inaccessibles en una sala, la qual cosa només fou possible gràcies a la caiguda del mur. Però hi ha altres murs, que no són els de Berlín. Murs que separen les persones malgrat la proximitat física; persones que viuen segons les regles de la incomunicació, dels silencis, de les pors que no volen confessar. Només comparteixen el temps i es toquen el dia destinat per fer-ho,  amb un permís especial, havent concertat prèviament una hora de visita. Fins que un dia, de bon matí, hom sent el gran terrabestall d'un mur que es desploma, i la Porta de Brandenburg s'encongeix i es transforma en un souvenir que pot servir d'arracada.



Segona part de la fantasia per a piano, cor i orquestra, de Beethoven. Aprecieu el precedent de l'Himne a L'Alegria de la Novena. Un motiu molt escaient per a aquest post.

Dozing in Zaragoza

Dormint a l'AVE cap a Saragossa. Dormint davant del serial de la tele al migdia. Dormint davant del serial de la tele a mitja tarda. El 2 de maig, dia de la revolta contra els francesos, estic en una altra ciutat emblemàtica dels dies de glòria hispànica: Saragossa. Ni canons, ni soroll, sinó mandrejar. Els anglesos li diuen dozing, em sembla. A alguns els pot semblar estrany fer tants quilòmetres si l'activitat més remarcable, una vegada arribo a destí, és mandrejar i no moure'm del sofà. Però a mi em passa que les activitats plaents, com les persones, tenen un escenari adient i que si les ubiques en altres espais no és el mateix. Dormir davant de la tele té tota la seva plenitud i significativitat en un menjador de Saragossa. Quan els meus propis roncs em desperten, miro al voltant i sento aquella sensació tan agradable de que no ha quedat res per atendre, i puc deixar que els ulls em tornin a pesar amb total tranquil·litat. Sóc un convidat que dec resultar nefast perquè dino i ja em poso al sofà per endormiscar-me. De tota manera, crec que l'amfitriona em regala aquests moments amb la deferència d'un hoste oriental per al seu convidat; amb la mateixa il·lusió que el seu pare portava el pa que havia anat a buscar a les 7 del matí.

A la Pilar, de qui vam celebrar el seu aniversari aquest dissabte, li dedico aquest post. Un post que he fet després de dues hores de continu traspàs entre el somni i la vigilia. Com que en Floquet no està entrenat per pujar a la meva falda, engegar-se, connectar-se ell sol a Internet i deixar-se escriure, no us podeu imaginar el que m'ha costat aixecar-me del sofà i posar-me a teclejar en un teclat maño.

Per cert, una amiga de l'amfitriona s'ha plantejat com a repte fer-me ballar en la festa amb els amics. Ho lograrà?

Rudolf Nureyev ballant L'Après-midi d'un Faune de Claude Debussy