Cap d'any a Viena

No tot a Viena en aquestes dates són els valsos, la filarmònica, els rams de flors vestint la Sala Daurada de la Musikverein, la retransmisió per televisió del Brian Large amb la veu pedant del José Luís Pérez de Arteaga, els espectadors japonesos fent palmes al ritme de la marxa Radetzky, ni tampoc el concert de Sant Silvestre. Mireu com es va passar la nit de cap d'any del 2006 a Viena

Records nadalencs dels meus dos primers CDs (II)

També deixo tres videos curiosos. En un escoltareu Lotte Lehmann cantant el Morgen d'Strauss. Bé, de fet, el video és ben original. Ja veureu. El dos últims són de Lauritz Melchior en dues situacions ben insòlites per mi. En el video en blanc i negre canta una ària dels Mestres Cantaires de Nurenberg de Wagner. Sembla una peli on els actors i en Lauritz participin d'una bufonada: fa gràcia veure com el van allunyant del que representa un primitiu micròfon per por de que els seus aguts el petin. El video en color és una pastelada impressionant. Es imfumable veure'l cantant la cançó de la primavera (winterstürme) del primer acte de la Valkiria en un menjador, amb els membres femenins d'una família que em recorda a la de Sonrisas i Lágrimas completament embaladida. Al menys, tenim la sort de que canta en playback. A banda de que la veu enregistrada prové dels seus anys 'daurats', és molt divertit veure com la seva boca no segueix la música, i la va movent sense ordre ni concert :)

Records nadalencs dels meus dos primers CDs (I)

Fa bastants anys per Nadal em vaig regalar els dos primers CDs de la meva vida. En aquell temps tenia dues passions, que encara perviuen. La primera era el cantant wagnerià Lauritz Melchior i l'altra la contralt Kathleen Ferrier. Havia escoltat per Ràdio 2 el primer acte de la Walkiria amb Melchior i Lotte Lehmann amb la Filarmònica de Viena dirigits per Bruno Walter i em vaig endur per l'entussiasme del locutor que comentava aquesta insuperable i potent gravació.

També per Ràdio 2, gràcies a la veu d'Ana Barrio, que em tenia completament enamorat, vaig conèixer la Kathleen Ferrier. Em va conmoure la història del diagnòstic de la seva malaltia mortal mentre estava gravant La Cançó de la Terra de Mahler, també amb Bruno Walter i la Filarmònica de Viena. Des de la nit aquella en què jo vaig escoltar dintre el llit, de matinada, aquesta gravació històrica, després de que l'Anna Barrio em digues que en els 'ewig', 'ewig' del final de la Cançó de la Terra s'hi barrejaven dos comiats a la vida: el del compositor Gustav Mahler- que sentia la mort a prop- i la de la Kathleen Ferrier, que tornava de la consulta del metge que li havia donat el terrible diagnòstic-, vaig sentir una admiració artística i personal per Ferrier que mai s'ha apaivagat.

Doncs l'últim dia de facultat abans d'aquelles festes de nadal em vaig regalar el primer acte de la Walkiria, amb Lehman, Melchior i l'impressionant Emmanuel List fent de Hunding, amb la Filarmònica de Viena dirigits per Bruno Walter. Uf, quan vaig tenir aquest CD a les mans només em faltava xiuxejar 'mi tesooorooo'. Encara no tenia el reproductor de CDs. O sigui que abans del reproductor vaig tenir el CD-, la qual cosa no deixa de ser curiosa. Però vaja, només vaig haver d'esperar uns dies per escoltar-lo perquè la torre de música va arribar la nit de Nadal. No vaig trobar, però, la interpretació de la Ferrier de la Cançó de la Terra però sí una altra joia: 'Kathleen Ferrier sings Bach and Haendel'.

Quan ella canta 'he was despised' d'El Messies, li dóna un patetisme i un sentiment que em deixa enfonsat, en un sentit positiu vull dir, perquè sempre em sembla apreciar en la seva veu l'íntima convicció de que el seu final estava a prop.

En aquest post, no escoltareu la meva admirada Kathleen Ferrier cantant Mahler. Llàstima. Però veureu una galeria de fotos seves i l'escoltareu de fons cantant el poema de Yeats 'Down by the Sally Gardens', que és per als irlandesos com si la Caballé cantés 'Russinyol, que vas a França russinyol'. Que maca la seva interpretació! A ella li dec el moment impagable de rebre el plogim que atravessava la bòveda verda dels arbres d'uns jardins de Dublin, que jo em pensava que eren els Salley Gardens.

Per cert, si la teniu en DVD, gaudiu de la pel.licula Dublinesos de John Huston. Participeu del sopar de la nit de nadal que a mi m'hauria agradat viure.

Aquí teniu el poema de Yeats 'Down by the Salley Gardens'

Down by the Salley Gardens

My love and I did meet;

She passed the Salley Gardens

With little snow-white feet.

She bid me take love easy,

As the leaves grow on the tree;

But I, being young and foolish,

With her would not agree.

In a field by the river

My love and I did stand,

And on my leaning shoulder

She laid her snow-white hand.

She bid me take life easy,

As the grass grows on the weirs;

But I was young and foolish,

And now am full of tears.

Maragall vs Montilla, Bach & Estopa

Fa uns dies vaig llegir a la columna de la Pilar Rahola a El Periódico que ella no s'imaginava en Montilla amb Bach sinó més aviat amb Estopa. Això ho deia per contraposar l'estil de Montilla, amb una clara referència als seus origens polítics, amb l'estil de Maragall, tan amant de les Variacions Goldberg que fins i tot va fer que fós la musiqueta del telèfon de la Generalitat. Bé, ja veurem si s'imposa un estil més prosaic, segons Rahola, o en canvi, trobarem a faltar que el nostre president ens elevi als cims de l'art. Aquí, al menys, tenim reunits a Glenn Gould i els Estopa. Gould interpreta les Variacions Goldberg en dos moments importants de la seva carrera: l'any 1964 i el 1981. Els Estopa canten 'Tragicomedia', i lo fotut que és estar en el metro sense cobertura quan esperes escoltar una paraula d'ell o ella. I que consti que jo no els contraposo: els Estopa per mi no tenen res de prosaics.

Us recomano, sobretot, que us fixeu en les diferències entre la interpretació del Gould més jove i la del Gould més madur, un any abans que es morís. Diferències que van més enllà del blanc i negre. Potser en la interpretació de 1964 tararejava la melodia de manera més silenciosa que en la de 1981. Però el tema dels pianistes que tararegen les peces que interpreten serà el tema d'un altre post.

Morgen

Una joia que he trobat avui: el lied 'Morgen' de Richard Strauss cantat per Elisabeth Schwarzkopf i, juraria que el pianista és el Gerald Moore.

Per a mi 'Morgen' és una de les cançons que t'alegra el dia tot i que et deixa amb un estat de melangia: la melangia que un sent quan aprecia la bellesa i té aquella nostàlgia platònica d'haver albirat un món bell però perdut. I això que el lied no parla de cap nostàlgia, sinó de l'esperança de veure els ulls de l'amant en la llum del matí de l'endemà, a la platja, sota un sol radiant.
Ningú no m'ha conmogut tant com la Schwarzkopf cantant aquesta cançó, i espero que ho gaudiu. Suposo que us preguntareu, un cop vist el video, per què la Elisabeth se'n va tant lluny del pianista, i es queda allà al fons que quasi ni se la veu. De totes maneres, aprecieu el moviment de càmara, com es va acostant a ella per oferir-nos un racó de pintura de Vermeer.
Lo dit, gaudiu-ne

Diumenja'm

Escriptor de diumenge a la tarda,
Espectador abandonat a la voluptuositat d'una migdiada davant d'un telefilm d'Antena 3 basat en un fet real,
Escriptor de blogs que escriurà els posts més tristos aquesta nit,
Xatejador de messenger,
Tieta que mira les fotos del seu nebot,
Estudiant que prepara els exàmens,
Aficionat que escoltarà una òpera wagneriana,
Voyeur amb la web cam connectada
Editor de vídeos que penjarà al Youtube
Amant de sofà mentre el dvd d'una pel·lícula romàntica gira i gira...
Cuiner de tuppers pels dinars de tota la setmana
Component d'un trio que espera a la porta de qui li ho ha proposat
Pare o mare de nen que s'ha de rentar....

.... diumenja'm.