...ja en tens 42

... He rebut carta de la Cèlia. 'Per molts anys' em diu, després d'explicar-me les novetats d'un poble de la Garrotxa a l'hivern.

*****

... Ara que ja n'he fet catorze, ja és hora de que em posi a treballar a l'estiu. En un despatx, ajudant al qui porta la comptabilitat. A la meva mare no li agraden les calculadores. Si m'afoguen amb factures, suposo que no em tocarà cap més remei que fer-ne servir una.

*****

... Per fi m'han regalat el radio-casette. Ara ja puc escoltar les emisores en FM. La música se sent com si fós un disc. Podré gravar directament d'una emisora que posa música clàssica tot el dia, i l'escoltaré sense els espetecs d'ous ferrats del meu tocata. Llàstima que sigui tan mamotreto, perquè no me'l podré posar dins del llit i escoltar la ràdio d'amagatotis amb els auriculars.

*****

... Tot el dia neguitós, esperant la seva trucada, amb el dubte de si recordaria el meu aniversari, i quan faltaven cinc minuts per les dotze de la nit, em truca.

*****

... Buf, el professor de Fonètica Experimental ens diu que no vol el treball escrit a màquina. L'hem de fer amb ordinador. Vaig intentar escriure el treball a la sala d'ordinadors de la facultat però després d'engegar-ne un, em va fer vergonya que la gent em veiés sense fer res, mirant una pantalla negra i un quadradet lluminós fent pampallugues. Però és que no sabia què havia de fer; per això vaig decidir apagar-lo i anar-me'n. Ara estic preocupat perquè no sé si he fet bé apagant-lo a la brava. Potser per culpa meva l'ordinador ha perdut totes les dades.

No goso demanar un ordinador aquest any, així que hauré d'anar força sovint a Canet, a casa seva. Faré el treball amb el seu Amstrad.

*****

... Em desperta el piiiit del mòbil, avisant-me que he rebut un missatge. Obro un e-mail molt matiner amb un bonic text i el 'Feliz, feliz en tu día', cantat per un avatar del Miliki al Youtube. M'ha fet molta il·lusió. Mentre comprovo si s'ha acabat de baixar la integral de Cantates de Bach, arriben dos missatges més. Em toca agafar el tren. Durant el trajecte, escolto la ràdio pel mòbil. El mar està com ho ha estat sempre durant dies i dies- i anys i anys- de tren. I avui és com ahir...

Ostres noi, ja en tens 42.

Tres dones

P...



E...




S...

Ja ha arribat

Que exigent que ve la primavera





Amb els aiguats de finals de març.

Cèfirs i aires galants per als nostres pulmons

i polsina de pi per als alèrgics

Toscanini dirigint el final de 'Pins de Roma' d'Ottorino Respighi

Fama, a cantarrrr

Imatges robades d'una prova d'immunitat del programa Fama, a cantarrrr. Assaig de la Traviata



Energy, Alfredo.

Per què m'agrada Wagner

Per a S*** que em va demanar que per avui fes aquest post

Després d'un any o així sense veure'ns, el divendres vaig coincidir en un seminari a la UPC amb HR. Ell va ser durant tres anys professor dels meus estudis de postgrau, i des de llavors hem anat coincidint per motius acadèmics i professionals fins convertir la relació distant professor-alumne en una relació basada en l'apreci mutu. En HR no és per a mi un professor qualsevol. És un dels professors de qui puc dir que he tingut una gran sort de conèixer, un model com a docent i com a persona. Igual que hi ha gent que pot dir que ha tingut grans amors; jo puc dir que he tingut grans professors.

El divendres, dinant amb S*** en un curiós restaurant del Poble Nou*, va sortir aquest tema i precisament li vaig parlar d'en HR, també del meu professor de filosofia, de la meva professora de literatura de COU, i sobretot d'en JC. Em refereixo a ell per les seves inicials no per mantenir-lo en l'anonimat. De fet, es mereix que tothom sàpiga qui és i que se li reconegui públicament el que les seves classes van significar per a mi, i com a mínim, per a una altra persona més. Si poso les inicials és perquè la combinació del seu nom i cognom provoca el riure fàcil. Així que ho deixarem en la seva versió anglesa: John Rabbit, que queda millor.

John Rabbit va portar el seu grup de literatura espanyola de tercer de BUP a veure Excalibur de John Boorman. Possiblement, els seus companys docents ara el criticarien per haver-nos portat a veure una pel·lícula anglesa, sobre el Rei Artús, el Sant Grial i tota la Matèria de Bretanya. Una pel·lícula sobre temes que no estaven al pla d'estudis, on no hi sortia ni la Celestina, ni el Cid, i que, per més inri, no estava doblada al català. Mentre recordava això amb S**** al dinar, em vaig preguntar què hauria passat si aquell dia no hagués pogut anar al cinema per trobar-me malalt, per exemple. No m'hauria emocionat com em vaig emocionar llavors, amb unes imatges i una banda sonora que em van posar la pell de gallina. I és que, després de contenir la respiració, veient com Percival retorna l'espasa Excalibur a la Dama del Llac, tal com li demana Artús, 

vaig iniciar una recerca i tot un viatge iniciàtic. Quan tenia setze anys, no era possible anar al Google i saber en pocs minuts que el fons sonor d'aquella escena era el Funeral de Sigfried del Capvespre dels Déus de Wagner. Ni tampoc podia recórrer a l'e-mule per tenir la banda sonora d'Excalibur a l'instant. Saber quina era la música del final de la pel·lícula va necessitar el seu temps, i en la recerca vaig gaudir d'un viatge ple de ventura i de coneixença- com deia aquell- que explica la meva passió per Wagner. El disc amb aquella música també es va fer d'esperar. Quan depenies de que et regalessin els discos pel teu aniversari, sant o per nadal, hi havia moltes coses per aprendre durant l'espera. I ja no em conformava amb un Funeral de Sigfried només: volia la Tetralogia sencera i dirigida per un director concret en un Festival de Bayreuth d'un any també molt concret que havia escoltat per Radio 2. Això va fomentar en la meva família, sens dubte, una política de regals basada en aquest manament: 'té els diners i compra't el que vulguis'.

John Rabbit i la pel·lícula Excalibur em portaren pel camí apassionant dels wagnerians (wagnerià no freaky, espero). Altres, com els publicistes que deuen tenir la meva edat, quan van veure la pel·lícula, els va impressionar el Fortuna Imperatrix Mundi del Carmina Burana de Carl Orff, i en comptes de fer un post com aquest, van sublimar aquesta impressió fent anuncis de Repsol. I els que han vist l'anunci del cavall negre, la Carmina Burana (una cantant molt famosa per a Esperanza Aguirre, una llegenda urbana de quan ella era ministra de cultura) els va motivar a tenir experiències orgàsmiques... Ves a saber.

* Ítaca (carrer Pallars 230 -Poble Nou-)

Tardor primaveral

La música après la pluie de les tardes de tardor d'Erik Satie,



ara amb tocs primaverals.

El que diuen i el que un sent

Aneu a http://www.iterature.com/epiphanies. Tindreu accés a un portal importantíssim de l'anomenat 'net art': Epiphanies (Google poetry) d'en Christophe Bruno

Allà on posa 'Type a word or a sentence', escriviu una frase o una paraula i doneu-li a 'Go'. El veritable Poeta de la Xarxa recollirà frases que hi ha a Internet relacionades amb el que heu escrit i us les presentarà com un text (no textE) nou. La intenció del creador del que sembla una gran parida, és la de crear textos poètics sense plans pre-establertos, atzarosos i bellament absurds.

Vaig estar jugant amb aquesta eina uns minuts després de saber que en Giuseppe Di Stefano havia mort. Per això hi vaig escriure el seu nom. La veritat és que els textos que genera cada cop que li dono al Go, sempre nous, m'estalvien d'haver d'explicar algunes coses sobre el que es diu d'aquest gran tenor a nivell planetari. 

Així que, directament, vaig a deixar al descobert el que, per a mi, és essencial. Un apassionat Un di felice... de La Traviata (és necessari dir-vos que ella és la Callas?), que algunes vegades canto 'sotto voce' quan vaig cap a l'estació. 

I si escolteu aquest o soave fanciulla... de la Bohème, cantada per en Di Stefano i la Callas, cal dir que van estar sempre vinculats pel fil invisible dels amants breus, que resisteix tota la vida?

D'altra banda, és necessari que ens diguin, després d'escoltar aquesta nota final, que la veu del Giuseppe es va trencar?

... i amb les veus d'ells dos, empastades amb les de Rolando Panerai i Anna Moffo, cantant  Quando men' vo del segon acte de la Bohème, cal dir que sempre que l'escolto se'm fa un nus a la gola? 

PS: Net art vs Art de tota la vida. Però escriviu coses al Epiphanies. Potser us surten coses ben poètiques generades automàticament. Igual es pot fer un bon recull.

Rectificaries

El promès és deute i us poso aquí les esmenes del playlist 'Reverie' que vaig copiar i enganxar el diumenge passat al post del mateix nom.

1. La primera peça és la conegudíssima Somnis, o Reverie en anglès, però no és de Debussy, com creu l'autor del playlist, sinó que pertany a les Les escenes d'infantesa de Robert Schumann.

2. La peça que apareix com Minstrels és, en realitat La danse de Puck, del primer llibre de preludis de Debussy

Jo he vist aquestes errades, però si se m'ha passat alguna, ens ho feu saber. Gràcies.

Us poso les dues peces de debò. Una és l'adaptació a cello i piano de Minstrels, interpretada per Danill Safran i Anton Ginsburg (amb un bon exercici bilingüe, com veureu), i el Revêrie de Debussy, interpretat per Alicia Zizzo. 

Oi que aquesta música no la trencarà el so de les gavines demà?

Träume

Fa uns dies vaig somiar que el meu antic metge de capçalera em deia que el cervell pressionava les parets del meu crani, perquè estava creixent de manera continuada. En una prova que no recordava haver-me fet, havien vist un petit bony en les parets craneals, provocat per la pressió del cervell constrenyit. Amb un to fred, i sense poder sostenir la meva mirada, em vaticinava que, amb el temps, acabaria només movent els ulls, de dreta a esquerra. Un quart d'hora després de despertar-me, encara no tenia prou clar si el somni tenia a veure amb la realitat.

Ahir vaig somiar que estava en el paratge d'una costa britànica. Recordo unes precioses imatges de blanc d'escuma i blau atlàntic, i, encerclant aquesta marina, el verd maragda dels camps i unes flors grogues. Era un matí que tenia la brillantor d'una esfera màgica; com l'havia somiat la nit abans d'una presentació a Dublin. El vol de tornada a Barcelona era a les vuit del vespre: estava tranquil perquè no m'angoixava la possibilitat de perdre l'avió; però el temps anava passant i jo em deixava segrestar per l'encís del paisatge. Sabia, però, que hi hauria un minut decissiu que, si el deixava passar, era perquè havia decidit quedar-m'hi per sempre.

Cheryl Studer cantant Träume (somnis) dels Wesendonck Lieder de Wagner, amb l'orquestra de l'Staatskapelle de Dresde, dirigida per Giuseppe Sinopoli



La versió de les versions. El Träume sublim, sentit i intens, de la Kirsten Flagstad, amb l'Orquestra Filarmònica de Viena, dirigida pel gran Hans Knappertsbusch

Fins a 00.38 la transformació del Träume en el fons musical de la meravellosa advertència de l'ama Brangäne, vigilant que el marit d'Isolda no la sorprengui a ella i a Tristany mentre parlen d'amor de manera metafísicament sensual (segon acte de Tristany i Isolda. 'No us confieu, amants...'). Producció de l'Scala de Milà, amb Waltraut Meier com Isolda, Ian Storey com Tristany (si aguanta tot l'acte, que prou li costa), i Michelle De Young com Brangäne. Direcció de Daniel Barenboim.

Conmovedora versió (i sense espetecs d'ous ferrats) de Rosa Ponselle, amb Igor Chichagou al piano.

...i reverie

Estirat amb els ulls tancats. Pedretes de minerals reposant al front i al pit.



i avui el peu no m'ha fet mal. Com a prova, caminant, caminant he vist que els avions feien gimnàstica rítmica