He llegit en algun lloc que en els temps més solitaris d'Islàndia, quan els seus habitants es sentien més oblidats per tothom, els reclusos de la presó de Reykjavik podien estar de permís tot el dia. L'única mesura punitiva era que si tornaven a la presó més tard de les 10 de la nit no se'ls deixava entrar.
Pobrets... encara que algun supervivent hi hauria despertant-se en el paisatge d'hivern rogenc i blanc, descrit en l'últim moviment de la simfonia 5 de Sibelius.
Finale de la 5ª Simfonia de Sibelius (Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, dirigida per Esa-Pekka Salonen.
Resulta que tinc la llengua extremadament ampla. La meva dentista m'ho va dir ahir: és la llengua més ampla que he vist en tots els anys que porto de dentista. A causa de la seva amplitud he tingut molta feina per fer el que havia de fer. El tema de l'amplada de la meva llengua, que hauria pogut ser un avantatge per a la dentista en una altra circumstància, va resultar ser tot un problema. Ella estava tan pendent del meu apèndix, per la nosa que li feia, que no se'n recordava que jo portava més de mitja hora amb la boca oberta i que les mandíbules em feien un mal horrorós.
També va ser per culpa de la meva llengua ampla que em vaig fer una mossegada brutal que quasi me'n porto un tros. Ni me'n vaig adonar perquè la tenia adormida, però la dentista em va advertir que quan es despertés ja em podia preparar, que em faria molt de mal. Després de veure l'esboranc amb un mirall, ja em vaig imaginar que acabat l'efecte de l'anestèsia el dolor seria considerable. I no mengis res, si us plau t'ho demano, fins que no la tinguis desperta del tot. Pensa que si menges ara un crostó de pa, per exemple, creuries que t'estàs menjant el crustó i en realitat t'estaries empassant la teva llengua a trossos. Em va venir a la memòria l'escena bèstia del Expreso de Medianoche del petó lingual (no us amoïneu que no la posaré aquí). Efectivament, al cap d'unes hores, el dolor va anar venint, i des de llavors em costa menjar. Em sembla que encara en tinc per uns dies perquè mentre dormo, els queixals pressionen la part de la mossegada degut a la inflor.
Quines coses tan estúpides i bèsties passen a vegades. Tan estúpides com la mort del tenor Fritz Wunderlich que va morir perquè portava les sabates descordades i va caure per les escales fracturant-se el crani. I si no, el Cavaradossi de Tosca, ja em direu quina manera més tonta de morir. O bé aneu al Darwin Awards, una pàgina que dóna premis a les morts i desastres de tota mena on l'absurd i la fatalitat es troben de manera infeliç. Trobareu casos, com el d'aquell que va voler estimular-se sexualment amb la cinta d'una cadena de montatge, que no tenen desperdici.
Calia parlar de la meva llengua i de la fatalitat absurda per a proposar-vos aquesta meravellosa interpretació de l'ària de Tamino de la Flauta Màgica del Fritz Wunderlich?
I per què no allò del 'cuando tu boca me toca, me pone, me provoca, me muerde y me destroza, toda siempre es poca...'?
Crec que si hagués tingut el privilegi d'haver compost aquesta cançó, pensaria que ja em puc morir (de gust)
Bobby Fischer va ser un heroi de la meva infantesa. Així que sabia per què a casa anomenàvem 'els Fischer' a la família d'un amic del meu pare, amb qui jugava als escacs. El meu pare parlava del campionat del món Fischer-Spassky com d'una gesta mítica. Jo era petit, i res sabia de la lluita propagandística d'aquest campionat del món del 1972, en plena guerra freda, però malgrat que en Spassky era el dolent oficial, el meu pare parlava del rus amb admiració. Potser ell ja veia el que jo, per edat, no podia veure: que el Spassky era un jugador més íntegre i millor, i que la seva concepció romàntica i honorable dels escacs havia jugat contra seu davant dels paranys psicològics i les maniobres que l'americà concebia fora del tauler.
No sé vosaltres però després de mirar aquest video sobre el campionat del món Fischer-Spassky de l'any 1972, veig Spassky amb la llum crepuscular dels perdedors que es dignifiquen quan parlen de la seva derrota. Fixeu-vos en la seva cara quan rememora el moment que ell considera que el campionat se li va anar de les mans: no se li ha esborrat l'expressió de perplexitat, tristesa i de impotència. Segur que el sentit honorable del joc i la honestitat amb sí mateix el torturaven cada matí al despertar: vaig caure en el parany. Em va guanyar la meva pròpia por, la meva fragilitat psicològica: jo vaig perdre contra mi mateix.
El moment que va determinar la vida de Spassky té una descripció ben objectiva i definida, una seqüència d'accions que es resumeixen en aquestes línies
La victòria de Fischer, però, va ser l'obertura d'una cruel partida on el rei es va quedar sol i sense poder ocupar cap casella del tauler. Una vida errant pel món, considerat pels governants del seu país com un traïdor per haver jugat una altra partida amb el seu rival a Iogoslàvia, llavors sota el bloqueig d'Estats Units. Un home sense pàtria, perseguit, sense un lloc on posar els peus amb l'acceptació de les autoritats.
La vida de Spassky i la persecució de Fischer per part de la CIA i l'FBI, em recorda una fantasia d'escacs que el meu pare em va ensenyar i que havia arribat a aprendre de memòria. Amb el sacrifici d'un cavall aconsegueixes pressionar el rei de l'adversari de tal manera que al final són els seus propis peons i alfils els que el tanquen i l'afoguen. Després, amb un moviment de cavall, arriba finalment la sentència i l'escac mat.
Com si fós un personatge de novel·la, la missa funerària per al marit de la S***** va fer que revisités una ciutat del meu passat. No sé si 'revisitar' és un verb correcte, però és igual. Aquest verb evoca una de les meves sèries i novel·les preferides- Brideshead Revisited- i, com li passa a Charles Ryder, jo també vaig reviure sensacions en un escenari que ara només ho és de la memòria: Blanes, una ciutat que, per circumstàncies de la vida que no es van realitzar, podria haver estat ara la meva ciutat de residència.
L'arribada a l'estació i el trajecte en autobús fins al nucli urbà em van transportar quasi bé uns deu anys enrera. I allà continuava la locomotora a la Rotonda, i les parades em sacsejaven de la mateixa manera. Quan vaig baixar de l'autobús, em vaig aturar un moment per apreciar l'aire i la llum del mar que embolcallava el Passeig i tots nosaltres: jo mateix amb la maleta , en Floquet que hi era a dins, les gavines, els coloms, els jubilats fent-la petar vestits amb xandal, i la torre del Castell de Sant Joan que dominava la platja i la ciutat des del turó.
Com que tenia temps, vaig començar a caminar pel passeig després d'haver llegit el poema d'un poeta local, exposat en una mena de cartell. Un poema deliciosament carrincló, però amb una carrincloneria que li escau a Blanes. A Blanes jo hauria cantat a una coral, hauria sigut el poeta o el rapsoda inevitable en els caus d'art, no m'hauria perdut cap concert de la jove orquestra municipal, i m'hauria aficionat a ballar sardanes. Tot allò que jo identifico amb una sèrie de gent que no hi simpatitzo gens ho hauria fet, i amb molt de gust, perquè allà aquestes coses tenen un caire naïf i entranyable que em fan sentir bé.
Després em vaig internar pels carrers fins a la Parròquia de Santa Maria, on es feia la missa, i vaig passar per davant del cinema- on em va tocar la penitència de veure Titanic-. Segur que els diumenges al vespre encara hi ha qui fa les crepes al carrer, remenant la pasta fina i groguenca de manera abstreta i mecànica. Fins i tot, l'home es deu sorprendre algunes vegades al veure, de sobte, que aquesta pasta doblegada ha anat a les mans vermelles pel fred dels joves que surten del cinema. Un cop passat el racó de l'home de les crepes, vinga oficines d'inmobiliàries amb ofertes d'apartaments, dúplexs, cases adossades, empaperant aparadors.
A l'església, vaig veure la cerimònia des de baix. Quan hi anava fa uns anys acompanyant la A*** que tocava l'orgue, i li portava les partitures amb una carpeteta blava, veia els casaments des de dalt. Des del mirador de l'orgue mirava el fresc de darrera l'altar, que semblava una representació d'una reunió dels cavallers del Grial al Montsalvat de Parsifal, i algunes vegades desviava la mirada per fixar-me en les mans petites de l'A***, fent salts de longitud i triples salts pel teclat.
A la cerimònia, l'orgue no va sonar. La música de rèquiem va ser en la seva majoria gravada, excepte quan un grup coral va cantar una peça que diríem 'moderna'. Va ser curiós, però tant o més que el Lacrimosa del Requiem de Mozart- en el cas de que l'haguessin posat- em va conmoure la música de comiat de la missa: el Hoy Puede Ser un Gran Dia, en la versió dels Chambao. La qualitat humana de la persona a qui anava destinada la missa, i la de la seva vídua i amics quedava ben patent en aquesta elecció musical aparentment paradoxal però ben feliç. Un recordatori de que hem de viure la vida plenament i un desig generós de que ho fem així.
A l'estació, esperant el tren cap a la feina, vaig veure els camps amb una tonalitat que només veig a la província de Girona; però tot i així se m'apareixien de manera diferent, potser perquè encara estava tocat pel missatge vital del final de la cerimònia. Al vagó mig buit vaig mirar el mar escoltant Debussy (si voleu sentir com les ones xoquen a les roques, amb el so de les gavines, poseu aquest video de la interpretació de La Mer, des del minut 4.39 fins al 5.24),
i, després de deixar enrera l'estació del meu poble, vaig treure en Floquet i vaig començar a redactar la memòria d'un projecte.
Un dels alicients d'anar a la feina és trobar-me a la cambrera que em serveix el mini de pernil i el cafè amb llet, i mirant-me fixament em diu: 'dos deu'. Té el rostre d'un retrat de patrícia en un mosaic romà, i penso que si jo fós el seu xicot li diria 'mosaiquet romà meu' o simplement 'mosaiquet romà'. Però, què li semblaria a ella? Potser li agradaria que li digués una altra cosa. En tot cas, 'mosaiquet meu' seria un apel·latiu carinyós just; cosa que no sempre passa ja que durant un temps vaig tenir l'apel·latiu de 'monstre' o 'monster'.
Curiosament el meu apel·latiu a la cambrera seria com un nom wagnerià, que descriu el personatge, com 'Siegfried' (pau victoriosa), o 'Sieglinde' (victòria apacible), o descriu la cosa, com un terme de les TIC normalitzat pel Termcat. Potser l'excepció wagneriana és Lohengrin, perquè Elsa havia de buscar una manera d'adreçar-se al seu cavaller estimat sense dir-li el seu nom, ja que el cavaller li havia prohibit saber com es deia. Per això penso que segurament no tenia cap més remei que adreçar-se a ell amb un apel·latiu carinyós. Però, quin apel·latiu li poses a un cavaller paladí de la cristianitat, de la virtut i la puresa, un cavaller torrecollons, en definitiva? Potser sí que li hauria d'haver dit 'torrecollononen' de manera carinyosa, describint-lo amb justesa. Però dir les coses amb justesa sovint requereix molt sentit de l'humor, sobretot per part de l'apel·lat.
Bé, escolteu Karita Mattila i Gwyneth Jones en un assaig del final del duet Ortrud i Elsa, del segon acte de Lohengrin, un dels moments més bells de les òperes wagnerianes i, per extensió, de les músiques que es fan i es desfan. Després, podeu veure la part assajada en la representació a l'Òpera de la Bastilla de París. Com a curiositat d'aquest segon vídeo, del minut 3.50 al 4.16 podeu escoltar el motiu musical que acompanya el tema de la prohibició de conèixer el nom de l'heroi.