m'he girat de cara al mar...
m'he girat al mar de cara
que brillava com cristall
Allà a les llunyanies de la mar
s'aixecava la lluna solitària (...)
i la terra enfosquint-se a poc a poc
sense veu, sense vent i sense gales,
semblava submergir-se en el no-res
davant el cel i el mar il·luminant-se
Un himne sense mots, acompassat,
li cantaven les ones a la platja
I una vista de l'altra banda del mar
Camí de Calella de Palafrugell a Palamós
Fotografies de Joan Antoni Recio. Els versos són de Joan Maragall
diumenge, 29 de novembre del 2009
diumenge, 22 de novembre del 2009
Not even the rain...
Soroll de fressa. Temps que passa i canvia les coses. Les coses canvien però ens deixen tan frescos com abans. Potser més rejovenits, i amb sensació de que tot ha valgut la pena. Un vespre amb Rachmaninov, una música de banda sonora. Banda sonora que fa molts anys pensava que era per a les pel·lícules dels altres. Però no, ho ha estat de la meva, i ho és encara.
El goig de viure bandes sonores com viure els diàlegs de pel·lícules, escoltant les paraules que sempre hem volgut sentir. Paraules i música realment per a nosaltres. Música, vida, vida mandrosa de dissabte i diumenge, vida feliç.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Aplaudiments a Berlín
El dilluns 9 de novembre tenia tantes ganes de ser a Berlín. Em sentia com si no hagués anat al casament del meu millor amic. M'hauria agradat estar-hi sobretot per a mi, per celebrar la meva relació de germanor amb la ciutat. De la mateixa manera que hi ha vil·les agermanades amb vil·les d'altres països, jo estic agermanat amb Berlín.
Aquesta vinculació sentimental amb la ciutat es remonta a uns segons inoblidables de l'audició d'un concert a Ràdio 2. És el moment en què esclaten els aplaudiments després d'una trepidant interpretació de la setena simfonia de Beethoven. L'orquestra és la Filharmònica de Berlín, el director Daniel Barenboim, i l'event és el concert interpretat tres dies després de la caiguda del Mur, dedicat especialment als habitants del Berlín Est. No sé... els aplaudiments són un moment de catarsi i clímax, un torrent sonor que s'allibera i s'ho emporta tot, com la massa humana que es va concentrar als passos fronterers i va acabar passant-los per damunt.
Fa uns mesos, a Berlín, els aplaudiments em van tornar a meravellar. Aquest cop no eren uns aplaudiments enllaunats en una gravació, sinó reals, concretament en el mateix escenari que el concert de Barenboim: la sala de concerts de la Filharmònica de Berlín. Entre els elements decoratius de la sala, d'un estil cutrelux dels anys setanta, una esfera sonora em va rodejar. L'esfera la produia el públic que estava davant de l'orquestra, als palcos laterals, i també als palcos que s'enfilaven al seu darrera, mentre aplaudia amb entusiasme l'entrada de Mariss Jansson amb l'Orquestra del Concertgebow.
No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.
Localitats adjacents a la meva
No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.
Hi ha moltes coses que un ha de fer abans de morir. Plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre són coses que estan molt bé, però creieu-me, poseu a la llista 'aplaudir envoltat de berlinesos'
diumenge, 8 de novembre del 2009
Beckmessers
I
El senyor Sixtus Beckmesser, a Els Mestres Cantaires de Nurenberg, fa de censor en les proves per entrar a la prestigiosa institució. Fidel defensor de la tradició, apunta en una pissarra les vegades que l'aspirant es desvia de la norma de bona composició i cant.
Siegfried Jerusalem i Hermann Prey fent de Beckmesser en una producció dels Mestres Cantaires a Bayreuth (no sé l'any)
II
En David és un noi d'Alcorcón que un dia va decidir aprendre català. Va comprar un diccionari castellà-català a la llibreria del seu barri i així, després d'aprendre algunes paraules, i de fer alguns exercicis de gramàtica, va començar a escriure en la llengua d'Espriu. Tot sol, el jove madrileny va anar aprenent la llengua, amb l'ajuda dels pocs llibres escrits en català que trobava a Madrid, de les sèries de TV3 que podia mirar gràcies a la parabòlica, i de les xerrades pel Messenger amb gent de Catalunya. Ha assolit un nivell de competència suficient com per escriure un bloc completament en català. La seva redacció és fluïda, espontània, com si escrivís en la seva llengua materna. Allà on jo dira 'l'últim any' ell diu 'el darrer any', i poquíssimes vegades cau en el parany dels barbarismes.
III
La Caterina és una filòloga catalana que no llegiria mai Joyce en anglès si ho pot fer en català. Somriu amb superioritat quan corregeix punts volats, accents o dièresis en un document escrit per un professor o un periodista. No té interès per Falla, ni per Machado. No ha sentit parlar mai de la música indie, i no té inconvenient en admetre que no sap qui és Amancio Prada. Això sí, no entén que pugui haver algú que no sàpiga la lletra de Laura, d'en Lluís Llach. La Caterina va avaluar en David a la prova de nivell de català per optar a un lloc de treball a Barcelona. Segons ella, en David està per sota del nivell C, que és el nivell mínim exigible.
IV
En Quim treballa en el processament del llenguatge natural des de fa bastants anys. Escriu un bloc que actualtiza cada diumenge. En Quim escriu el bloc en català, i fa faltes. Fa més faltes que en David. Potser la seva deixadesa en l'ús de la llengua és indicativa de que el món estret dels Beckmessers i les Caterines s'acaba; però com diu la cançó dels REM, el món s'acaba però ell se sent la mar de bé.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)