La primavera està afectant el meu cos de manera acostumada. També ha tornat l'advertència de la meva presió, amb una mínima una mica alta. Això té tot l'auguri d'un dinar d'aniversari sense sal, o d'una paella disgustada. També, com sempre, ha sorgit la gran pregunta: per què tot el que va bé per la salut no m'entussiasma?
Aquesta pregunta, per primera vegada té una salvetat. I és que divendres em van dir que hi havia 'perles d'all', i que eren beneficioses. Tot i que mossegar una gra d'all em provoca repugnància, la denominació 'perla d'all' em va semblar tan suggerent que crec que faré cas i consumiré aquest curiós producte. M'imagino esferes blanquinoses i brilants, pulides i apetitoses. Esferes trenades com un collar, que pot ser desfet amb el desfici d'una boca que no pot ser d'un vampir, és clar. Amb l'evocació i suggerència d'aquesta imatge espero caure en un hàbit saludable. A més, sembla ser que no tenen gust d'all, cosa que hauré de comprovar. Potser, per una vegada, la visió de la rodonesa tersa pot esdevenir una experiència cardio-sensual.
Alfredo Kraus, cantant amb elegància i distinció, l'ària Je crois entendre de Els pescadors de perles de George Bizet.
