Al tren llegeixo com Bradley, el protagonista de The Black Prince, d'Iris Murdoch, reconeix en termes còsmics i absolutament platònics que s'ha enamorat. Mentrestant, davant meu una dona flexible s'atansa a un home que ha acabat de pujar al vagó i el besa. Semblen una parella que s'ha conegut per una web de contactes, amb uns dies d'història. Potser es van donar el primer petó el diumenge passat, o potser va ser diumenge quan van fer l'amor per primer cop. Ella li pregunta si encara li fa mal l'espatlla, i riuen; segur que el mal gest no el va fer clavant un quadre amb la Black&Decker. El somriure de complicitat em fa pensar que va ser per una altra causa.
Una parella recent formada que viuen en dos punts distanciats del Maresme, i que de moment encara queden al tren. Ella ha esperat a que ell pugés, ha aixecat la vista i s'ha posat de puntetes, elevant el cap per sobre dels caps dels passatgers que van drets. Després del petó, xerren i riuen mentre van sabent coses noves l'un de l'altre. Sé que ell té fills- dos- i ella li explica que per Setmana Santa va viatjar a EuroDisney amb una amiga divorciada que no volia estar sola amb el seu fill. Ella li diu: el nano té l'edat dels teus. La manera de dir-ho és com si els hagués conegut per la fotografia que li va ensenyar a la primera cita. Em fa l'efecte que està travessant un camp de mines ballant un vals: insegura però feliç.
Ell la mira, i respon a unes besades produïdes per una boca que s'apropa a la seva, temptadora i al mateix temps tan simple i natural com confetti portat pel vent. I m'imagino que si ell descobrís que la seva lectura és L'Home que No Estimava Les Dones, aquesta seria una bona excusa per no fer una passejada amb els nens per la platja el diumenge al matí, i deixar que la pròxima cita sigui el dilluns, al tren, anant a la feina, perquè aquest cap de setmana li toca estar amb els menuts.
Excepcionalment haig de continuar el viatge fins a Sants. Per això no baixo amb ells al Clot. Travessant l'estació de Plaça Catalunya completament a les fosques llegeixo "I love thee not and chaos comes again" (Quan no t'estimo torna el caos). Arribarà un dia que l'home que és esperat al tren per una dona pensarà el mateix. N'estic convençut.
9 comentaris:
Aquest post podria haver estat inspirat per una cançó de títol "Love is in the air". Emocions que es teixeixen a bord d'un tardà Rodalies, que desembocaran ves a saber en quin riu...
Parlant de rius, he pensat en allò que diuen: "quan el riu sona..." :))
Feliç diumenja'm!
Preciós Quim. Ja hi has tornat!. M'has emocionat. Una història molt tendre narrada magistralment, i no exagero.
El video... jajajajajaja, em recorda un dia en que algú va "sacrificar" veure un especial barça perque jo pugues veure la peli a 8tv. Thanks, so much, indeed. Petons.
Ferran: jo més aviat diria que la inspiració ve d'una curiositat morbosa per la meva part, perquè tinc la mania d'escoltar les converses i fer-me una pel·lícula. Jo realment desitjo a la parella- presuntament recent- que vagin a un riu plàcid i llarg, i que soni molt bé. Els vaig veure el divendres, en un tren excepcional (vaig agafar el que sortia una hora més aviat del que acostumo a agafar). Per això, segurament, no els veuré, però mira, les bones històries solen tenir un final obert.
Helenna: No podia ser un altre video. Quan vaig veure aquesta parella em va venir al cap la magistral escena del De Niro i la Meryl Streep, i per això vaig pensar en què era un bon tema del post d'avui. Per cert, recordo també una escena ben ferroviària. Un tio amb ulleres de sol, tirat a la solitària estació de Maçanet i un cotxe blanc aixecant pols a l'altra banda de les vies...
Ostres, no podries haver descrit millor el que sento fa un temps i no només per temes romantico-erotico-festius: ballant un vals en un camp de mines!
El vals amb el Ferran enmig del Beardsley (o com s'escrigui) va ser molt més tranquil i serè.
Ah, i això d'escoltar els veïns al tren no és curiositat morbosa: sovint és l'únic remei que ens queda per no començar a donar-nos cops de cap contra la paret o arrencar amb una ira furibunda per no poder fer la nostra :)
Bona història, Quim. Cada dia estàs més a la vora de ser un magnífic narrador!
Aquest text quedaria de fàbula també al converses ;-)
M'ha encantat la narració. Genial!
Sí, un tiu amb ulleres de sol i barba i una conductora temerària que encara ballen...
Quim, tu no em fas cas però aquest post podria perfectament formar part del magnífic llibre que HAS d'escriure un dia o un altre.
Escriu-lo! No ens pots decebre. Tots l'esperem!
Gràcies nur i Josep pels vostres comentaris engrescadors de la meva vena narrativa. Lo fotut és que quan era molt més jove em veia capaç d'escriure un arranc de novel·la com el de Tròpic de Càncer de Henry Miller però quan m'hi vaig posar, vaig entendre el difícil que és escriure, descriure, mantenir un estil i una veu pròpies que no caiguin a terra a mitja novel·la.
Doommaster: ostres, el Converses... buf, quant de temps ja. Es va quedar mort, pobret. Potser podria ressucitar-lo amb aquest post, potser sí. Una abraçada.
Helenna: sí, ballant, i ballant com diria en Leonard Cohen 'dance me to the end...' I conduint els dos cada cop menys temeràriament. Hem après algunes coses importants, i conduir és una d'elles last but not first :)
Quan sigui al tren, espero poder-me concentrar en el llibre del moment i poder desconectar dels veïns!
(Quim, me'n vaig a viure al Maresme; seré gairebé veí de la nostra amiga comuna :)
Publica un comentari a l'entrada