Quan tenia uns tretze anys estava convençut de que suspendria una matèria anomenada 'lògica'. Creia que consistia en demostrar que era capaç d'actuar sempre de la manera més eficient i 'lògica'. Per exemple, transportar ous sense posar-los tots en una cistella. Menys mal que l'assignatura no tenia res a veure amb el sentit comú, sinó en escriure 'p's, i 'q's, fer modus tollens i modus ponens, i saber si el vampir mentider deia la veritat quan deia una mentira.
De molt petit he sabut que fer les coses quotidianes de la manera més eficient i lògica no és el meu fort. Per això, suposo que per portar-ho amb dignitat, vaig decidir que no reprimiria el meu instint infeficient i contrari al sentit comú, i que ho disfressaria amb una actitud descrita per la màxima: 'si es pot fer difícil per què fer-ho fàcil?' I així, amb tota dignitat, he agafat les coses de la manera més temerària, propiciant la seva caiguda, he donat pas bloquejant la sortida, i he pujat escales carregant paquets sense pensar que les podia haver pujat amb l'ascensor.
A vegades aquesta atracció a fer el contrari del que hauria de fer va mig bé. Mig bé perquè va propiciar que em robessin la bossa de mà amb la cartera, les claus, el ventolín, etc, però per un altre cantó l'instint de portar l'ipod i el mobil a les butxaques, contrari a la lògica perquè podia haver-los posat a la bossa, i no hauria donat peu a la pregunta de si m'alegrava de veure algú, va fer que aquests objectes ben preuats continuin amb mi.
Ara bé, em vaig sentir incòmode per aquesta conseqüència més pròpia d'un acte prudent i assenyat. No hi estic acostumat. Així que, per les raons que diu Stacey Kent, conscientment aniré posant tots els ous en la mateixa cistella, i ho faré contentíssim
4 comentaris:
Avui veig que sóc el primer en fer el comentari. Genial la coreografia del Fred Astaire i la Ginger Roger. També m'ha agradat la versió de la Stacey Kent de la cançó "dels ous a la cistella" amb un acompanyament pianístic de primera. I del text...? Què vols que et digui, només insistir per veure si et decideixes a escriure el llibre d'una vegada!
Coincideixo amb en Josep Rumbau, que el tema de la Kent és molt bò!
Dit això, acostumar-se que els ous de la cistella es trenquin és mala cosa, jo crec. ¿No fora millor que, disposats convenientment en cistelles diferents, posats a prendre'n, en perdéssim pocs i molt de tant en tant?
Fes-ho com vulguis, Quim.
Tots a la mateixa cistella, en varies cistelles o transportal's amb els dits del peu si vols, però plis.... l'ampolla del oli al prestage de sobre la vitro :)
Totalment d'acord amb el Dottore
Josep: és curiós, però de petit, quan donaven pel.lícules per la tele del Fred Astaire i la Ginger Rogers, no m'agradaven gens. I ara que ja sóc gran m'agraden força aquests números musicals que donen tan bon rotllo. Sobre lo del llibre, si ets el meu agent en parlem...
Ferran: el que proposes és massa racional. Amb una educació tan metòdica, tan prudent i previsora... no sé a vegades val la pena ser temerari i conscientment fer el que no s'hauria de fer, com pagar una quota a la piscina municipal i no anar-hi. Porque yo lo valgo, qué coi...
Helenna: ja saps que sóc molt toçut. L'oli no està al prestatge de la vitro. Sí, sí... és que tinc una manera molt particular de fer-te cas quan quasi sempre tens la raó.
Publica un comentari a l'entrada