Fa uns dies vaig llegir a la columna de la Pilar Rahola a El Periódico que ella no s'imaginava en Montilla amb Bach sinó més aviat amb Estopa. Això ho deia per contraposar l'estil de Montilla, amb una clara referència als seus origens polítics, amb l'estil de Maragall, tan amant de les Variacions Goldberg que fins i tot va fer que fós la musiqueta del telèfon de la Generalitat. Bé, ja veurem si s'imposa un estil més prosaic, segons Rahola, o en canvi, trobarem a faltar que el nostre president ens elevi als cims de l'art. Aquí, al menys, tenim reunits a Glenn Gould i els Estopa. Gould interpreta les Variacions Goldberg en dos moments importants de la seva carrera: l'any 1964 i el 1981. Els Estopa canten 'Tragicomedia', i lo fotut que és estar en el metro sense cobertura quan esperes escoltar una paraula d'ell o ella. I que consti que jo no els contraposo: els Estopa per mi no tenen res de prosaics.
Us recomano, sobretot, que us fixeu en les diferències entre la interpretació del Gould més jove i la del Gould més madur, un any abans que es morís. Diferències que van més enllà del blanc i negre. Potser en la interpretació de 1964 tararejava la melodia de manera més silenciosa que en la de 1981. Però el tema dels pianistes que tararegen les peces que interpreten serà el tema d'un altre post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada