dissabte, 27 de desembre del 2008

Chances

I envoltats d'atzar indescrit i erm, inconscients de que en qualsevol moment ens pot tocar un 'sí' o un 'no', un plor o una rialla com a postre de nit de Nadal, dibuixem el mapa de les nostres decisions sobre la terra ferma. La terra produida per l'acumulació de residus d'atzar que s'han fet compactes.


Peter Grimes: "Moonlight" from Peter Grimes - Benjamin Britten

A mercè de l'onada que potser arriba, o potser no, tu i jo dibuixem les nostres decisions amb els dits del peu sobre la sorra que ens aguanta per molt o poc temps (qui sap). Unes decisions que no són com continents que van a la deriva, sinó com engrunes de ferro que s'ajunten atretes pel camp magnètic d'aquest mar atzarós, indescrit i erm.

You took a chance on loving me,
I took a chance on loving you


Esperant l'onada







Peter Gabriel a terra ferma, a mercè de l'onada durant quasi 20 anys (1978-1987-2006)

diumenge, 21 de desembre del 2008

El meu bessó és fill únic

Aquí el teniu, cantant 'Libélulas de amor'





Per 'libélulas', evidentment em quedo amb la de Chopin, dels seus Preludis Op. 28. Per cert, a partir de quin minut està?




P.S: Els que creguin que he trobat el meu bessó per un acte de narcissisme buscant-me al Google, no estan equivocats.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Dos anys de Diumenja'm


El dimecres passat el Diumenja'm va fer dos anys. És curiós que em faci més il·lusió aquesta onomàstica que el meu aniversari. No m'agrada gens fer anys i molts sabeu que els quaranta em van caure molt malament. Fins i tot vaig prohibir terminantment que es fes res per celebrar-ho.

No diré el que ja vaig dir al post sobre el primer any de vida del bloc. La idea es manté i no vull repetir-me. El que és diferent són els enllaços als posts que s'han afegit mes a mes. En els esglaons que separen els mesos, gent ha entrat i sortit, alguns han desaparegut per no aparèixer mai més i altres treuen el cap de tant en tant. Són temes d'una peça musical exposats en els inicis, que semblen subterranis en el desenvolupament, i retornen més tard breument o amb un tutti de l'orquestra. La gran majoria són com leit-motiv wagnerians: notes que evoquen episodis importants del passat, del present i també espero que ho siguin del futur.

Han passat coses aquests dos anys. Uns anys de pelegrinatge per músiques, ciutats i persones. El que jo destacaria, però, d'aquest últim any és el fet de que el bloc ara respira, i no està oprimit per unes bandes de colors que potser sense adonar-me'n projectaven una manera de veure les coses més encarcarada i més constrenyida. No sé si és això.... De fet, també em diuen que m'he aprimat però la bàscula em diu que no.

Seré breu, una cosa que feia abans però no ara últimament, que m'enrotllo com una persiana i faig posts llarguïssims. A banda d'agrair la fidelitat dels que deixen petjada en forma de comentari, o no la deixen però jo sé que hi són., voldria donar les gràcies especialment a qui fa que respirem el bloc i jo. Respirar, sí, tot un mèrit en aquest hivern que surto d'un encostipat i em poso en un altre i les mucositats fan que el respirar físic sigui en ocasions difícil. Però és així: en aquest segon any, el bloc respira i les coses viscudes que degoten dels seus textos i també de les seves músiques, em conforten com la pintura lluminosa de l'aire matinal de Claude Monet . Gràcies a qui això ho ha fet possible.




Vladimir Horowitz tocant el Sonet 104 de Petrarca, del segon any dels Anys de Pelegrinatge de Franz Listz

dissabte, 6 de desembre del 2008

Criatures de Prometeu

Els éssers humans ens acceptem com imperfectes. Expressions com 'equivocar-se és de savis', 'qui té boca s'equivoca', 'ningú és perfecte' són píndoles d'acceptació que ens fan anar per la vida. Crec que aquest és un tret distintiu dels humans, com ho és l'afany de ser Prometeus, i crear criatures artefactes que simulen un comportament intel·ligent, com Frankestein,- el modern Prometeu, segons el títol de la novel·la de Mary Shelley- en HAL de 2001: una odissea a l'espai, o un sistema de traducció automàtica.


Ludwig Van Beethoven; "The creatures of Prometheus"

No deixa de ser curiosa l'antipatia que els humans sentim per les nostres criatures prometeiques. Ho demostra el plaer que ens produeix veure com l'astronauta Dave mata a poc a poc en HAL amb un tornavís. Sembla que quan es tracta d'aquestes criatures, hàgim de ser més exigents, més sensibles als seus defectes, i publicar als diaris les seves errades, o bé organitzar rodes de premsa per posar-los en evidència. En canvi, no recordo ara mateix cap roda de premsa ni cap notícia relacionada amb una traducció humana dolenta. Segur que han passat coses molt greus per culpa d'una mala traducció humana en un informe mèdic, judicial o militar, però no han tingut un impacte tan mediàtic com que un traductor automàtic 'catalanitzi' els cognoms d'uns opositors en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, fet que va motivar la compareixença en roda de premsa de la Consellera de Justícia per disculpar-se.




Dave matant HAL amb un tornavís

Amics i coneguts que saben que sóc del gremi de la traducció automàtica m'envien notícies i també articles d'opinió que fan pública una anècdota divertida que té un sistema de traducció automàtica com a estúpid, inútil i destraler protagonista. Se suposa que haig d'esbossar un somriure, i posar els ulls en blanc com devien fer els primers cristians quan un centurió se'n fotia de la seva fe, i admetre que la tecnologia fa males passades, com va dir la Consellera de Justícia.

Cal saber, però, que abans de publicar una traducció que ha fet un traductor automàtic, uns tècnics lingüistes han de corregir el text. Així doncs, qui va fer la mala passada de la traducció dels cognoms dels opositors no va ser la tecnologia sinó el corrector que no va fer la seva feina, o bé el responsable que no va tenir en compte que s'havia de fer aquesta correcció. És com si culpéssim a la impressora de les faltes d'ortografia que hi ha en un document. Al cap i a la fi, tot és humà, massa humà, com va dir Nietzsche, i com sembla que va reconèixer la Consellera, que també va admetre un error humà (però això no va sortir al titulars.)

Davant de l'expressió 'la tecnologia fa males passades', la criatura de Prometeu que tradueix no protesta, ni polemitza, ni pren decisions pròpies, com en HAL, el qual es va rebelar en defensa pròpia, perquè sabia que, precisament per ser una màquina, acabaria essent desendollat pel seu primer i únic error. Potser la seva incapacitat per rebel·lar-se li assegura la supervivència, i continúa fent petites coses sense impacte mediàtic, com quan en Paulo llegeix aquest bloc donant-li al botonet del traductor que hi ha a la dreta (en el cas de que no sàpiga català) i jo després li contesto un comentari en portuguès sense saber un borrall d'aquesta llengua.

Bé, bé... Nietzsche, 2001 una odissea... Evidentment no hi pot faltar en aquest post el Also Sprach Zarathustra de Richard Strauss, basada en l'obra de Nietzsche i que obre la pel·lícula. Aquí la teniu. Una bona oportunitat per saber com continúa l'obra després dels famosos primers compassos, no?