diumenge, 25 de març del 2007

Dos posts primaverals

Benvinguda a la primavera

Du bist der Lenz

Ets la primavera que anhelava durant les gelors de l'hivern. El meu cor t'ha saludat amb adoració sagrada quan per primer cop el teu esguard s'il·luminà en veure'm. Sempre he viscut envoltada d'estranys, cap del quals em donà cap joia, cap del quals em tocà mai. Tot el que m'envoltava era desconegut per mi. Però en veure't t'he conegut a l'instant, des que t'he vist t'he fet meu, i tot el que amagava al cor, tot el que sóc, ha sorgit en mi tan vivament com la llum del sol i m'ha esclatat a les orelles com un eco festiu, quan en la solitud d'aquest lloc hostil i fred he vist el meu amic.

(Traducció agafada del post del 21 de juny de 2003 del bloc 'Un que passava')


Escoltem quatre interpretacions de la rebuda de la primavera per part de Sieglinde i Siegmund al primer acte de la Valquiria. La primera, la de la gran Kirsten Flagstad.






A continuació Jessy Norman i Jess Thomas, que abans canta el Winterstürme (també podeu escoltar el Winterstürme aquí en una interpretació 'Cine de Barrio' de Lauritz Melchior). El director és James Levine, que sempre em recorda el pallasso dels Simpson, o l'inevitable grassonet de les pel·lícules de desmadre universitari americanes.








Aquí en Jess Thomas amb Helga Dernesch, i Thomas Schippers com director, en una interpretació del 1967. Tot un document que, un cop vist l'anterior, ens fa reflexionar sobre el pas del temps; el pas del temps per a Jess Thomas, sobretot.



I, finalment, la Montserrat Caballé, amb Siegfried Jerusalem, en una producció del Teatro de la Zarzuela al maig del 1986. Crec que va ser la mateixa producció que vaig veure al Liceu abans de que es cremés. Estava al cinquè pis, i me la vaig empassar de genolls agafat a la varana, que era l'única manera de poder veure una mica l'escenari. Però és clar, com que en aquella època et feien creure que la passió per l'òpera era directament proporcional a la teva disposició per soportar incomoditats, doncs patia en silenci i orgull de melòman. Quina tonteria!




El borratxo a la primavera

Si la vida és només un somni,
per què, doncs, l'esforç i la pena?
Jo bec fins que ja no puc més,
tot l'estimat dia!

I quan ja no puc beure més
perquè la gola i l'ànima són plens,
llavors camino vacil× lant fins a la meva porta
i dormo meravellosament!
Què sento en despertar-me? Escolta!

Un ocell canta damunt l'arbre.
Li demano si ja és primavera, --
Per a mi, és com un somni.
L'ocell respon, xerrotejant: Sí! La primavera
és arribada, ha vingut per la nit!
Des de l'esguard més profund, vaig parar l'orella,
l'ocell canta i riu!

M'omplo novament la copa
i la buido fins al final,
i canto, fins que la lluna brilla
en l'obscur firmament!
I quan ja no puc cantar més,
m'adormo de bell nou.
Què m'importa la primavera?
Deixeu-me estar borratxo!

(El borratxo a la primavera, de 'La Cançó de la Terra' de G. Mahler)






Interpretació de Jon Vickers. City of Birmingham Symphony Orchestra, dirigida per Simon Rattle

diumenge, 18 de març del 2007

Diumencasoris

Per celebrar que el post anterior va batre el rècord de comentaris del Diumenja'm presento unes estones 'nupcials'. La primera, com no, la marxa nupcial de Lohengrin però amb un element diferent: l'arpa celta. No us perdeu els elements decoratius que es veuen al fons.



No hi pot faltar la marxa nupcial de Mendelssohn; aquí interpretada per Arcadi Volodos. Jo crec que el pianista hi posa massa passió perquè, per les cares que posa la noia que està amb ell, em fa l'efecte que és massa soroll per ella.

<

I, és clar, les Noces de Fígaro. He posat el començament, amb en Fígaro (Ferruccio Furlanetto) pensant en el desenllaç del dia nupcial (Susanna i ell al llit). I, en realitat, tot just comença un dia bastant atrafegat per evitar que el desenllaç sigui que la Susanna (Dawn Upshaw) hagi de passar la nit al llit del seu senyor, el comte d'Almaviva. Una escena genial del libretto de Da Ponte, ben provocadora i amb un recurs teatral subtilíssim: simplement uns números en italià (cinque, dieci, venti, trenta...) evoquen el desitjat encontre sexual amb la Susanna. Genial.



Per cert Anna, aquí tens un regalet. El mateix duet interpretat per Bryn Terfel i la teva admirada Cecilia Bartoli.


Catedrals i cervicals

Abans d'ahir, de camí cap al Born per fer un tast de sidra i montaditos, vam passar per Santa Maria del Mar. Davant de la portalada hi havia una cua de gent que em va semblar que estava esperant entrar-hi per a un concert. Ahir vaig saber que feien cua per escoltar a la catedral el Rèquiem de Mozart; un any més una corrua de gent de totes les edats, origen, condició i vestuari esperava emocionar-se amb el Lacrimosa.

Santa Maria del Mar ha tingut sempre una significació especial. No explicaré el perquè m'agrada ja que segurament repetiré el que molts han dit sobre aquesta catedral i que segurament ja sabeu. Sí que penso que la meva fascinació per aquest edifici es deu bastant al fet de que sovint estigui tancat quan hi passo pel davant. Sento l'atracció i el misteri de qualsevol lloc inaccessible però que saps que és bonic. Si alguna vegada he hagut de fer de cicerone per Barcelona, anem a Sta Maria del Mar amb la incertesa de si la trobarem oberta, una incertesa semblant a la que tenen els turistes que van al Cap Nord i no saben si veuran el sol de mitja nit lliure de núvols o boira. Quan hem tingut la sort de poder entrar a la catedral, potser serà que ja anem predisposats a gaudir d'un espai car de veure i que és per mi tan especial, però el cas és que ha sigut l'escenari de moments molt bonics i inoblidables, com l'emocionant Requiem de Mozart de l'any passat.

Bé, aquí teniu un video exclusiu de l'interior de Santa Maria del Mar. No sé què hi pinta la banda sonora d'El Senyor dels Anells però realment, el càmara testifica ben bé que mirar amb deteniment l'interior de les catedrals va malament per les cervicals.



Per cert, ja que hem parlat de concerts a catedrals, imprescindible el DVD amb la 2ª simfonia de Mahler- Ressurrecció- interpretada per l'Orquestra Simfònica de Londres, dirigida per Leonard Bernstein, amb una Janet Baker esplèndida com sempre (emotiva com la Kathleen Ferrier a la versió d'Otto Klemperer). La gravació és d'un concert a la catedral romànica anglesa d'Ely l'any 1973. Sobretot no us perdeu la transició al moment coral de l'últim moviment: la inserció d'imatges de la catedral dóna a la gravació una intensitat dramàtica i estètica impressionants. Tot un plaer, i una experiència quasi mística (em fa vergonya i tot dir lo de 'mística') que està al vostre abast ja que està als quioscos. El DVD pertany a la col·lecció Deutsche Grammophon DVD Collection.

dissabte, 10 de març del 2007

... y es que estamos tan a gustito...

A Jerez, la M**** i jo vam sentir al Museo del Tiempo l'efecte relaxant que produeix el tic-tac de més de 200 rellotges palpitant entorn nostre. Una experiència que us recomano fervorosament si un dia visiteu Jerez. Resulta que els rellotges del museu havien estat propietat del Ruíz Mateos però li varen expropiar. Això és el que ens va dir en Juanma, el recepcionista de l'hotel que el dia que tenia lliure ens va fer de guia improvisat per Chipiona, Sanlúcar de Barrameda, Rota, Puerto de Santa María i Cádiz. Menys mal que ens ho va dir un cop ja havíem vist els rellotges francesos del primer i segon imperi, amb els seus motius alegòrics de Cupid, Atenea, o escenes de la Ilíada; i els rellotges anglesos esquelet, els quals estaven desventrats, deixant al descobert la seva maquinària.

Molt millor haver passejat pel palauet del museu, amb el pas envellutat del cant de cigarra del temps, sense haver reproduït en la memòria el que te pego leche. Ni tampoc haver experimentant l'angoixa del pas del temps que solen emfatitzar muntatges visuals sobre rellotges.



Al contrari, quan a dos quarts de set van cantar els rellotges com a l'inici del Time de Pink Floyd, vam despertar del nostre ensimismament, tal com si emergíssim d'una piscina coberta de minuts i segons d'argent viu, i vam sentir que havíem entrat en una dimensió més màgica i musical.



Ai, i és que el temps a la ciutat daurada i violeta de Jerez al capvespre és com el brodat fet de notes minúscules que pincen les busques dels rellotges del museu. El temps flueix sense agoviar. A Jerez tenir pressa té tan poc sentit com dedicar temps a escoltar la Novena Simfonia i estar impacient per escoltar el final. Això sorprèn i s'agraeix. Ha estat la primera vegada que m'he trobat que si la ponència al congrés s'hagués allargat uns vint minuts o una mitja hora més no hauria passat res. Y es que estamos tan a gustito... Aquest matí m'he adonat que el segon moviment de la simfonia 40 de Mozart em provoca una sensació molt semblant. Aquí teniu una interpretació d'aquest moviment de la Filarmònica de Viena, amb el Nikolaus Harnoncourt.

diumenge, 4 de març del 2007

Aquí Hay Tomate Tour

Dimarts que ve anirem la M******, una companya de feina, i jo a Jerez de la Frontera per participar en un congrés. Mirant a Google Maps llocs que podríem visitar durant la tarda lliure del divendres (tot i que amb això dels congressos, un cop has fet la teva presentació pots gestionar el teu temps en funció de l'interès que desperten les altres ponències), he descobert que són accessibles dos llocs molt importants per a un seguidor de l'Aquí Hay Tomate com jo.


Per un cantó, està la població de Prado del Rey (a 25 km d'Ubrique i a 56 km de Jerez), lloc d'interès turístic per la finca Ambiciones del Jesulín de Ubrique i de la seva dona María José Campanario, també coneguda com la Campa.


Per un altre cantó, està molt a prop la població de Chipiona, ciutat natal de la Rocío Jurado on també hi descansen les seves restes mortals.


Ara frisso per poder-me fer una foto a l'entrada de la finca Ambiciones, però la cosa està complicada. La M***** no és molt aficionada als temes del cor; de fet potser va ser l'única dona de la península que no sabia qui era la Carmina Ordóñez el dia que aquesta insigne 'reina de cors' va morir. Ella ja m'ha dit que puc aprofitar la tarda lliure per anar per les meves i visitar 'aquestes coses que a tu tant t'agraden'. Però ja us vaig dir que quan viatjo no porto càmara per la qual cosa, per tenir una foto on surti jo a l'entrada d'Ambiciones, la M***** m'hauria d'acompanyar amb la seva càmara digital. Segur que allà hi trobaria un grup d'Insersos de visita que em farien la foto però, és clar, que sàpiguen com enviar-me-la per mail ja és una altra història. Ja us explicaré si al final convenço la M***** que m'acompanyi. Potser m'ajuda aquest vídeo ensenyant les excel·lències d'Ubrique.



També hi ha aquest vídeo que mostra les seves riqueses arqueològiques (aprecieu els aires celtes de la sintonia que m'han fet pensar per un moment que Ubrique estava a Galícia i no a Andalusia). Possiblement després de veure aquests vídeos arribem a un acord: ella em fa la foto a Ambiciones a canvi de 'patir' una visita a l'antiga ciutat romana d'Ocuri (què hi farem! Potser Currupipi era el barri residencial de centurions d'aquesta cituat, vés a saber)



Per cert, m'ha decebut no trobar al YouTube cap video del Jesulín cantant la cançó que li van composar: el 'toa, toa, toa'. Hi ha censura al YouTube? És que no em puc creure que aquest video no hi sigui penjat. Assumint que no hi ha censura, crec que és un tema de reflexió que en un medi com aquest, on priva sobretot la llibertat de posar continguts en un àmbit planetari, ningú no s'hagi preocupat de penjar aquest document, que ja és històric.

reacTable

Del post anterior potser penseu: 'ai, el Quim. Tan bon nano que semblava i ara resulta que li agrada el Aquí hay Tomate'. Per compensar un post de contingut tan frívol, us recomano una entrevista a Sergi Jordà, publicada a la revista digital Mosaic. Sergi Jordà és el creador, entre altres membres del Grup de Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra, del reacTable. Com es diu en la presentació de l'entrevista, el reacTable

... es un instrumento musical electrónico dotado de una interfaz tangible basada en una mesa, e inspirado en los sintetizadores modulares de los años sesenta. Es un instrumento esencialmente multiusuario, que permite que un número variable de personas compartan su control, moviendo y acariciando objetos en una mesa luminosa. Las posiciones y orientaciones de estos objetos, así como las relaciones entre ellos, permiten crear complejas y dinámicas topologías sonoras con objetos generadores de sonido, filtros, osciladores de baja frecuencia, moduladores, etc. Además, las redes sonoras resultantes se visualizan permanentemente sobre la superficie de la mesa, describiendo en cada instante la actividad musical. Esto invita a los usuarios a mirar y escuchar a la vez, a tocar y a toquetear, a experimentar, y ayuda a entender el funcionamiento del instrumento.

Potser és millor veure'l com el fan anar per saber ben bé què és



Aquest és l'enllaç a l'entrevista

http://mosaic.uoc.edu/entrevistas/sjorda0207.html