diumenge, 15 de juny del 2008

Tancament de temporada a la irlandesa

Pels mateixos motius que vaig exposar el 24 de juny de l'any passat, el començament de l'estiu és el moment en què el Diumenja'm tanca la temporada. M'adelanto una setmana perquè passaré una nit de Sant Joan sense petardada a la dolça i malencònica Dublín, i com que en Floquet ja m'ha dit que no m'acompanyarà perquè n'està una mica fart de tant anar amunt i avall, possiblement no pugui penjar post el diumenge que ve, perquè estaré a Galway.

Ai, Galway, Galway... la mítica terra on reposen les despulles de Michael Furey, el vailet que va morir d'amor per Gretta en el relat Els Morts de James Joyce. Terra simbòlica de l'essència irlandesa...

Us deixo amb The rare old times, la cançó que evoca amb nostàlgia un Dublín joycià que començava a desaparèixer, i que reflexen les fotografies. La veu que la canta us pot semblar infame però per a mi no deixa de tenir la seva gràcia.




Per veu mítica la d'en Luke Kelly, que podeu escoltar-la amb els The Dubliners en l'esfereidora The Foggy Dew, una cançó que anima als joves unir-se a la causa irlandesa i no a la dels anglesos durant la 1a Guerra Mundial.




Us deixo dues versions més del Foggy Dew. La de l'Alan Stivell, que va ser la primera versió que vaig escoltar ara farà.... buf... quants anys Franc? Bé, un es fa gran i es nota perquè al final em quedo amb la del Luke Kelly. Ara bé, el vídeo de la versió del Stivell està bé perquè il·lustra amb imatges la lletra de la cançó.




També és recomenable la versió de la Sinnead O'Connor, amb els Chieftains (fixeu-vos en les seves 'r' finals, amb un aroma tan irlandès, com quan diu 'clear' o 'year'). Per cert, a Dublín hi ha un restaurant amb un escrit que proclama amb orgull que la Sinnead hi va treballar. Ai, Dublín....et trobava a faltar.





I bé, ens retrobarem a la pròxima temporada, per setembre, potser amb whiskey in the jar. 
Us desitjo que gaudiu d'un bon i profitós estiu.

dissabte, 7 de juny del 2008

Quadres de la nostra exposició

Crec que no m'agradaria gens quedar-me tancat al Museu d'Història Natural de Nova York, o el de qualsevol altra ciutat, per la nit. Tindria por de ser atacat pels esquelets dels dinosaures, o d'haver de córrer pels passadissos, perseguit pel negre dissecat de Banyoles, que aniria treient pels descosits la palla amb la qual està farcit.

Estic segur que molts hem tingut por de quedar-nos sols a la nostra pròpia casa, convertida en el Museu d'Història Natural. Haurem vist ombres que es projecten per les parets i per les rajoles del terra com mamuts i aus estranyes. Fins i tot el paraigüer ens pot haver semblat l'ou d'un estrús antidiluvià a punt de ser trencat per un alien que ja li toca empaitar-nos pel nostre laberint domèstic.

Hi ha vegades, però, que les ombres es converteixen en el que són en realitat: peces úniques i valuoses. Quadres que es destaquen i es transformen en una moussorgskiana exposició.




Fotografies d'Alfred Stieglitz, Berenice Abbott, Eugene Atget, Jacob Riis, Alfred Eisenstaedt, Henri Cartier-Bresson, Diane Arbus i Walker Evans, entre d'altres (qualsevol missatge subliminal pro-ianqui és pura coincidència)






'Pintures d'una exposició' de Moussorgsky (orquestrada per Ravel), interpretada per la London Symphony Orchestra dirigida per Sergiu Celibidache