dissabte, 7 de juny del 2008

Quadres de la nostra exposició

Crec que no m'agradaria gens quedar-me tancat al Museu d'Història Natural de Nova York, o el de qualsevol altra ciutat, per la nit. Tindria por de ser atacat pels esquelets dels dinosaures, o d'haver de córrer pels passadissos, perseguit pel negre dissecat de Banyoles, que aniria treient pels descosits la palla amb la qual està farcit.

Estic segur que molts hem tingut por de quedar-nos sols a la nostra pròpia casa, convertida en el Museu d'Història Natural. Haurem vist ombres que es projecten per les parets i per les rajoles del terra com mamuts i aus estranyes. Fins i tot el paraigüer ens pot haver semblat l'ou d'un estrús antidiluvià a punt de ser trencat per un alien que ja li toca empaitar-nos pel nostre laberint domèstic.

Hi ha vegades, però, que les ombres es converteixen en el que són en realitat: peces úniques i valuoses. Quadres que es destaquen i es transformen en una moussorgskiana exposició.




Fotografies d'Alfred Stieglitz, Berenice Abbott, Eugene Atget, Jacob Riis, Alfred Eisenstaedt, Henri Cartier-Bresson, Diane Arbus i Walker Evans, entre d'altres (qualsevol missatge subliminal pro-ianqui és pura coincidència)






'Pintures d'una exposició' de Moussorgsky (orquestrada per Ravel), interpretada per la London Symphony Orchestra dirigida per Sergiu Celibidache

4 comentaris:

Ferran ha dit...

M'ha encantat, aquest passeig expositiu. Val a dir que, entremig, s'ha colat una imatge de Berlin (la d'un soldat saltant allò que, poc després, seria el mur). Maca, l'expo virtual!

helenna ha dit...

Jo també he vist ombres a les parets. Llums dels cotxes del carrer en alguna nit plujosa de dissabte i no m'han fet por. A part de pobre negre de Banyoles... espero que no t' empaiti mai una calavera de cristall de quartz de dubtosa qualitat pel passadis de casa teva :-).
La música... m'ha agradat, sembla un himne d' algun pais inexistent. Es alegre, net i optimista...
A great and gorgeus kiss from your....
Monny Penny

quim ha dit...

Ferran: gràcies, malgrat el tufillo ianqui l'exposició fotogràfica també m'ha agrat. Salut i pelen.

Helenna: no espero que no m'empaiti cap calavera de quarz, que mira que és lletja. Prefereixo escoltar la música en aquest país inexistent mentre passen els llums del carrer pel sostre, lentament. Ah, Monny Penny, per ser el Bond hauré de practicar més allò de penjar el barret al penja-roba des de la porta. Estamos en ello

Josep Rumbau ha dit...

No t'amoinis, quan era nano hi havia nits que sentia sorolls a l'habitació i fins i tot de matinada em despertava sentint una presència a sota el llit que em donava empentes i notava realment com botava a cada empenta... fins que vaig descobrir que les empentes eren la força dels bategs del meu cor que anava com una locomotora i que em desplaçava visiblement. El què fa la por o un malson angoixant!
Algunes fotos són realment impactants, llàstima que la música de Moussorski no estigui feta per aquest tipus de quadres.
La direcció de Celibidache, com sempre, es fa notar. Sempre amb aquests "tempi" més lents que els de la majoria però ...amb quina intensitat i tensió.