Diumenja'm

Soroll de fressa.  Temps que passa i canvia les coses. Les coses canvien però ens deixen tan frescos com abans. Potser més rejovenits, i amb sensació de que tot ha valgut la pena. Un vespre amb Rachmaninov, una música de banda sonora. Banda sonora que fa molts anys pensava que era per a les pel·lícules dels altres. Però no, ho ha estat de la meva, i ho és encara.

El goig de viure bandes sonores com viure els diàlegs de pel·lícules, escoltant les paraules que sempre hem volgut sentir. Paraules i música realment per a nosaltres.  Música, vida, vida mandrosa de dissabte i diumenge, vida feliç.

El dilluns 9 de novembre tenia tantes ganes de ser a Berlín. Em sentia com si no hagués anat al casament del meu millor amic. M'hauria agradat estar-hi sobretot per a mi, per celebrar la meva relació de germanor amb la ciutat. De la mateixa manera que hi ha vil·les agermanades amb vil·les d'altres països, jo estic agermanat amb Berlín.

Aquesta vinculació sentimental amb la ciutat es remonta a uns  segons inoblidables de l'audició d'un concert a Ràdio 2. És el moment en què esclaten els aplaudiments després d'una trepidant interpretació de la setena simfonia de Beethoven. L'orquestra és la Filharmònica de Berlín, el director Daniel Barenboim, i l'event és el concert interpretat tres dies després de la caiguda del Mur, dedicat especialment als habitants del Berlín Est. No sé... els aplaudiments són un moment de catarsi i clímax, un torrent sonor que s'allibera i s'ho emporta tot, com la massa humana que es va concentrar als passos fronterers i va acabar passant-los per damunt.

Fa uns mesos, a Berlín, els aplaudiments em van tornar a meravellar. Aquest cop no eren uns aplaudiments enllaunats en una gravació, sinó reals, concretament en el mateix escenari que el concert de Barenboim: la sala de concerts de la Filharmònica de Berlín. Entre els elements decoratius de la sala,  d'un estil cutrelux dels anys setanta,  una esfera sonora em va rodejar. L'esfera la produia el públic que estava davant de l'orquestra, als palcos laterals, i també als palcos que s'enfilaven al seu darrera, mentre aplaudia amb entusiasme l'entrada de Mariss Jansson amb l'Orquestra del Concertgebow.



No m'havia recuperat encara d'aquell efecte sonor, quan l'orquestra va interpretar Ritual d'Alfred Schnitke. Una autèntica batalla per a un exèrcit dirigit per Jansson, amb un únic supervivent al final. Després de l'últim 'ding', suspès en el silenci, els aplaudiments em van tornar a esclafar.

Hi ha moltes coses que un ha de fer abans de morir. Plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre són coses que estan molt bé, però creieu-me, poseu a la llista 'aplaudir envoltat de berlinesos'

I

En David és un noi d'Alcorcón que un dia va decidir aprendre català. Va comprar un diccionari castellà-català a la llibreria del seu barri i així, després d'aprendre algunes paraules, i de fer alguns exercicis de gramàtica, va començar a escriure en la llengua d'Espriu. Tot sol, el jove madrileny va anar aprenent la llengua, amb l'ajuda dels pocs llibres escrits en català que trobava a Madrid, de les sèries de TV3 que podia mirar gràcies a la parabòlica, i de les xerrades pel Messenger amb gent de Catalunya. Ha assolit un nivell de competència suficient com per escriure un bloc completament en català. La seva redacció és fluïda, espontània, com si escrivís en la seva llengua materna. Allà on jo dira 'l'últim any' ell diu 'el darrer any', i poquíssimes vegades cau en el parany dels barbarismes.

III

La Caterina és una filòloga catalana que no llegiria mai Joyce en anglès si ho pot fer en català. Somriu amb superioritat quan corregeix punts volats, accents o dièresis en un document escrit per un professor o un periodista. No té interès per Falla, ni per Machado. No ha sentit parlar mai de la música indie, i no té inconvenient en admetre que no sap qui és Amancio Prada. Això sí, no entén que pugui haver algú que no sàpiga la lletra de Laura, d'en Lluís Llach. La Caterina va avaluar en David a la prova de nivell de català per optar a un lloc de treball a Barcelona. Segons ella, en David està per sota del nivell C, que és el nivell mínim exigible.

IV

El Ministerio de Cultura va dictaminar que la pel·lícula Saw VI fós exhibida en cinemes X, pel seu contingut violent. Per la mateixa regla de tres, Macbeth també s'hauria d'exhibir en una d'aquestes sales. Sobretot, la versió de Roman Polansky, perquè t'esquitxa de sang si estàs a primera fila.

Alguns dels paternals miembros (y miembras, com diria la ministra d'igualtat), podrien fins i tot estar d'acord en qualificar Macbeth com una obra de sala X. Per la meva part, el que trobo d'X en Macbeth és a la Lady Macbeth de Shostakovich*. Aquesta no és la d'Inverness, la shakespeariana, sinó la de Mensk. Mireu diferentes versions dels moments més calents i explícitament sexuals de l'òpera.

Versió amb color Emmanuel o del clàssic el coño que habla (aquella del miénteme Pinocho)

*Curiosament, la primera vegada que la meva mare va anar a veure una òpera va ser per la Lady Macbeth de Mensk, i li va encantar.

En un programa de ràdio d'autoajuda deien que, durant la tardor, un reposa l'energia acumulada durant l'estiu. Aquest període no serviria per una altra cosa que per  a preparar-se per a la  hivernació. La veritat és que aquesta no deixa de ser una analogia més. Realment, em fan gràcia aquestes veritats que no són res més que analogies. Si ets Gèminis tens doble personalitat, durant la tardor reculls tot lo bo i lo dolent que has fet l'estiu; si escrius unes lletres amb un pal ben alt i erecte, ets una persona que vol destacar i imposar-se als altres

Les analogies són com una crosta que al final es converteix en una superfície de la realitat. Com les icones dels botons d'un programa informàtic, on un llapis i una llibreta volen dir que escrius un mail amb el teclat; i unes tisores volen dir que pots desplaçar un text que no està en un paper. De la mateixa manera, un Calippo vol dir que tens una fascinació fàlica reprimida, i la resistència a portar samarretes blanques és per una fòbia al Real Madrid.

En unes lliçons privades sobre estètica a Cambridge, Wittgenstein diu que moltes de les explicacions s'admeten perquè tenen un encant particular. La imatge de la gent que té pensaments subconscients té encant. La idea d'un submón, d'un sòtan secret, una cosa amagada, misteriosa. Com els dos nens de Keller, que posen una mosca viva en el cap d'una nina, enterren la nina i se'n van. Estem disposats a creure un munt de coses simplement perquè són misterioses., i també més encisadores (afegeixo jo del que dedueixo de les paraules de Wittgenstein).

¿La simplicitat per entendre el que és nou fent analogia amb objectes més antics (els bessons, la balança,...), fa que la realitat sigui més agradable, i més atractiva de conèixer?  Ara bé, ¿no podria ser tan falsa com una realitat explicada de manera desagradable?

Paul Wittgenstein, germà de Ludwig Wittgenstein, amb l'Orquestra del Concertgebow, dirigida per Bruno Walter, interpretant el Concert de Piano per a la Mà Esquerra de Ravel. Una obra encarregada per Paul, el qual havia perdut el braç dret a la Primera Guerra Mundial.