diumenge, 30 de maig del 2010

Luke i Darth

Tinc un netbook negre que em recorda en Darth Vader. En Floquet és blanc com en Luke Skywalker. Sembla que aquí, a l'escriptori, les coses haurien d'anar diferent. En Floquet Luke li hauria de dir al Netbook Vader que és ell el seu pare.

Déu meu. Em sembla que hauré vist més de dotze vegades l''atac a l'Estrella de la Mort de la peli Star Wars. Aquest fantàstic clímax de la pel·licula el gaudeixo tant o més que la primera vegada, que va ser en un cinema de Blanes, amb els meus pares. Després, vaig saber que en Darth Vader era pare d'en Luke perquè va ser l'única frase que vaig entendre quan vam anar a veure L'Imperi Contraataca a París, amb la meva germana i un cosí meu: Luke, je suis ton pêre. No, ne se pas possible (ho escric tal com ho vaig sentir) De més gran, vaig escoltar un programa radiofònic sobre la influència dels leit-motiv de la tetralogia wagneriana a la banda sonora de Star Wars i l'Imperi Contraataca. Ara els dos personatges principals reapareixen per evocació en el meu escriptori, i recordo una frase molt interessant de la saga que vaig llegir en un lema de messenger: el valor espera, la por sempre va a buscar.

diumenge, 23 de maig del 2010

Podria ser aquest el post més mandrós...

... i ho és. Però quina meravella és aquest larghetto de la simfonia núm. 2 de Beethoven. Per què llegir si l'esperit brillant del diumenge al matí es pot introduir per les vostres orelles?






Larghetto interpretat per l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, dirigida per Mariss Jansons

El Canon de Pachelbel no, si us plau

No, pel començament no és el Canon de Pachelbel. És el Just Like Heaven dels The Cure.



Interpretació realitzada per la Vitamin String Quartet. Uns bons amics de Spotify

Una víctima del Canon, sortint de l'armari

diumenge, 16 de maig del 2010

Apple Victim

Sóc un Apple Victim, ho reconec. Pots perdonar-me per haver pervertit un moment tan romàntic, per haver-lo transformat en un simil appelià? Pots, de veritat, perdonar-me per haver imaginat el que vaig imaginar aquella tarda?

Estàvem tu i jo, en una guingueta (àlies chiringuitu), asseguts a unes cadires de plàstic vermelles, amb les potes clavades a la sorra. Dues clares, unes patates fregides Alfonso Torres, i a la distància la silueta de Montjuic ajaguda al costat de la platja. Feia poques hores havíem jugat amb l'iPad que em van deixar els de la feina. Amb el catxoPod, com li dius tu, haviem mogut, ampliat i reduït fotografies amb els dits. Segurament va ser per això que vaig tenir aquesta temptació :  desplaçar el disc rosat del sol sota el meu dit, i arrossegar-lo com si el cel fos la pantalla, per deixar-lo davant nostre, quiet sobre l'horitzó grisós del mar.  I si haguessis volgut, l'hauria anat portant des de Caldetes fins a Barcelona, com si el sol fós una fitxa de parxís (diries tu), o com si fós un widget (diria jo).


Pastoral de la Serenata per Corn i Orquestra de Corda de Benjamin Britten. Perdoneu la qualitat del so, però no he trobat una versió millor. El poema, de Charles Cotton, diu així

The day’s grown old; the fainting sun
Has but a little way to run,
And yet his steeds, with all his skill,
Scarce lug the chariot down the hill.
The shadows now so long do grow,
That brambles like tall cedars show;
Mole hills seem mountains, and the ant
Appears a monstrous elephant.
A very little, little flock
Shades thrice the ground that it would stock;
Whilst the small stripling following them
Appears a mighty Polypheme.
And now on benches all are sat,
In the cool air to sit and chat,
Till Phoebus, dipping in the west,
Shall lead the world the way to rest.

diumenge, 9 de maig del 2010

Realitat augmentada

A vegades, acostem les parpelles per expandir el temps, enlentint el fets que tenen lloc al nostre voltant. Així, magnificades, apreciem les meravelles que dancen entre la pluja i la nostra pell.

diumenge, 2 de maig del 2010

Ritus

Música per al record de la nit prèvia a l'1 de maig, a la Creu de Canet de Mar. Tendes de campanya, enmig del bosc, pels voltants d'una creu fascistoide al cim d'un turó que domina una part del Maresme. Nit d'iniciació etílica i sexual per a molts que estàvem, o bé a prop, o havíem passat recentment la barrera dels 18 anys. Allà vaig avorrir i detestar el moscatell, sí.