Final de temporada

Diumenja'm ha estat un lloc pensat per fer agradable una estona de diumenge davant de l'ordinador. Malgrat aquest estiu jo hauré de donar-li bastant a la tecla, crec que els diumenges estivals no són per estar davant de la pantalla i llegir la gent, sinó per escoltar-la, parlar amb ella i compartir estones a l'aire lliure. Per això, com que la raó de ser del Diumenja'm no lliga bé amb el que, per a mi, haurien de ser les tardes dominicals estiuenques, aquest bloc romandrà tancat aquest estiu. Potser el torno a obrir el setembre, qui sap. Ja veurem.

Us agraeixo moltíssim l'interès i la fidelitat que heu demostrat, llegint els meus posts, escrivint comentaris, fent-los per telèfon, parlant davant d'unes patates braves, o a l'interior d'un cotxe en un pàrquing, escoltant extasiats la Dessay. Sobretot estic molt agraït als que heu contribuït amb espontaneïtat i bon humor a que el Diumenja'm no s'hagi acabat en el fons de pantalla sinó que s'hagi obert a l'exterior. Fora del bloc he compartit amb alguns de vosaltres els meus gustos i passions musicals, hem parlat d'altres coses de la vida i hem fet amistats. Us he conegut, he après moltes coses i m'he adonat d'unes altres molt importants. Gràcies.

Com que un ha de ser coherent sempre i quan un ho vulgui ser, i com que he dit que els diumenges estivals estan per gaudir-los a l'aire lliure, proposo una trobada on es facin les dues coses implícites en l'art de diumenjar: passar el diumenge i menjar. Proposo fer-ho en una població del Maresme a partir de la segona quinzena de juliol ja que del 30 d'aquest mes fins al 14 estaré de vacances al Marroc. En tot cas, podem concretar escrivint-nos per mail (la meva adreça és qimore@gmail.com), per Google Calendar, o per una altra via.

En el post següent us deixo algunes gravacions relatives als adéus (és perquè no digueu que aquesta setmana no m'ho he currat).

Fins aviat!!!!

És l'hora dels adéus

Adéu al passat (Madama Butterfly)

En Pinkerton acomiadant-se del niu d'amor que va compartir amb la Butterfly.

'Leb wohl, leb wohl auf Wiedersehen" (La Flauta Màgica)

Un adéu que inicia el camí de la vida, la sabiesa i l'alegria. Per la S*******, que el diumenge va tornar a néixer :)


Adéu i bona nit (Final de la Walkíria)

Comiat del déu/pare Wotan (Hans Hotter) a la seva filla Brunhilde. Per la seva voluntat, la valquíria estarà dormida fins que un heroi travessi el foc màgic que la rodeja i la desperti. Llavors, deixarà de ser inmortal i estimarà com una dona.

Tres adéus (In the Mood for Love)

Un adéu de comprar, un adéu que no es veu i un adéu contingut. Un amor que han d'amagar a tothom, inclosos ells mateixos

Adéu ensucrat (Old Lang Syne)

Ho sento Na. No he pogut evitar-ho :)



Adéu.

Barbers

Barbers reals

L'habilitat i el control fent anar unes tisores, no importa que l'objecte estigui en constant moviment

Mou les mans com un director d'orquestra. Quina manera d'aixecar el dit petit. I el client, com tothom, tanca els ulls. No s'hi pot fer res. Moment de recolliment i pau a les mans d'un altre.

Barbers des/estressants

Jo vull que en Jesús (el meu barber) em faci això...




Barber d'estudi

... i un somriure a partir d'1.25 que voldria veure cada dia




Barbers virtuals (indispensable posar-vos els cascos)



De barbiere a barber




De barber a Barber


L'adagio per a cordes de Samuel Barber amb imatges d'Escòcia. Els espais s'han obert de bat a bat. Respireu fons

Vals del minut

En un minut es pot perdre una lliga,
i podem escoltar les notes
d'unes mans invisibles.

S'intueix l'estiu

El dijous vaig travessar corrents el parc del Clot perquè vaig veure uns nens ajupits encenent petardos. Abans d'ahir vaig interrompre la meva caminada Llavaneres-Arenys per la platja per a degustar una clara fresquíssima (a Canet se'n diu 'un shandy') amb unes patates Alfonso Torres a l'ombra d'un xiringuito (ai, no me'n recordo de com es deia en català). Ahir em vaig allargardaixar a la platja i vaig desafiar les meduses. I és que arriba l'estiu. És moment per al On the Beach del Chris Rea, la meva banda sonora mentre preparava aquells miracolosos exàmens de suficiència que em van permetre aprovar en una setmana les quatre o cinc assignatures que arrossegava durant tot el segon de BUP. Gràcies a aquests exàmens podia quedar ben net en una setmana, sense tenir res per setembre. Això sí que era possible; en canvi, trobar-te la noia del vídeo sota la dutxa d'un pati blanc ja era- i és- més difícil

Al MACBA hi ha gent que patina

... i n'hi ha que no. Jo sóc un dels que no patinen. Un peató sofert que cada cop que passa pel davant del Macba ha d'esquivar uns individus que es dediquen a l'afició absurda, segons el meu parer és clar, de saltar amb el skateboard i caure. No em molesta que patinin pel meu costat; el que em molesta és haver-los d'esquivar quan cauen. Perquè fins ara no he vist un patinador d'aquests que acabi bé l'acrobàcia que intenta fer. I, total, tanta energia inútil simplement per aconseguir un soroll de rodes i fusta petant contra l'asfalt que em posa dels nervis. En aquest video ho podeu comprovar amb tota la seva cruesa. Aquest sol ser el soroll de l'estiu a ciutat.

Però vaja, avui és un diumenge pre-estival i posem-nos de bon rotllo. Escoltem uns altres sons d'estiu a la ciutat.

i per què no? Escoltem el so lleu d'una nit d'estiu de Berlioz amb la sempre esplèndida Janet Baker, llàstima que el so no sigui gaire bo. Quina manera de dir 'j' arrive', 'j'arrive du paradis'...

El museu renovat de casa meva

Recordo el gran aconteixement de l'exposició de Las Meninas de Velázquez després d'haver passat per un procés de neteja. Gent de tot arreu va anar a veure el quadre amb l'expectació de descobrir els colors que el pas del temps havia esmorteït, cobert i ocultat. Una expectació semblant vaig sentir tornant a casa després d'haver passat una estona molt agradable parlant amb en Josep Rumbau- sobretot escoltant-lo parlar d'òpera i cantants amb apassionament. Tenia ganes de redescobrir els CDs que han estat amb mi durant anys i anys. Estava convençut de que apreciaria nous colors, nous matisos, una nova llum. I així ha estat quan he tornat a gaudir del Requiem de Fauré, amb la Victòria dels Àngels. I és que, prenent-me la llibertat de recórrer a Foix i a la nur, m'exalta el vell perquè sempre és nou.

Josep, especialment per a tu he penjat aquest Libera me. No és en Fischer-Dieskau però és el que he trobat.

i a tots us desitjo una bona estada in paradisum, però a la terra i vivint-la amarats de llum de diumenge.

Sísif

De tots els martiris famosos de la mitologia grega, el que em sembla més bèstia és el de Sísif. Estar condemnat a pujar eternament una pedra enorme fins al cim d'una muntanya i, després de l'esforç, veure-la caure per l'altre vessant ha de ser horrorós.




Potser em sembla més terrible perquè crec que sovint no és ben bé un càstic sinó un estat en el que és molt fàcil que un mateix hi caigui de manera inconscient.




A vegades no sabem que estem pujant la mateixa pujada de sempre o baixant la mateixa pujada de sempre




O estem atrapats en el bucle dels prolegòmens de l'acció, com si montats als cavallets miréssim somrient els nostres pares però no poguéssim baixar per a tornar al seu costat ... i girem i girem...






Estamos atrapados en el bucle de los prolegómenos de la acción, como si montados en los caballitos mirásemos sonriendo a nuestros padres pero no pudiéramos bajar para volver a su lado ... y giramos y giramos...




A veces no sabemos que estamos subiendo la misma subida de siempre o bajando la misma subida de siempre




Quizás me parece más terrible porque creo que no es un castigo en sí sino un estado en el que es muy fácil que uno mismo caiga de manera inconsciente.



De todos los martirios famosos de la mitología griega, el de Sísifo es para mí el más cruel. Estar condenado a subir eternamente una piedra enorme hasta la cima de una montaña y, tras el esfuerzo, verla caer por la otra ladera debe ser horroroso.