De tots els martiris famosos de la mitologia grega, el que em sembla més bèstia és el de Sísif. Estar condemnat a pujar eternament una pedra enorme fins al cim d'una muntanya i, després de l'esforç, veure-la caure per l'altre vessant ha de ser horrorós.
Potser em sembla més terrible perquè crec que sovint no és ben bé un càstic sinó un estat en el que és molt fàcil que un mateix hi caigui de manera inconscient.
A vegades no sabem que estem pujant la mateixa pujada de sempre o baixant la mateixa pujada de sempre
O estem atrapats en el bucle dels prolegòmens de l'acció, com si montats als cavallets miréssim somrient els nostres pares però no poguéssim baixar per a tornar al seu costat ... i girem i girem...
Estamos atrapados en el bucle de los prolegómenos de la acción, como si montados en los caballitos mirásemos sonriendo a nuestros padres pero no pudiéramos bajar para volver a su lado ... y giramos y giramos...
A veces no sabemos que estamos subiendo la misma subida de siempre o bajando la misma subida de siempre
Quizás me parece más terrible porque creo que no es un castigo en sí sino un estado en el que es muy fácil que uno mismo caiga de manera inconsciente.
De todos los martirios famosos de la mitología griega, el de Sísifo es para mí el más cruel. Estar condenado a subir eternamente una piedra enorme hasta la cima de una montaña y, tras el esfuerzo, verla caer por la otra ladera debe ser horroroso.
Potser em sembla més terrible perquè crec que sovint no és ben bé un càstic sinó un estat en el que és molt fàcil que un mateix hi caigui de manera inconscient.
A vegades no sabem que estem pujant la mateixa pujada de sempre o baixant la mateixa pujada de sempre
O estem atrapats en el bucle dels prolegòmens de l'acció, com si montats als cavallets miréssim somrient els nostres pares però no poguéssim baixar per a tornar al seu costat ... i girem i girem...
Estamos atrapados en el bucle de los prolegómenos de la acción, como si montados en los caballitos mirásemos sonriendo a nuestros padres pero no pudiéramos bajar para volver a su lado ... y giramos y giramos...
A veces no sabemos que estamos subiendo la misma subida de siempre o bajando la misma subida de siempre
Quizás me parece más terrible porque creo que no es un castigo en sí sino un estado en el que es muy fácil que uno mismo caiga de manera inconsciente.
De todos los martirios famosos de la mitología griega, el de Sísifo es para mí el más cruel. Estar condenado a subir eternamente una piedra enorme hasta la cima de una montaña y, tras el esfuerzo, verla caer por la otra ladera debe ser horroroso.
3 comentaris:
vaya artista!
que xula!
Anna
Gaudiu d'una altre interpretació del sísif molt interessant:
www.hangar.org/sisif/
Dues referències i algunes paraules meves al voltant de Sísif
per ROC PARES
Sísif és un treball fet per a Internet. El treball d'un artista, l'Antoni Abad, que és fill d'un escultor d'aquells que piquen pedres, i d'una escriptora d'aquelles que escriuen paraules. L'Antoni ha estat escultor quan ha fet coses d'escuma, de mecalux, de paper o de vídeo, ara amb Sísif ja no ho sé, no hi posaria la mà al foc. Si Sísif és escultura deu ser-ho entre les més grans, juntament amb la peanya pel món de Piero Manzoni i amb alguna altra també molt irònica que no conec o no recordo.
Sísif no és enlloc, sinó que s'esdevé quan algú el demana, en aquest sentit és com un pam o com una paraula. Per anar bé caldria que la gent que entra a internet passés a veure'l.
La xarxa global, de moment és una xarxa que només arriba arreu on arriba la xarxa. Tanta precarietat en la sofisticació, tantes constriccions en la pretesa virtualitat, tants monolits per foradar, encara.
La xarxa global tindrà l'any 2000 més de sis-cents milions d'usuaris, Sísif serà com una ermita (qui sap si perduda) en un bosc espès.
Sabem que les mares de Déu no es troben a les mines, sinó a les coves. Malgrat tot, deixeu-me escriure sobre Sísif com si parlés de la imatge que espera els pelegrins al cambril. Cada cop que entrem a veure a Sísif esdevenim Sísif, se'ns en van l'ara i l'aquí i ens quedem suspesos en un entremig que és tensió. Sísif és l'acció paradigmàtica: arribar a l'antípoda és un gest que implica la possibilitat d'arribar arreu. Posar un peu allà no vol dir sortir ni abandonar, ni tampoc transgredir. Posar un peu allà és circumdar, recorre infinitament, voltar un cop i un altre sempre més, o si més no, mentre quedin pelegrins.
Il·lògic, és a dir mític, Sísif tensa la corda de tot l'espai implícit, incommensurable. I tot l'espai és atrapat per Sísif en una bombolla de temps, un temps abastable. Una gesta gegantina portada a escala humana, però sense miniaturitzar-la. Un fet que estreny un nus dels de la xarxa, un nus que es fa cada cop que algú hi passa i que torna a estar desfet fins que algú altre no hi arriba.
Simultani i necessàriament incomplert Sísif no és ni l'un ni l'altre, és entremig. Si dipositeu la vostra confiança en Sísif, tant se val que aquesta sigui cega perquè Sísif és trans(a)parent.
Salutacions de ONA
Ostres, Ona.
Impactant l'altra interpretació del Sísif, i també tota l'exposició del Roc Pares. Buf!
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada