Ets la primavera que anhelava durant les gelors de l'hivern. El meu cor t'ha saludat amb adoració sagrada quan per primer cop el teu esguard s'il·luminà en veure'm. Sempre he viscut envoltada d'estranys, cap del quals em donà cap joia, cap del quals em tocà mai. Tot el que m'envoltava era desconegut per mi. Però en veure't t'he conegut a l'instant, des que t'he vist t'he fet meu, i tot el que amagava al cor, tot el que sóc, ha sorgit en mi tan vivament com la llum del sol i m'ha esclatat a les orelles com un eco festiu, quan en la solitud d'aquest lloc hostil i fred he vist el meu amic.
(Traducció agafada del post del 21 de juny de 2003 del bloc 'Un que passava')
Escoltem quatre interpretacions de la rebuda de la primavera per part de Sieglinde i Siegmund al primer acte de la Valquiria. La primera, la de la gran Kirsten Flagstad.
A continuació Jessy Norman i Jess Thomas, que abans canta el Winterstürme (també podeu escoltar el Winterstürme aquí en una interpretació 'Cine de Barrio' de Lauritz Melchior). El director és James Levine, que sempre em recorda el pallasso dels Simpson, o l'inevitable grassonet de les pel·lícules de desmadre universitari americanes.
Aquí en Jess Thomas amb Helga Dernesch, i Thomas Schippers com director, en una interpretació del 1967. Tot un document que, un cop vist l'anterior, ens fa reflexionar sobre el pas del temps; el pas del temps per a Jess Thomas, sobretot.
I, finalment, la Montserrat Caballé, amb Siegfried Jerusalem, en una producció del Teatro de la Zarzuela al maig del 1986. Crec que va ser la mateixa producció que vaig veure al Liceu abans de que es cremés. Estava al cinquè pis, i me la vaig empassar de genolls agafat a la varana, que era l'única manera de poder veure una mica l'escenari. Però és clar, com que en aquella època et feien creure que la passió per l'òpera era directament proporcional a la teva disposició per soportar incomoditats, doncs patia en silenci i orgull de melòman. Quina tonteria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada