Música políticament correcta

És indubtable que hi ha unes peces que són paradigmàtiques de la música políticament correcta. Són composicions amb una opinió tan favorable a nivell universal que ja és dogma que tal cançó és la millor cançó d'amor mai escrita, la més emotiva i identitària de tot un poble, o la cançó-himne d'esperança en un món millor. Amb aquestes etiquetes penjades de manera apriorística, i suposadament acceptades per la majoria, dir que les trobes una llauna és tan políticament incorrecte com dir que El Quijote no t'ha fet riure i que no el recomanaries a ningú, o que no t'agrada el nostrat poeta Miquel Martí Pol. Avui estic una mica gamberro i presento algunes peces musicals políticament correctes que, per a mi, no són més que una veritable llauna.

Comencem amb el Ne Me Quitte Pas de Jacques Brel, que té l'etiqueta universal- com si fos un epitafi- de ser 'la cançó d'amor més bonica mai escrita'. Doncs, francament, per a mi és la cançó d'amor més contrària a la dignitat humana que s'hagi fet. Si algú em diu que li deixi ser l'ombra de la meva mà i l'ombra del meu gos, buf..., quina por. No sé què té de bonic escoltar com algú, voluntàriament, suplica a l'estimat que l' anuli i el degradi com a persona. No és pas com entenc l'amor jo.

Ne Me Quitte Pas - Jacques Brel

Una altra perla és el Blowing In The Wind. Més que la melodia o la lletra, el que em molesta particularment és la veu d'en Dylan, Una veu que s'ha recargolat com en Dylan mateix, amb les seves ulleres fosques, ficant-nos en un bucle en el qual ja no saps si canta el Blowing In The Wind o el Like A Rolling Stone, totes sonen igual.

Una cançó intocable és Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol. Una cançó amb estructura de llista (llista de personatges de ficció), com una redacció de quan anava al col·legi de petit.



I si no El Cant Dels Ocells, peça obligada dels bisos de reconeguts violoncelistes quan actuen a Catalunya, pensant que fan una gràcia. A mi, francament, em farien més feliç si toquessin el preludi d'una suite per a cello de Bach.

Suite No 2 In D Minor BWV 1008: Prelude - Pierre Fournier

I last but not least, sinó on top of the list, està la cançó més políticament correcta de totes, però també la que m'inspira més rebuig. Em repèl, no puc amb ella... Imagine.