El 13 de desembre de 2006, l'ornitòleg Christian Moore proposà a la Societat Naturalista del seu país, Pastenagal, una expedició a l'illa de Wikiland per a buscar una espècie de lloro, mai no vista encara per ulls occidentals però que era protagonista de les llegendes dels habitants de l'illa. Aquest lloro tenia la particularitat de ser políglota i músic. Si se li deia una paraula, el lloro podia traduir-la en 20 idiomes i sabia tocar l'orgue. Moore va dedicar un any a convèncer a la Societat que li financés l'expedició. Alguns dels seus membres opinaven que el lloro no tenia cap interès ja que consideraven que les traduccions del lloro a la llengua del seu país - el Pastenagal- segurament no seguirien les normes de l'Institut d'Estudis Pastenagals.
Finalment va poder fer l'expedició, amb el permís i la petita ajuda financera de la Societat Naturalista, i va trobar dos exemplars de lloros músics i políglotes els quals va portar al seu país. Malgrat tot, Moore va estar un altre any intentant convèncer al president de la Societat Naturalista Pastenegal de que la seva troballa era digna de ser donada a conèixer a la humanitat, i que el lloc d'aquells animalons no era a casa seva, engabiats. Els lloros no sortien de casa, dormien, menjaven, aprenien noves paraules i l'un va començar a tocar el saxo tenor i l'altre el fagot. Però ningú, a excepció dels veïns, sabia de l'existència d'aquells prodigiosos animals.
Un dia, Christian Moore va saber per la televisió que un ornitòleg britànic , Isaac Kumar, havia anat a l'illa de Wikiland i havia tornat amb un lloro- en Sunday- que sabia cantar l'himne del F. C. Barcelona. Amb suor freda va baixar-se d'Internet l'estudi de Kumar sobre aquell lloro, publicat per la Societat Naturalista Britànica, i amb alivi va comprovar que l'animal que s'estava convertint en una estrella mediàtica i científica, era incapaç de fer res més. Va agafar els seus dos lloros i els va dur corrents als estudis de televisió P-3. Volia demostrar a tot el país que ella havia estat el primer en portar lloros de Wikiland, i que els seus sabien fer més coses que els d'en Kumar. El director de la cadena, però, li va dir que no li interessava, perquè no sabien cantar l'himne del F.C. Barcelona, com en Sunday, ni tampoc podien superar-lo cantant l'himne del Real Madrid.
Una història de passos de gegant que es converteixen en passos de pardal. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència.
Aquí teniu la peça fundacional d'un nou estil de jazz, Giant Steps, de John Coltrane, interpretada amb els passos de pardal de les seves notes.
Finalment va poder fer l'expedició, amb el permís i la petita ajuda financera de la Societat Naturalista, i va trobar dos exemplars de lloros músics i políglotes els quals va portar al seu país. Malgrat tot, Moore va estar un altre any intentant convèncer al president de la Societat Naturalista Pastenegal de que la seva troballa era digna de ser donada a conèixer a la humanitat, i que el lloc d'aquells animalons no era a casa seva, engabiats. Els lloros no sortien de casa, dormien, menjaven, aprenien noves paraules i l'un va començar a tocar el saxo tenor i l'altre el fagot. Però ningú, a excepció dels veïns, sabia de l'existència d'aquells prodigiosos animals.
Un dia, Christian Moore va saber per la televisió que un ornitòleg britànic , Isaac Kumar, havia anat a l'illa de Wikiland i havia tornat amb un lloro- en Sunday- que sabia cantar l'himne del F. C. Barcelona. Amb suor freda va baixar-se d'Internet l'estudi de Kumar sobre aquell lloro, publicat per la Societat Naturalista Britànica, i amb alivi va comprovar que l'animal que s'estava convertint en una estrella mediàtica i científica, era incapaç de fer res més. Va agafar els seus dos lloros i els va dur corrents als estudis de televisió P-3. Volia demostrar a tot el país que ella havia estat el primer en portar lloros de Wikiland, i que els seus sabien fer més coses que els d'en Kumar. El director de la cadena, però, li va dir que no li interessava, perquè no sabien cantar l'himne del F.C. Barcelona, com en Sunday, ni tampoc podien superar-lo cantant l'himne del Real Madrid.
Una història de passos de gegant que es converteixen en passos de pardal. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència.
Aquí teniu la peça fundacional d'un nou estil de jazz, Giant Steps, de John Coltrane, interpretada amb els passos de pardal de les seves notes.
So What? - Miles Davis
4 comentaris:
Mmmm... són quarts de dues, estic mig engripat i, el que és pitjor, se'm tanquen els ulls, de son. Per sort, avui el "lloro" del meu veí es deu haver quedat sense piles, així que sí, segurament podré dormir.
Demà, un cop descansat, tornaré a diumenjar. Espero ser capaç de descobrir què s'amaga darrera aquesta història de lloros...
Salut, i zzzzz... Aaatxííís!
Tot el que em puguis de lloros m'ho crec perquè, com ja saps, en vaig tenir un que cantava "La Cucaracha" i, a més, la ballava i quan li preguntaves -Com va el Barça? et contestava -És una llufa i es quedava tan ample. És clar que eren altres èpoques quan el Barça no estava com ara.
Salut!
Molt bona, però jo hi canviaría el final.... El Sr. Moore, després de comprovar que la estupidesa humana és universal va rebre una suculenta oferta del millor centre de recerca i aprenentage de lloros dels EEUU i ara viu amb la seva "pardaleta" en una caseta a Malibú.
Conyes a part, trobo la música molt encertada, quin geni el Miles Davies!.
Boníssim el video de les notes amb vida pròpia, m'encanta.
Petonets...
Ferran: cuida't i oblida't del lloro amb bisolgrip. Jo procuro fer-ho abans d'anar a la feina mirant-me al mirall i repetint-me lo guapo que soc. Espero que et recuperis aviat.
Josep: sí, ara els culés es queixen de que amb aquest Barça no disfruten perquè no pateixen. Salut, espero que gaudissis del concert final del Viñas.
Helenna: la pardaleta que no escombrava l'escaleta... Quina mandra, viure a Malibú en una casa a la platja, amb tot fet malbé per culpa de la sal marina... Quina pasta en manteniment. Res, millor estudiar sobre els lloros al passeig de mar davant de l'estació.
Impressionant el Miles, eh? I les notes vivents realment són una canya.
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada