dissabte, 24 de gener del 2009

Música políticament correcta

És indubtable que hi ha unes peces que són paradigmàtiques de la música políticament correcta. Són composicions amb una opinió tan favorable a nivell universal que ja és dogma que tal cançó és la millor cançó d'amor mai escrita, la més emotiva i identitària de tot un poble, o la cançó-himne d'esperança en un món millor. Amb aquestes etiquetes penjades de manera apriorística, i suposadament acceptades per la majoria, dir que les trobes una llauna és tan políticament incorrecte com dir que El Quijote no t'ha fet riure i que no el recomanaries a ningú, o que no t'agrada el nostrat poeta Miquel Martí Pol. Avui estic una mica gamberro i presento algunes peces musicals políticament correctes que, per a mi, no són més que una veritable llauna.

Comencem amb el Ne Me Quitte Pas de Jacques Brel, que té l'etiqueta universal- com si fos un epitafi- de ser 'la cançó d'amor més bonica mai escrita'. Doncs, francament, per a mi és la cançó d'amor més contrària a la dignitat humana que s'hagi fet. Si algú em diu que li deixi ser l'ombra de la meva mà i l'ombra del meu gos, buf..., quina por. No sé què té de bonic escoltar com algú, voluntàriament, suplica a l'estimat que l' anuli i el degradi com a persona. No és pas com entenc l'amor jo.


Ne Me Quitte Pas - Jacques Brel

Una altra perla és el Blowing In The Wind. Més que la melodia o la lletra, el que em molesta particularment és la veu d'en Dylan, Una veu que s'ha recargolat com en Dylan mateix, amb les seves ulleres fosques, ficant-nos en un bucle en el qual ja no saps si canta el Blowing In The Wind o el Like A Rolling Stone, totes sonen igual.



Una cançó intocable és Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol. Una cançó amb estructura de llista (llista de personatges de ficció), com una redacció de quan anava al col·legi de petit.



I si no El Cant Dels Ocells, peça obligada dels bisos de reconeguts violoncelistes quan actuen a Catalunya, pensant que fan una gràcia. A mi, francament, em farien més feliç si toquessin el preludi d'una suite per a cello de Bach.




Suite No 2 In D Minor BWV 1008: Prelude - Pierre Fournier

I last but not least, sinó on top of the list, està la cançó més políticament correcta de totes, però també la que m'inspira més rebuig. Em repèl, no puc amb ella... Imagine.



7 comentaris:

Ferran ha dit...

Mmmmm... vejam, a veure quin percentatge tenim de coincidències i de divergències:
Brel: en general bastant insufrible (la seva paisana Piaf... ah, la Piaf!, ella és tota una altra cosa)
Dylan: no m'agrada gens
Sisa: mmmm... tampoc no és gaire de la meva corda, tot i que aquesta cançó és tan "nostrada" com la crema catalana i clar, de tant escoltar-la... ja ho diuen: el rose hase el carinyo!
El cant dels pàjarus: ep!, paraules majors: m'agrada molt!
Imagine: plas, plas, plas... Love it!
Si fos espanyol hauria de dir que el flamenc és políticament correcte -he dit si fos espanyol-, però que no l'aguanto més de 10 segons. Per exemple.
Salut, Quim!

Anonymous ha dit...

Charlot mai m'ha fet riure. No aguanto cap cançó del Raimon ni m'agrada el paraules d'amor del Serrat.
Trobo el ne me quitte pas realment patètic, sóc incapaç d'entendre cap cançó del Dylan si no tinc la lletra al devant (canta amb una patata calenta a la boca).
Martí Pol, sí que m'agrada i confesso que el cant dels ocells em conmou.
Ahh, i el Sisa, el trobo un "bledo" de pronòstic reservat.
Ufffff, m'he quedat ben "descansada". Petonets a dojo.

Helenna

Sara Maria ha dit...

Molt destroyer estas, justament les que poses a mi m'agraden malgrat estar d'acord amb això dels bisos del Cant dels Ocells. Amb tot, si que posaria moltes altres intocables a la llista, així com diré que el Quixot em va semblar un rotllo.

Josep Rumbau ha dit...

Doncs a mi m'agrada (i no ho dic per portar la contrària) les Paraules d'Amor d'en Serrat (un dia et tocaré els meus arranjaments per a piano d'aquest cançó) i també la d'en Sisa. No m'agrada en Sisa cantant, però he de reconèixer que aquesta cançó li va sortir rodona. També m'agrada el Cant dels Ocells tot i que rares vegades és ben tocada pels cel·listes de torn. També m'agrada en Miquel Martí Pol. La única que realment vaig avorrir va ser el Ne me quitte pas, que sonava a tot hora com una maledicció. En canvi, tinc molt bon record de la Canción del Colacao i, alguna vegada, encara la canto: Yo soy aquel negritooo ...!
I les que em xiflen són les del Machín que és el meu cantant preferit dintre de la música "pachanguera".
Buona notte!

quim ha dit...

Ferran: ostres, doncs a mi sí que m'agrada escoltar flamenco més de 10 segons (tampoc una hora, eh?) I m'agrada la tonadilla.

Helenna: jo recordo més al Charlot que m'ha fet plorar que no pas el que m'ha fet riure. És dels pocs que em fa arrencar una llàgrima (final de 'City Lights', sublim). Igual de descansada que t'has quedat he quedat jo fent aquest post. Quines ganes tenia... Una abraçada.

Sara Maria: com que aniré fent més posts sobre músiques políticament correctes que per a mi són odioses podries suggerir peces que et facin una ràbia ben rabiosa.

Josep: espero la teva interpretació de les variacions del 'Paraules d'Amor'. Et prometo que et dedicaré un post amb en Machín. Palabrita de niño Jesús.

Paulo ha dit...

Estás bem gamberro, Quim. Mais uma palavra bonita para o meu dicionário de catalão.

Pois eu também não tenho paciência para "Imagine", nem para "Blowing in the Wind", mas gosto de Nina Simone cantando "Ne Me Quite Pas", com o seu francês peculiar.

Já "El Cant dels Ucells" é outra história. Para os catalães deve ser uma chatice ("llauna") terem de estar sempre a ouvi-lo, mas para nós tem um outro encanto, embora, por favor, não nessa versão que nos deixa de pêlos encrespados, malgrè Casals.

Paulo ha dit...

Ah! E também não vejo o amor como alguém pedindo-me para ser a sombra da minha sombra, da minha mão ou do meu cão. Prefiro "Tristan tu, Isolde eu".

E se te implorassem "Lass mich deinen Mund Küssen"? Seria isso o amor?