Associacions

Fa uns mesos vaig anar a un tanatori a donar el pesam a un molt bon amic meu a qui se li havia mort el pare. Vaig anar-hi acompanyat d'un altre bon amic del qual mai hauria dit que conegués una moda que em va semblar insòlita, per dir-ho d'alguna manera. Davant d'un aparador que estava al vestíbul, em va dir que les pedres de bijuteria exposades eren cristal·litzacions de cendres de difunts (ara no sé ben bé si eren cendres o pèl). Se les empesquen totes. Amb l'excusa de que portar el difunt al coll és un gest d'amor, aquests tios fan negoci amb el que sigui. Si en Quevedo aixequés el cap... El pobre ja no podria dir 'polvo enamorado' sinó que hauria de dir 'polvo cristalizado en circonita' en un anunci de Galería del Coleccionista.



Sortint del tanatori, vaig poder veure una magnífica vista de Barcelona, estesa entre el blau del cel i el blau més intens del mar. No podia associar temàticament aquella escampada d'edificis amb la vista de la Ciutat dels Morts d'El Caire. Paradoxalment, ho associava més amb les vistes des d'un xalet que sortia a un anunci d'All-Bran. I és que, després d'haver vist aquella bijuteria obituària, era més natural veure les coses des de l'òptica estètica de Vicky-Cristina-Barcelona que des de l'òptica dels desafortunats del tercer món, o des de l'òptica tradicional, romàntica o gòtica del tema funerari.





Fa uns dies, contemplant el cementiri de Venècia. em vingué al cap la música de L'illa dels Morts de Sergei Rachmaninoff. Una música inspirada en la pintura homònima d'Arnold Böcklin, que domina aquest post.

I sempre que escolto el feixuc moviment dels primers compasos que volen representar el rem de Caront, submergint-se en unes aigües verdes, immòbils i llòbregues, se m'apareix com a contrapunt l'escuma espurnejant del petit veler de Ravel. Groc, blanc, vent, i la petita embarcació apareixent i desapareixent entre les onades mediterrànees, enmig de taques de blau.







Samson François toca "Une barque sur l'océan" de Maurice Ravel