El discurs polític és una prova de que hem progressat adequadament sense la tutel·la exclusiva d'un Déu Pare cristià. Els vencedors de les eleccions diuen que seran els presidents de tots, ofereixen la seva mà estesa als vençuts, i fins i tot posen en el seu Gabinet als seus rivals més directes. Tot el contrari del discurs religiós que escoltes en els enterraments, on sentències com qui creu en mi gaudirà de la vida eterna (i els altres que es fotin) m'han cridat sempre l'atenció. No em quadra un Déu il·limitat en la seva misericòrdia posant condicions a la gent per donar-los la felicitat. És com si un president del govern digués: per beneficiar-vos dels drets socials heu de ser del meu partit.
Tots sabem, sobretot gràcies a les tragèdies de Shakespeare sobre reis i emperadors, que el discurs polític ha introduït el concepte de 'regal enverinat', el qual explica la majoria d'oferiments de mà estesa i propostes de formar part del govern als rivals. Així que no posaré exemples polítics, sinó artístics i musicals, que potser són més honestos.
Agafem el Dies Irae de les misses de Rèquiem, que parla dels patiments del no creients en el Dia del Judici Final, tot just quan toca la trompeta. Heus aquí el so chill-out d'aquest text terrible quan es posa en cant gregorià. Això sí, s'ha de reconèixer que la lletra en llatí sobre fons negre inspira una mica de por.
Agafem el Dies Irae de les misses de Rèquiem, que parla dels patiments del no creients en el Dia del Judici Final, tot just quan toca la trompeta. Heus aquí el so chill-out d'aquest text terrible quan es posa en cant gregorià. Això sí, s'ha de reconèixer que la lletra en llatí sobre fons negre inspira una mica de por.
La recreació de Franz Listz de les notes del Dies Irae (minut 00.03 al 00.18) no és menys terrible, com en l'aparició d'aquestes mateixes notes a l'Illa dels Morts (minut 3.44 al 4.40) de Rachmaninoff . De tota manera, aprecieu des del minut 6.20 al 6.52 la breu transformació càlida i lírica del tema, i el caire més burlesc del final.
Burlesca és també la versió de les inquietants notes a la Simfonia Fantàstica de Berlioz. Però és una llàstima, perquè sempre l'associaré a la mania d'un maltractador de posar les tovalolles de manera simètrica a la pel·lícula sleeping with the enemy.
Amb Haydn sí que podem dir, sense vacilar, que es va progressant adequadament en humanitat. Tot i el sinistre cop de timbal inicial, i la lleu referència al Dies Irae (minut 00.10- al 00.15), la peça acaba amb un color crepuscular de vetllada dominical en un jardí a la tardor.
Només cal veure la neta partitura del Dies Irae del Rèquiem de Mozart per contemplar l'harmonia i la realitat, senzilla i clara, que hi ha darrera de l'aparent terror que expressa el cor. La disposició tan ordenada de les notes és el missatge xifrat que ens diu que en el desordre apocalíptic també hi ha la serenor i la bellesa. Amb Mozart sempre progressem adequadament
Quan Evgeny Kissin evoca les lúgubres notes al número 6 de les Sis Peces per a Piano, op.118 de Brahms (minut 00.03 al 00.37), la por es redueix al gaudi d'una estona íntima, reflexiva i solitària
Però el moment més sublim i el punt més alt del nostre progrés sense temença d'un déu venjatiu, és l'absència del Dies Irae en el Rèquiem de Gabriel Fauré. El réquiem evocador d'una pau eterna comfortant, esperançadora, que no és el preu de cap venjança.
Gràcies H per inspirar el tema d'aquest post
4 comentaris:
Que els polítics i l'església ens prenen per tontos fà temps que és ben evident. Jo salvaria de la crema, els regidors dels petits municipis que treballen gairebé a canvi de rés i els misioners repartits arreu de la geografía més pobre i devastada.
Un post molt musical. El cant gregorià no m'agrada, i tret de la peça de Mozart... uff, una mica tétric, francament. Espero que disculpis la meva ignorància musical si mentre escric aquestes quatre ratlles ho faig en companyía d'un bon antídot per la tristor: els germans Muñoz :-)
PS. De rés guapíssim.
Helenna
Benvolgut Quim,
Després de llegir aquest post em reafirmo solemnement en la meva primigènia idea de que ets el Poeta de la Xarxa. És ben evident que quan l'amor ens sobrevola tot surt millor, prosa poètica inclosa. Suposo que no cal que et digui que de tota la música que hi has posat, em quedo amb el Requiem de Mozart i amb de Fauré.
Que les muses et segueixin inspirant!
É bem verdade, Quim. Os teus posts recentes têm mão inspiradora das musas. Se os mais antigos já eram bons, estes são excelentes. Para ler num qualquer dia da semana.
Helenna: tens raó amb el que dius sobre els regidors de petits municipis i missioners. Per cert, el tema de les músiques ja és tètric de per sí. O sigui que és veritat, la cosa és tètrica però amb el Rèquiem del Gabriel Fauré, toques el cel amb els dits. Ah, i els germans Muñoz també m'agraden. De fet, van ser protagonistes del segon o tercer post del diumenja'm, que ja quasi porta dos anys. Buf, que fort.
Josep: gràcies, gràcies...Jo també espero que les muses m'inspirin, que pel que sembla estan en ratxa. Això sí, procurem que no em passi com el Barça que avui a tots els diaris ja qüestionen el futur de l'equip, total per haver empatat.
Paulo: Muito obrigado. Um elogio vindo de você. Espero que você continue desfrutando dos próximos posts. Obrigado pela vossa fidelidade. Um abraço
Publica un comentari a l'entrada