diumenge, 7 de setembre del 2008

Verges de quaranta (2)

Comença la simfonia. El que us presento ara és la mostra d'una gravació en directe del concert. Així us en fareu una idea.




El soroll de plats i coberts que emergia de darrera les files més altes de la tribuna van ofegar les notes d'un rar misteri de l'inici de la simfonia. Algunes vegades, per casualitat, les forquilles i ganivets entrexocaven harmoniosament amb les embranzides del Molto Vivace però, com era d'esperar, no harmonitzaven amb la calma i l'emotivitat de l'Adagi. Sort de l'Orfeón Donostiarra que amb el seu solemne i enèrgic cant va cobrir una mica la simfonia de la coberteria que es desenvolupava al nostre darrera.

De tota manera, quan vaig veure que un celista, en plena interpretació, li deia una cosa a cau d'orella a un altre músic davant seu, el soroll de plats i coberts em va tranquilitzar perquè era un senyal de que el món continuava sense cap trasbals. Us asseguro que estava preparat per veure en Maazel interrompent la interpretació per dirigir-se a nosaltres i, en comptes de desitjar-nos un feliç any nou (Prosit Neujahr), comunicar-nos una tragèdia. Sí, sort dels coberts i plats, que indicaven que segurament no havia passat res d'això. Però quan, en els aplaudiments, vaig començar a sentir tremolar el terra perquè el públic picava de peus, va haver un moment que vaig pensar que seríem nosaltres qui protagonitzaríem la desgràcia, perque la tribuna s'hauria esfondrat.



Era la primera vegada que escoltava la Novena en directe. El que tenen de bo algunes primeres vegades, sobretot si són compartides, és que tot i que les condicions no siguin les idònies, els sentiments provocats pel que és nou estan, afortunadament, per sobre de tot. Que li diguin al Howard Carter. Què fou més important? Els penjolls del tresor del faraó que semblen ara bisuteria que es veu al metro, o el moment en què l'arqueòleg va obrir l'última porta segellada? En unes condicions noves, que no pots comparar ni analitzar, i amb el Far de Sant Sebastià puntejant el final de l'estiu, el sentiment per a una interpretació ens renova i ens fa uns verges de quaranta. I jo, francament, si es tracta d'aquest tipus de virginitat, firmaria el que fos ara mateix per mantenir-la.

De camí al pàrquing, molta gent va mostrar la seva satisfacció, taralejant l'himne a l'alegria, i alguns s'acomiadaven amb un 'hasta mañana en la oficina'. A casa, si no hagués estat per les hores de cotxe que ens van deixar bastant baldats, hauríem gaudit d'un gloriós moviment de la Novena en CD. Concretament, aquest: el de la inauguració de la nova etapa del Festival de Bayreuth, l'any 1951, amb l'orquestra del Festival, dirigida per Wilhem Furtwängler. Un concert d'esperança de superació de la germanofòbia i wagnerofòbia que de manera estúpidament òbvia s'havia apoderat dels bons de la Segona Guerra Mundial. No cal dir que per Furtwängler fou un dels concerts de la seva vida: la gran oportunitat de mostrar, malgrat l'holocaust, l'excel·lència i el caràcter sublim de la música alemanya que ell estimava tant.

El concert de la nova etapa de Bayreuth també inaugura la tercera temporada del Diumenja'm. Gaudi-ho.

6 comentaris:

Paulo ha dit...

Quin torment.

Paulo ha dit...

O tormento não é o Furtwängler, claro.
Magnífica interpretação.

helenna ha dit...

Es possible que la meva escasa cultura musical (i ortofràfica) em permetés gaudir del concert més enllà de la interpretació. El soroll va deixar d éxistir als 5 minuts del inici del concert per a mi. Una nit preciosa en un "marco incomparable" i una millor companyia.
Divertit el video de les culleretes amb vida pròpia :-)

quim ha dit...

helenna: sí, jo també ho vaig gaudir. Ja dic en al post que malgrat el soroll de coberts hi va haver coses que van fer que la vetllada fos especial. Lo de les culleretes és una canya. Si no fos perquè el trasto fa aquest soroll (fressa) infernal, me'n compraria un :D

Petulandcia ha dit...

Salve, querido, te echaba de menos.
Yo quiero un acelerador de hadro-cubiertos de esos tan chuulo! Si da hasta ternura verlos salir despacito, ellos sólos, inmaculados y brillantes. Debo estar muy muy mal (verano repartido entre el paraiso Fhloston y el imperio austrohungaro, se me desnudaron las ínfulas imperiales) ejem, muy mal decía (me pierdo en los paréntesis)por que me ha venido a la mente la peli de The Wall.
El día que los cubiertos se alcen...comeremos con palillos. ;-)
Buena melodía de inicio de curso, tú y sólo tú tienes la culpa de que ya sólo pueda oir la novena "selon" Furtwängler.
Por cierto, ¿que llames blog al blog, es que recién empiezas a ver la luz (del Dardo, jajajaj) al final del tunel o apenas otra encantadora excentricidad tuya?
Un besazo.

quim ha dit...

Dios os guarde, Señora de la Tierra Media. Pardiez que me sorprende que vuesamerced se haya desnudado de ínfulas imperiales. En la Marca, no sólo nos desnudamos sino que nos bajamos los calzones cuando el recuadador del Reino nos habla de dineros.

Bien quisiera yo tener ese artilugio aparatoso y de sonido mordiente, que saca los cubiertos como si fueran sardinas fuera de la red. Pero me conformaría con una máquina lavavajillas de pequeño tamaño en mi cocina.

Me complace que el post haya rememorado escenas y sonidos del imperio austrohúngaro, que vuesamerced tanto aprecia y gusto siente y, por lo cual, admito una parte de culpa. Pero esperemos, que antes que comer con palillos, prefiramos comer con los dedos, y no nos asalten imágenes de The Wall que también recuerdo a veces.

En ocasiones veo muertos, o veo una luz blanca al final de un túnel, pero siento decepcionaros que lo del blog no es producto del poder disuasorio de la Santa Inquisición (dios nos libre :D).

Por cierto, bienvenida a ti y a tus paréntesis. Yo también te echaba en falta :D

Un beso.