La nit de les eleccions americanes no va ser, com esperava, una representació televisada del Capvespre dels Déus neocons, on la Sarah Palin fent de Brünhilde, havia de cremar el xiringo amb una torxa comprada al Decathlon d'Anchorage.
Final d'El Capvespre dels Déus i de la tetralogia wagneriana, amb Lisa Gasteen fent de Brünhilde en una producció del Covent Garden. Direcció musical (genial) d'Antonio Pappano.
El programa especial mostrava una pantalla en la que es van produir moments plàstics i poètics molt intensos. Els devastadors colors blau i vermell enmosaiaven de manera implacable el mapa d'Estats Units, d'est a oest, traspassant franges horàries una a una. Com una rierada s'abocava a la població californiana, que era conscient de que no podia fer res per canviar de color l'onada que havia començat a créixer a Vermont.
I davant la culminació d'un llarg camí on havia arribat el nou president, forjat als Facebooks, als YouTubes, com un avatar del Second Life fet a mida, també vaig veure les mirades dels seguidors que escoltaven el discurs de l'Obama. Unes cares i unes expressions emocionades que em van recordar les dels soldats anglesos, els happy few, mentre bevien les paraules de l'arenga d'en Henry V del Kenneth Brannagh, abans de la batalla d'Agincourt.
Però també vaig veure per uns segons en l'expressió de l'Obama el terror que deu sentir un avatar del Second Life quan s'encarna en un cos de tres dimensions en el First Life, abans de prendre les seves primeres decisions en un món caòtic i fora del control del seu creador.
Però també vaig veure per uns segons en l'expressió de l'Obama el terror que deu sentir un avatar del Second Life quan s'encarna en un cos de tres dimensions en el First Life, abans de prendre les seves primeres decisions en un món caòtic i fora del control del seu creador.
El discurs de McCain em va evocar un personatge tan fictici com un avatar, però més entranyable. El personatge de l'alcalde que perd unes eleccions, interpretat per Spencer Tracy a la pel·lícula L'Últim Hurra de John Ford. M'imagino en McCain tornant sol a casa, ignorat per la gent que cel·lebra la victòria del seu rival. Caminant sense mirar a ningú, només la punta de les seves sabates. Un personatge que desapareixerà del First Life per quedar enmarcat a les fotografies en blanc i negre del seu passat honorable, i que es pregunta si algun dia les seves paraules d'acceptació de la derrota es podran llegir en un monument a Washington D.C. Perquè en les paraules gravades en pedra o en lloses de marbre només pensen els homes com ell, els grans generals i els reis d'un món que desapareix; per això la importància que li va donar al seu discurs. A la pedra no s'hi pot escriure: Un mensaje de Facebook. Tu presidente te invita a ser su amigo.
En definitiva, per tornar a viure amb valors humanistes, sorprenentment tossuts perquè han sobreviscut a la barbàrie i a l'agosarada ignorància del neocons, no ha calgut cremar-ho tot, com en un capvespre wagnerià. Per sort, aquests valors estan en la banda sonora que jo hi posaria a l'últim discurs del derrotat: l'adagi de la simfonia número 5 d'Anton Bruckner.
P.S: Podeu veure aquí el discurs de McCain en castellà
5 comentaris:
Quim, aquest cop sí, aquest cop has assolit el nirvana del món blocàire. Quin post més fabulós! M'ha encantat des del primer article fins a l'últim nom. Un recorregut en paral·lel entre el món real -i difícil, especialment per qui perd unes eleccions- i el virtual, amenitzat com sempre amb la música que tan bé coneixes.
Plas, plas, plas!
A mi també em va agradar el discurs del gran perdedor de les eleccions malgrat no ser sant de la meva devoció.Un post magnífic, estic absolutament d'acord amb el que diu el Ferran.
Francament Quim, escrius molt bé :-*
Ferran i Helenna: buf, m'afalagueu. Sou molt i molt amables. També diu molt de vosaltres el fet de que, malgrat en McCain no era de lluny el que hauríem volgut, no teniu una visió estreta del personatge i enteneu la humanitat que va transmetre en el moment del seu discurs. Una cosa tan diferent de l'estupidesa arrogant i mesquina d'individus com el que va posar els peus sobre la taula i, després d'aprovar somrient la destrucció d'un país com Irak, va preguntar què havia fet el Madrid.
Sí, senyor, molt bo! Una integració genial de política-web 2.0 i sensacions musicals.
Enhorabona, quim :)
Gràcies nur, tot un compliment venint d'una gran experta en web 2.0 :)
Publica un comentari a l'entrada