dissabte, 15 de setembre del 2007

Te al Sàhara

Hi havia una vegada tres noies de les muntanyes, que es deien Outka, Mimouna i Achia. Les tres desitjaven fer una cosa: volien prendre el te al Sàhara. Es guanyaven la vida ballant en els cafès de Ghardala, però estaven sempre tristes perquè es delien per beure un te al Sàhara, i a Ghardala els homes eren llejos i barroers. Però passaven els mesos i no podien sortir d'allà; no tenien prou diners per viatjar al Sàhara a prendre-hi el te.


Un dia aparegué un príncep targuí, alt i formós, muntat en un cavall negre. Parlà amb Outka, Mimouna i Achia i els explicà com era el desert, com vivia la seva família, i com eren els targuís. I elles escoltaven, amb els ulls ben oberts. Llavors el príncep els va dir: balleu per a mi. I elles van ballar. Després el targuí va fer l'amor amb les tres. A cadascuna d'elles, els donà una moneda de plata i se'n va anar a trenc d'alba, cavalcant amb el seu cavall negre, en direcció al sud.



powered by ODEO

Girls of Alexandria

Després d'aquella nit, les tres noies estaven més i més tristes. El lloc i els homes els semblaven encara més miserables i llejos, i no deixaven de pensar en el jove príncep que vivia al Sàhara. Van passar molts mesos, i encara no tenien diners per anar-hi. Si conservaven les monedes de plata era per amor al príncep. Però un dia van dir: no podem continuar així, sempre tristes, delint per prendre un te al Sàhara. Així que hi anirem. Encara que sigui amb els pocs diners que tenim. I van reunir tot els diners que tenien, fins i tot les monedes de plata, i van comprar una tetera, i una safata, i tres vasos per prendre el te. La resta va servir per pagar a un home que havia de travessar el desert per a que les deixés cavalcar amb la seva caravana.


powered by ODEO

Wael Kakish of Zaman


Així van arribar al Sàhara. A la posta de sol, van apartar-se de la caravana, amb la tetera, la safata i els tres vasos, i van anar a cercar la duna més alta per prendre-hi el te, amb tot el desert als seus peus. Caminaren molt fins arribar al cim de la duna que creien que era la més alta, i quan ja preparaven el te, Outka va dir: 'allà veig una duna més alta'. I van tornar a caminar una bona estona fins arribar-hi. Quan creien que podien beure el te a la duna més alta, Mimouna va dir: 'veig una duna encara més alta. Segur que es pot veure fins In Salah des d'allà'. I van recollir-ho tot, i es van dirigir a la duna que Mimouna creia que era la més alta. Però un cop allà, Aicha va dir: 'mireu, allà hi ha la duna més alta. Segur que es pot veure fins Tamanrasset, on viu el targui'.


El sol es va aixecar, i elles continuaven caminant. Al migdia tenien moltíssima calor. Però van arribar al peu de la duna, i pujaren, i pujaren. Ja al cim, estaven tan cansades que van voler descansar abans de fer el te; però primer van treure la tetera, la safata i els vasos. I van quedar adormides...

Dies després passà una caravana, i un home va veure quelcom al cim de la duna més alta que hi havia allà. I quan va pujar per veure què era, va trobar Outka, Mimouna i Aicha. Estaven ajagudes, com si dormissin encara, i els tres vasos de te estaven plens de sorra. Així fou com les tres germanes van prendre el te al Sahara.


Aquesta és una adaptació del conte que un personatge explica a la novel·la El Cel Protector de Paul Bowles. Un conte que s'ha fet famós perquè va inspirar la cançó Tea in the Sahara, de The Police. De tota manera, aquest post el va inspirar la lectura d'aquest relat en el jardí d'un hotel de Marrackech, on m'hi vaig sentir com a casa.



8 comentaris:

Anonymous ha dit...

ets un crack!
Na

Paulo ha dit...

Que bonic! Contada en catalá, aquesta história em sembla els romances de la catalunia medieval.
Um abraço.

quim ha dit...

Paulo,

Eu estou contente você aprecio romances medievais em catalan. Isto confirma minha idéia que as pessoas que não vivem em España estão mais interessadas na cultura catalana do que pessoas espanholas.

Um abraço.

Anonymous ha dit...

Una bona història, si senyor!
Aquest príncep però era un pendó, mira que beneficar-se-les a les tres i, a més, pagar-les amb una moneda de plata a cadascuna, com si fóssin putes. Ja està bé home! Jo, en un cas d'aquests, no els hagués donat res però m'hagués fet convidar a sopar. No les hauria ofès i, al mateix temps, m'hauria recuperat de l'esforç. Ah! me'n descuidava, i els hagués explicat que al desert hi fa molta calor i no hi ha aigua i que era millor que es quedessin on eren. És clar que d'aquesta manera s'hagués malmès el conte, i hagués estat una llàstima.
Josep

Ferran ha dit...

Quim, la combinació de relats i àries pròpies del teu bloc resulta d'excel·lent digestió. Me n'alegro d'haver topat amb el Diumenja'm!
Grüsse aus Berlin!

quim ha dit...

Josep: Sí, deixem el conte tal com està. Molt millor :D

Ferran: Danke. Guter Aufenthalt in Berlín (espero que el traductor automàtic ho hagi fet prou bé com per entendre-ho) :D

Anonymous ha dit...

Ja saps la sorpresa que vaig tindre al veure que ho havies escrit, te estic molt agraida.
Em continua fascinant el conte, com aquella nit a les dues del matí escoltar-ho de la teva veu...

Gracies Quim

Au ....tonets


Antes de que me digas nada ,vale si ...ando perdida (no tengo perdón), pero sabes que siempre aparezco por aqui,ya q ocupas un rinconcito de mi cuore.Pero q conste q tu tb te has echo de rogar para escribirlo...;)

Betty

quim ha dit...

Betty: sí, sí. Però vaja, lo de les dues de la matinada perquè va ser una situació molt i molt casta :) En altres situacions se'm dóna per recitar Shakespeare :D

De totes maneres, ja saps que tu també estàs en un rinconsito del meu cuore, perquè soc el barbudo de Pimpinela, i perquè vas tenir els sants nassos de dir-me que cantava malament. O sigui que... a veure quan fem el pega la vuelta :D