Variacions d'un nou inici

M'agradaria començar la nova temporada amb una música ja sentida: les variacions Goldberg de Bach. Però m'interessa especialment que escolteu la interpretació de Glenn Gould i la del pianista Alexis Weissenberg. Aquesta última interpretació podria servir com a il·lustració del meu canvi respecte a com era jo quan vaig escriure el post dedicat a les variacions de Gould, fa uns anys.

Les variacions de Gould que vaig posar en aquell post del desembre de 2006

Passades unes proves de vida, és evident que el canvi en mi s'ha produit, encara que no tan radical com el de Weissenberg, el qual es va salvar de la mort en un camp de concentració perquè un guardià, que li agradava com tocava l'acordió, el va fer pujar amb la seva mare a un tren cap a Estanbul*.

Crec que les dues interpretacions són un bon tema per al canvi de temporada. Compareu-les i em dieu què us semblen.

*Segons els seus biògrafs, el guardià va deixar caure l'acordió de Weissenberg per la finestra del compartiment del tren mentre aquest arrancava.

Final de la tercera temporada

Diumenge que ve ja serem a l'estiu. Per tant, el que toca és tancar temporada, que el Diumenja'm no és un bloc estival. El tanco en una setmana que es va iniciar amb una preocupant evolució morbosa de la mediocritat, minant i pueril·litzant la música i la glòria artística d'una obra fonamental com el Born To Run, per obra i gràcia de senyors i senyores que s'atreveixen a tot amb la seva rentable i ignorant gosadia.

Però Thomas Quasthoff ens va posar aquest dimecres al Liceu en el nostre lloc, i ens ha retornat al sentiment, i a la bellesa. M'ha fet revifar i torno a creure que no tot està perdut. Afortunadament, tinc l'ànim de prendre una pausa serena, com la del número 12 de la Bella Molinera de Schubert. Una pausa al bloc, i deixem que durant aquests mesos, fins setembre (o no), el moliner incansable, l'aigua, les rodes, el temps i la vida passin i no deixin de caminar

i que podem besar apassionadament com Ell besa la seva harmònica, talment com si fós la seva amant retrobada a soles, però davant d'un públic gronxat pel riu que ningú veu (07:45).

Molt bon estiu!!

Ous a la cistella

Quan tenia uns tretze anys estava convençut de que suspendria una matèria anomenada 'lògica'. Creia que consistia en demostrar que era capaç d'actuar sempre de la manera més eficient i 'lògica'. Per exemple, transportar ous sense posar-los tots en una cistella. Menys mal que l'assignatura no tenia res a veure amb el sentit comú, sinó en escriure 'p's, i 'q's, fer modus tollens i modus ponens, i saber si el vampir mentider deia la veritat quan deia una mentira.

De molt petit he sabut que fer les coses quotidianes de la manera més eficient i lògica no és el meu fort. Per això, suposo que per portar-ho amb dignitat, vaig decidir que no reprimiria el meu instint infeficient i contrari al sentit comú, i que ho disfressaria amb una actitud descrita per la màxima: 'si es pot fer difícil per què fer-ho fàcil?' I així, amb tota dignitat, he agafat les coses de la manera més temerària, propiciant la seva caiguda, he donat pas bloquejant la sortida, i he pujat escales carregant paquets sense pensar que les podia haver pujat amb l'ascensor.

A vegades aquesta atracció a fer el contrari del que hauria de fer va mig bé. Mig bé perquè va propiciar que em robessin la bossa de mà amb la cartera, les claus, el ventolín, etc, però per un altre cantó l'instint de portar l'ipod i el mobil a les butxaques, contrari a la lògica perquè podia haver-los posat a la bossa, i no hauria donat peu a la pregunta de si m'alegrava de veure algú, va fer que aquests objectes ben preuats continuin amb mi.

Ara bé, em vaig sentir incòmode per aquesta conseqüència més pròpia d'un acte prudent i assenyat. No hi estic acostumat. Així que, per les raons que diu Stacey Kent, conscientment aniré posant tots els ous en la mateixa cistella, i ho faré contentíssim

copy-paste

Any 1 d.G

En els temps mítics, els generals atribuien l'èxit i el fracàs de la batalla al caprici, a l'arbritarietat dels déus. Feien sacrificis per a complaure'ls i aquell sacrifici era la raó última de la victòria o la derrota.

En els temps de les rodes de premsa pre-Guardiola (anys a.G), els entrenadors atribuien el fracàs a l'arbrite, i l'èxit a l'afició o a un jugador que aquell partit havia marcat la diferència. Els jugadors, per la seva banda, desvelaven la gran veritat de manera clarivident: un partit té noranta minuts i fins que no es pita el final, res no està decidit. El caprici determina la sort, i la victòria.

Quan vaig veure la portada de El Periódico amb un Guardiola fent d'Adam a La Creació de la Capella Sixtina, tocat pel dit de Déu, vaig pensar que era fer-ne un gra massa, encara que , tenint en compte la simbologia de l'obra de Miquel Àngel, no anava la cosa mal encaminada. El toc diví que encén l'enteniment humà, que el fa independent dels déus, de la sort, de l'atzar. Un ja no obtindrà els fruits, segons el dia que tingui el Déu pare, si ha tingut un bon despertar, o s'ha emprenyat amb la dona. Ara tindrà els fruits gràcies a la suor del seu front.

Canvia, per tant, completament el discurs: les rodes de premsa d'en Pep em fan pensar en les rodes de premsa que hauria fet Alexandre el Magne, Cèsar, Napoleó, o el general Kutúzov de Guerra i Pau. Generals de les narracions clàssiques, magnànims, humils, respectuosos amb l'enemic i elogiant tots els soldats, des dels de més alta fins a la més baixa graduació, perquè no han estat juguets dels déus, sinó instruments d'una voluntat i un esforç. El futbol sona a evangeli quan l'explica en Pep, i fa que els pensaments que han reptat pel seu cervell i s'han estés en forma de pla a seguir, com en la video-pissarra del Pichi Alonso, tinguin bellesa. La bellesa: un invent completament humà, i que ens comforta, perquè ens fa que confiem en nosaltres mateixos, i no ens sentim desamparats.

Per cert, Haendel ja va celebrar la Champions

Sota la superfície

Sota el verd, un nivell més sinistre





Sota la bellesa, encara més bellesa






Im Frühling, de Franz Schubert

A la superfície Dietrich Fischer-Dieskau (baríton) i Sviatoslav Ricter (piano)

En els fonaments, Irwin Gage

Vals en un camp de mines

Al tren llegeixo com Bradley, el protagonista de The Black Prince, d'Iris Murdoch, reconeix en termes còsmics i absolutament platònics que s'ha enamorat. Mentrestant, davant meu una dona flexible s'atansa a un home que ha acabat de pujar al vagó i el besa. Semblen una parella que s'ha conegut per una web de contactes, amb uns dies d'història. Potser es van donar el primer petó el diumenge passat, o potser va ser diumenge quan van fer l'amor per primer cop. Ella li pregunta si encara li fa mal l'espatlla, i riuen; segur que el mal gest no el va fer clavant un quadre amb la Black&Decker. El somriure de complicitat em fa pensar que va ser per una altra causa.

Una parella recent formada que viuen en dos punts distanciats del Maresme, i que de moment encara queden al tren. Ella ha esperat a que ell pugés, ha aixecat la vista i s'ha posat de puntetes, elevant el cap per sobre dels caps dels passatgers que van drets. Després del petó, xerren i riuen mentre van sabent coses noves l'un de l'altre. Sé que ell té fills- dos- i ella li explica que per Setmana Santa va viatjar a EuroDisney amb una amiga divorciada que no volia estar sola amb el seu fill. Ella li diu: el nano té l'edat dels teus. La manera de dir-ho és com si els hagués conegut per la fotografia que li va ensenyar a la primera cita.  Em fa l'efecte que està travessant un camp de mines ballant un vals: insegura però feliç.

Ell la mira, i respon a unes besades produïdes per una boca que s'apropa a la seva, temptadora i al mateix temps tan simple i natural com confetti portat pel vent. I m'imagino que si ell descobrís que la seva lectura és L'Home que No Estimava Les Dones, aquesta seria una bona excusa per no fer una passejada amb els nens per la platja el diumenge al matí, i deixar que la pròxima cita sigui el dilluns, al tren, anant a la feina, perquè aquest cap de setmana li toca estar amb els menuts.

Excepcionalment haig de continuar el viatge fins a Sants. Per això no baixo amb ells al Clot. Travessant l'estació de Plaça Catalunya completament a les fosques llegeixo "I love thee not and chaos comes again" (Quan no t'estimo torna el caos). Arribarà un dia que l'home que és esperat al tren per una dona pensarà el mateix. N'estic convençut.