Sota la superfície

Sota el verd, un nivell més sinistre





Sota la bellesa, encara més bellesa






Im Frühling, de Franz Schubert

A la superfície Dietrich Fischer-Dieskau (baríton) i Sviatoslav Ricter (piano)

En els fonaments, Irwin Gage

Vals en un camp de mines

Al tren llegeixo com Bradley, el protagonista de The Black Prince, d'Iris Murdoch, reconeix en termes còsmics i absolutament platònics que s'ha enamorat. Mentrestant, davant meu una dona flexible s'atansa a un home que ha acabat de pujar al vagó i el besa. Semblen una parella que s'ha conegut per una web de contactes, amb uns dies d'història. Potser es van donar el primer petó el diumenge passat, o potser va ser diumenge quan van fer l'amor per primer cop. Ella li pregunta si encara li fa mal l'espatlla, i riuen; segur que el mal gest no el va fer clavant un quadre amb la Black&Decker. El somriure de complicitat em fa pensar que va ser per una altra causa.

Una parella recent formada que viuen en dos punts distanciats del Maresme, i que de moment encara queden al tren. Ella ha esperat a que ell pugés, ha aixecat la vista i s'ha posat de puntetes, elevant el cap per sobre dels caps dels passatgers que van drets. Després del petó, xerren i riuen mentre van sabent coses noves l'un de l'altre. Sé que ell té fills- dos- i ella li explica que per Setmana Santa va viatjar a EuroDisney amb una amiga divorciada que no volia estar sola amb el seu fill. Ella li diu: el nano té l'edat dels teus. La manera de dir-ho és com si els hagués conegut per la fotografia que li va ensenyar a la primera cita.  Em fa l'efecte que està travessant un camp de mines ballant un vals: insegura però feliç.

Ell la mira, i respon a unes besades produïdes per una boca que s'apropa a la seva, temptadora i al mateix temps tan simple i natural com confetti portat pel vent. I m'imagino que si ell descobrís que la seva lectura és L'Home que No Estimava Les Dones, aquesta seria una bona excusa per no fer una passejada amb els nens per la platja el diumenge al matí, i deixar que la pròxima cita sigui el dilluns, al tren, anant a la feina, perquè aquest cap de setmana li toca estar amb els menuts.

Excepcionalment haig de continuar el viatge fins a Sants. Per això no baixo amb ells al Clot. Travessant l'estació de Plaça Catalunya completament a les fosques llegeixo "I love thee not and chaos comes again" (Quan no t'estimo torna el caos). Arribarà un dia que l'home que és esperat al tren per una dona pensarà el mateix. N'estic convençut.

Pas para los planetas

L'he tornat a veure. Per sort l'he vist pujar al tren que anava a Molins de Rei i no al meu, que anava en direcció a Blanes. La guitarra amb enganxines, la mirada d'ecologista germànica torrecollons. Abans de que obrís la boca s'han tancat les portes del vagó i m'he alegrat per això.

Dissabte passat ens va amenitzar amb la seva veu engolada el viatge de Blanes a Arenys de Mar. Una veu que era una barreja Jeanette, Joan Baez i Bebe. Cantava cançons que vam pensar que composava ella. De tot el repertori happy-flower, una cançó ens va cridar particularment l'atenció. Tenia una lletra de quan ens menjàvem el tarro tancats a l'habitació de la nostra adolescència. La cançó demanava pau- pas, concretament.

Pas para el hombre, pido pas,
Pas para los planetas, pido pas,
Para las plantas pido pas...
Para los animales también
pido pas

Conmovedor que tingui consideració pels animals, tot i posar-los després dels planetes i de les plantes. I això de 'los animales' ho canta així com qui no vol la cosa, com si digués: sí, els animals, també. No vindrà d'un plat més a taula.

Malgrat tot, el missatge m'arriba en mal moment. Ja no necessito d'aquestes cançons, ni de llibres d'autoajuda, ni estirar-me i deixar-me posar pedres en els nòduls d'energia del meu cos per gaudir de la pau. Gràcies al gol d'Iniesta, i al providencial Valdés, crec en l'equilibri còsmic, en la justícia divina i no tinc en consideració que de tots els planetes musicats per Gustav Holst, a la gent només li soni la composició dedicada a Mart, el que porta la guerra.

El coneixement que dóna la por

A molta gent- sobretot als hipocondríacs com jo- ens fa molta por anar al metge i a l'era pre-Google esperàvem que el cos evolucionés favorablement i dissipés els nostres temors de malaltia seriosa. Ara, però, no deixem que el cos esvaeixi la por, sinó que deixem que Google ho faci- i no el metge, curisoament, el qual tampoc volem anar-lo a veure.

Escrivim unes paraules clau a la cerca, generalment els símptomes i la malaltia que temem, amb l'esperança de trobar un article de medicina, un blog o un fòrum que ens tranquilitzi dient que allò que ens passa no té importància, i que no cal operar, ni fer testament. Així vaig fer jo, espantat d'haver tingut una sensació estranya a l'andana de l'estació de Berlin, que es va repetir a l'Òpera Estatal de Dresde, per mi el gran santuari on es va estrenar Tannhäuser. Vaig anar a un ciber-cafè i vaig pagar dos euros pels minuts que vaig tardar en escriure a Google "mareo" i "tumor cerebral".

Tannhäuser - Overture (Klemperer) - Wagner; Conductor Klemperer

Però aviat ens atrapa l'espiral de la informació immensa de la Xarxa, plena de segones, terceres i ene opinions sobre el diagnòstic del que et passa. I un comentari, o un article et tranquilitza i un altre t'enfonsa a la misèria. I, malgrat el dubte i la incertesa produïts per la lectura d'informacions contradictòries, ens neguem a anar al metge i acabem esperant que el cos, per sí sol, esvaeixi els nostres temors.

He llegit avui que, gràcies a aquesta urgència per consultar a Google (més que als metges) és possible fer un seguiment de l'evolució de la grip que és notícia aquests dies. La gent que creu que té la malaltia consulta a la Xarxa amb el cercador. Si en un moment donat, hi ha un pic de consultes concentrat en una zona geogràfica, és un indici molt probable de la incidència de la grip en aquest lloc. Els càlculs del nombre de consultes per zona geogràfica permeten elaborar un model de difusió de la malaltia en temps real que prediu les dades que més tard tenen les organitzacions sanitàries i els ministeris de sanitat.

Per què no escoltar música molt debussiana de Charles Tomlinson Griffes? Compositor americà que desconeixia però que he descobert posant al Google music composer influenza. Es veu que va morir de la també pandèmica grip espanyola, el 1920, curiosament també en abril. Sí, eren altres temps, quan la gent no s'estava de tantes punyetes com ara i no tenien inconvenient d'adjectivar la malaltia amb un nom de nacionalitat. Ara ja ho veieu, millor anomenar l'antiga grip porcina, mexicana o americana com H1N1 (però quan era asiàtica, tampoc hi va haver problema, curiós)

P.S: Per cert, estem emocionats d'haver assistit a un triomf històric que crec que no tornarem a veure. Sis gols al Bernabeu és una prova de que hi ha regals que et dóna la història.

Un any de fressa

El que no es fa en una dècada es fa en un any.... com el que no es fa en un any es fa en un dia. Trespassar els límits de seguretat amb el meu cotxe i internar-me a la província gironina, escoltar rock català a Cadena Dial per l'autopista el diumenge a la tarda, fer un arròs a la Sant Jordi i enviar pocs sms perquè m'agrada ara ser de gestos i no de paraules.

Una mica més d'un any d'alegre fressa, malgrat el soroll que hi ha hagut a vegades, una confederació de can fanga-gironina que es manté ballant un pasdoble a la Quadra de Calella, omple una ampolla en un sortidor de llet, i passeja per les fires countries del Gironès, amb el mateix entusiasme que vam visitar la casa veneciana de Wagner i vam escoltar la Novena a Cap Roig. Durant aquest any hem conegut alguns freaky towns de les dues comarques, hem anat a Hostalric i hem tornat sense haver pujat al castell, hem llençat coses que no havíem d'haver llençat, i hem tingut la llibertat de ser tot lo desastres que podíem arribar a ser, amb respecte i c(a)rinyu, perquè sí.

Durant aquest any he après a agafar les coses, a obrir-les, a fregir-les i a rentar-les amb naturalitat, com si ningú em mirés com ho faig, com si només estiguessis tu...

Sí senyor, ha estat un bon any.

Bucalise

Ja fa unes setmanes que vaig sentir un doloret sord al queixal que em van empastar ja fa temps, i que va tenir unes conseqüències doloroses. Un tros de galeta es va incrustar en el foradet que ara està al descobert i el sucre es va precipitar pel nervi en forma de fiblada. Des d'aquell moment vaig retardant l'anada al dentista.

Fins aquest matí només jo i la punta de la meva llengua sabíem de l'existència d'aquest foradet. I és que al tren m'he posat a vocalitzar un duo de la cantata BWV 78 de J.S. Bach, que es precipitava per la pendent dels meus conductes auditius. Hauré obert tant la boca que crec que els passatgers que tenia al davant hauran vist el piquet blanc, com un cim de neu perpètua del Mont Atlas del meu queixal. Per sort, no m'he mossegat la llengua.

BWV 78, "Jesu, Der Du Meine Seele" - 2. Wir Eilen Mit Schwachen - John Eliot Gardiner; English Baroque Soloists, Monteverdi Choir

Shakespeare a la papillote

Obro l'embolcall de paper de plata i torno a apreciar l'aroma de les músiques shakesperianes de quan el meu anglès no arribava al First Certificate.

Matins lluminosos al llit, malalt sense anar al col·legi

Parting is such sweet Sorrow - Nino Rota

La memorable introducció del Henry V, de Kenneth Brannagh. Clavat a la butaca, des del primers compassos. O... for a muse of fire, that would ascend the brightest heaven of invention...

Escoltar la narració de la mort de Falstaff, a Henry V, i no poder evitar un nus a la gola



La música d'aquells Estudio 1 que feien a la tele. I després, una música tan nocturna. La nit que es pot veure al llit, projectada a la paret.

Dance of The Knights - Prokofiev

(1) Fantàstic el contrast entre el toc modern del saxo a Prokofiev a la Verona dels Capulets i Montescos, i els tocs arcaitzants de les bandes sonores més recents de Nino Rota i Patrick Doyle